A la brasa i al caliu

És un mite de la cançó d’autor internacional, una llegenda cubana. I, que jo recordés, no havia actuat massa a Barcelona ni, per tant, a Catalunya, o no ho havia fet en els darrers anys. Tot i així, quan m’adreçava cap al concert d’aquest diumenge al Palau Sant Jordi en transport públic, un gran fan català seu em va dir que havia actuat a l’antic Palau dels Esports fa gairebé una dècada…

En qualsevol cas, el company Silvio, el fabulós Silvio Rodríguez, ja és granadet -gairebé 70 anys- i fa de mal dir si serà massa fàcil de tornar-hi a coincidir per aquests verals. O sigui que…

És un honor que aquest bloc, que ha  estat hivernat, per diferents motius, algunes setmanes, ressusciti relativament amb un artista de tanta dimensió. Un honor i, per a les moltes i molts que vam anar a escoltar-lo, tot un privilegi. Si no el coneixeu prou bé, el web -de títol tan curiós http://zurrondelaprendiz.com/– és, habitualment, una bona via.

La cita -que a mi, de fa temps, em feia molta il·lusió- era diumenge passat, com us deia, al Palau Sant Jordi, a Montjuïc. Una etapa important dins la gira ibèrica que el de San Antonio de los Baños (1946) està duent a terme. A una hora una mica insòlita tractant-se d’un festiu: les 8 del vespre. Però això no podia ser un obstacle, si més no per als que vivim al Cap i Casal… o a la rodalia. Ara: jo hagués programat a les 7, fins i tot a les 6…  

Silvio Rodríguez, com moltes i molts deveu saber, és autor i intèrpret, des dels anys 70 del segle XX, de nombrosos àlbums, plens de temes inoblidables. Aquí n’he trobat uns quants trossos de 10 dels millors https://youtu.be/rFXj8flgzsU. Interpretats amb la seva veu aguda característica, tan ben timbrada, que per moments sembla que es vagi a trencar… I en podríem afegir tants d’altres!

El concert de diumenge va complir clarament les expectatives. Potser algunes de les noves cançons -contingudes, per exemple, al seu darrer àlbum, Amoríos (2015), que aquí sortirà aviat-, no t’acaben de fer prou el pes,  però això, en artistes de producció tan extensa, pot passar sempre…

Però altres de les noves sí que t’agraden. I, sobretot, et sedueixen, t’encisen, et subjuguen, els temes més emblemàtics, alguns dels quals ja us he fet escoltar. Cançons que van omplir, sobretot, pràcticament tota la segona part, fins a obligar el cantant a fer més bisos del compte, perquè el públic volia -volíem- més i més: La maza, Ojalá,  Mi unicornio azul, etc., etc.

En qualsevol cas, el Silvio -abillat amb una gorra calada que li donava un cert aspecte de comandante i que no es va treure en cap moment-, va demostrar que continua en plena forma creativa. Amb la veu afinada de sempre, amb una capacitat de seducció que no té res d’impostada, amb una vitalitat que el pas dels anys no ha fos, ben al contrari…

A mi, de Silvio Rodríguez , m’agraden moltes cançons. Pel seu sentit melòdic, per la seva veu tan genuïna, pel compromís i també la poesia de les seves lletres. Per la seva empatia amb públics que, amb el temps, han acabat sent molt amplis. Per la seva actitud entre serena i combativa, sense ser agressiva.

D’entre els molts temes que em complauen, un no el va interpretar aquest diumenge -en té tants, que no acabaríem. Em refereixo, per exemple, a Ala de colibri https://youtu.be/aqI6cZ2Rgpc, pertanyent a l’àlbum  Domínguez (1996), el segon cognom de l’artista.

Silvio Rodríguez també és una persona propera a la música i a la cançó catalana. Sobretot gràcies a Joan Isaac, amb qui fa duet  a L’Unicorn -del disc de grans versions del català Joies robades (2002)- i també a Petita serenata diurna -inclòs al darrer disc del Joan, Joies italianes i altres meravalles (2015).

Ha estat, des de ben jove, fidel a Fidel, a una Revolució que ja fa anys que fa aigües, com crec que el Silvio, amb matisos, també deu veure. Gràcies, en part, a Obama, avui és factible que la singladura acabi no tant malament, i que els cubans -jo també ho desitjo- guanyin llibertats sense perdre la dignitat ni la sobirania…

Per això paga la pena d’escoltar un dels seus primers i molt valuós tema, Playa Girón https://youtu.be/gmOK3NmcDOE, en record del nom mític del vaixell d’una expedició marítima en la que Silvio Rodríguez, l’any 1969, va participar.  Pertany a l’àlbum Días y flores (1975).

Junt amb l’altre gran mite musical de la ja molt més veterana nova troba cubana, Pablo Milanés, el Silvio és un gran rei del Carib, republicà -òbviament- i tropical. Tot un luxe haver-lo pogut sentir en directe, després d’haver-lo, des de fa temps, admirat tant.

Al Pablo ja vaig poder-lo escoltar l’any passat a L’Auditori   http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=268378. Ara, el Silvio no em podia fallar. I no…

I, per si de cas no aconsegueixo anar a Cuba, com voldria                             http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=224064, sempre ens quedaran la música, les cançons, el son la canya de sucre, el cafè, el mojito. O aquest plat de carn tan fina i gustosa que es diu ropa vieja. Pura vida…