A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Si encara no coneguéssiu LIVANELI

General

Des d’Istanbul, Livaneli es projecta per l’àmbit de la Mediterrània i en l’esfera internacional com a cantant i compositor, cineasta, escriptor, polític. La seva personalitat polièdrica en fa tot un referent col·lectiu. Però no és estrany que la globalització poc equilibrada que patim comporti que aquí -més enllà dels que hi són iniciats- encara no tingui el ressò que es mereix el seu gran nivell.

De la creativitat de Livaneli vam començar a parlar-ne amb la Maria Dolors, qui, pel coneixement que té de Turquia i amb el seu refinat i ben ampli bon gust musical, n’és una admiradora considerable. Jo li comentava la meva positiva sorpresa en haver-ne sentit algunes cançons interpretades per la veu emblemàtica de Maria del Mar Bonet a l’àlbum Salmaia (1995). Precisament, al Grec’94, la mallorquina hi havia presentat Merhaba, un espectacle sobre adaptacions de Livaneli que va comptar també amb la presència del gran artista turc. Merhaba, igualment, és el nom d’una cançó i també del tercer àlbum de Livaneli, publicat el 1977.

Fins que l’altre dia, en anar a practicar un dels meus esports preferits –pescar cedés en préstec a la xarxa bibliotecària pública-, em vaig topar amb un dels seus últims treballs, Hayata dair (Sobre la vida), publicat el 2005 a Madrid per Resistencia en versió discogràfica, a més d’un prou interessant complement videogràfic que inclou fragments de la gravació del disc a Istanbul i a Atenes amb músics turcs i grecs, respectivament.

Hi ha també en aquesta cinta un documental amb entrevistes i escenes de lliuraments de premis, a més d’actuacions d’artistes convidats com Al DiMeola, Maria Farandouri, Joan Baez, Yorgos Dalaras, l’Orquestra Simfònica de Londres o la pròpia Maria del Mar Bonet. En fi, un luxe: llàstima que no es pugui optar per cap traducció del turc, ni oral ni en subtítols…

Si ja coneguéssiu Hayata dair o altres produccions d’Omer Zülfü Livaneli (Ilgin, 1946), no us en podré dir gran cosa que us sorprengui. El seu nivell és molt alt, i sospito que no solament com a intèrpret i compositor. Però, si encara no heu tingut accés al seu talent, vull proposar-vos aquesta descoberta de la Mediterrània… oriental. Ajudeuvos-hi mitjançant www.livaneli.net, a més d’altres cerques que pogueu fer pel Google.

Us adonareu de seguida que som davant d’una personalitat molt completa i polièdrica. D’un monstre, per dir-ho en termes políticament poc correctes. I és que jo m’acabo de fer una certa idea de l’increïble potencial livanelià a través de la xarxa i de l’assimilació d’un sol àlbum dels trenta-sis que Livaneli porta publicats des del 1973. Entre aquests treballs, hi ha discos conjunts amb figures gregues i internacionals tan reconegudes com Mikis Theodorakis o Maria Farandouri, a més d’una rapsòdia interpretada per la Simfònica de Londres.

Tampoc no tenia ni idea de la trajectòria literària de Livaneli, tot i que d’una novel·la seva, El gran eunuco de Constantinopla, en va publicar Edhasa aquesta versió en castellà l’any 1998. I de la darrera, per exemple, Leyla’s House (2006), n’han sortit ja quaranta-cinc edicions, la qual cosa ho diu tot. Ni sabia que era director cinematogràfic, guionista i compositor de la banda sonora de pel·lícules guardonades internacionalment, tot i que sí que havia sentit parlar de Yol, del director Yilmaz Güney, guardonada amb la Palma d’Or de Cannes el 1982, la música de la qual també és livaneliana.

Mireu si n’arribo a ser, d’ignorant! Perquè resulta que el senyor Livaneli ha fet concerts per Turquia -òbviament-, però també per Suècia, Bèlgica, Alemanya, Grècia, França, Regne Unit, Estats Units, Líbia, Dinamarca, Holanda… a més de la nostra terra. I de la seva col·laboració i amistat amb Theodorakis en va sorgir, l’any 1987, l’Associació d’Amistat Greco-Turca, la tasca de la qual no deu haver estat gens fàcil, precisament…

Livaneli, aquest autèntic home a la turca del Renaixement, va tenir la sort d’haver d’abandonar el seu país per la repressió dels militars i viure a Estocolm, París i Atenes durant els anys setanta i primers vuitanta. Més enllà, el 1995, va esdevenir conseller de l’aleshores director general de la Unesco, Federico Mayor Zaragoza, i l’any següent ambaixador de la pau en l’àmbit cultural.

Aquesta vocació d’home públic -escriu sovint articles a la premsa- també el va dur, el 2002, a ser elegit diputat al Parlament turc pel progressista Partit del Poble Republicà. Va contribuir igualment a fundar -a Turquia no deu ser un camí de roses- el moviment per la pau amb el poble kurd. Bé, serà millor que ho deixem aquí… si és que encara respireu.

Només vull lamentar, un cop més, que la globalització tan poc equilibrada que patim fa que no coneguem prou, sovint, un seguit de figures importantíssimes. Jo, ara, només sóc un modest iniciat a l’art, la creativitat, la personalitat, el talent de Livaneli. Puc dir-vos, això sí, que les cançons de Hayata dair, pràcticament totes, m’han encantat, com segur que ho farien tantes altres de l’autor. Hi he trobat una gran qualitat artística, que beu de les arrels però les projecta amb ambició universal, tal com, és obvi, fa la millor cançó d’autor d’arreu.

Livaneli forma part del passat recent però, sobretot, del present i el futur de Turquia. D’aquest país sovint complicat, a mig camí entre Europa i Àsia, Orient i Occident, que vaig tenir l’ocasió de visitar ara fa vint-i-un anys. I el sentit de la música i endevino que del conjunt de l’obra i l’actitud livanelianes em fan recordar, sobretot, els itineraris, a peu i en barcassa, que vam fer amb qui és ara la meva dona per Istanbul, la mítica ciutat on viu Livaneli i de la qual fins i tot ha intentat ser alcalde, sense aconseguir-ho de moment -potser a major glòria de l’art.

Recorreguts pel Bòsfor i el Corn d’Or, per Santa Sofia i la Mesquita Blava, pel palau de Topkapi i el de Dolmabaçe, per la Torre Gàlata, el mític hotel Pera Palas i al voltant de la columna de Trajà… fins a perdre’ns pels laberints del Gran Basar. Carrers i places plens de gent, cotxes que, si més no aleshores, respectaven tan poc el pas del vianant… En fi, la porta d’accés a un altre món quan no has trobat encara del tot la sortida del que provens.

La música i l’art de Livaneli m’evoquen -més enllà d’altres inoblidables records turcs- tot aquest perfum. I crec que, si fos per actituds intel·lectuals, ètiques i polítiques com la seva, aquesta idea zapateriana i un punt ingènua de l’aliança de civilitzacions podria, fins i tot, esdevenir la millor estratègia internacional per al futur. Tant de bo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.