A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Salvem el PASTÍS i la música en viu

Sense categoria

El mític bar Pastís, una de les referències històriques de la nit barcelonina,
està amenaçat de tancament per unes denúncies per soroll que semblen poc clares. Per tal de contribuir a capgirar la situació, un seguit de cantants i músics van conjurar-se dimecres passat al Luz de Gas no només per salvar el Pastís, sinó per intentar la música en viu no esdevingui, a BCN, una d’espècie a punt d’extinció. Ni s’ho mereixen els creadors ni ens ho mereixem molts ciutadans que no volem que la capital catalana esdevingui, únicament, un gran aparador comercial i un destí turístic de baix cost.

Vaig arribar-hi una mica tard, al Luz de Gas, un local que trobo -dins del que hi ha avui- ple d’encant. M’encantaria encara més si es digués Llum de Gas, però es veu que això, a la Barcelona mestissa, potser ja no és tan fàcil. Ho dic, en tot cas, no en clau d’imposició, sinó de desig.

Em vaig perdre, doncs, algunes actuacions que m’haguessin agradat, com les de Quico Pi de la Serra, Miquel Pujadó -autèntic impulsor d’aquest recital pro-Pastís– o l’ex-Trinca Miquel Àngel Pascual. De la resta -tot i lamentant que la Lídia Pujol, finalment, no ens acompanyés-, va haver-hi moment bons i també estones de badall, perquè la qualitat dels intèrprets era desigual, tot i que la intenció de la convocatòria fos bona. Sort que, valuosos o no tant, totes i tots s’havien compromès a oferir només dues cançons al relativament nombrós públic que hi havia a la sala.

Em quedo, sobretot, amb Joan Isaac, que va jugar molt sobre segur interpretant-nos I jo al meu racó -reeixida versió d’un gran tema d’Aznavour- i la seva mítica A Margalida, amb la qual va aprofitar per retre de nou homenatge -i el feu explícit- a Salvador Puig Antich.

I em quedo, no cal dir, amb una de les icones més entranyables del progressisme barceloní, català i ibèric, el gran Paco Ibáñez, que interpretà un tema brassenià i un altre sobre un conegut poema del seu amic José Agustín Goytisolo. Aquest fou qui, segons que explicà, li descobrí al Paco la màgia que ha tingut i encara té el bar Pastís, a tocar de la part baixa de la Rambla. Quina llàstima que l’ambient nocturn de la zona s’hagi anat degradant!

Jo hi havia anat, al Pastís, però confesso que fa una mica de temps. Em cau molt a prop de la feina, però obren més tard de la meva hora de plegar. Quan em vagui, i com que estic segur que s’aconseguirà salvar-lo, m’hi deixaré caure, i ara més que mai. A veure si, a la sortida d’algun sopar, me’n recordo…

Però no es tracta de salvar únicament aquest petit temple de la música en viu, sinó de fer possible que, en general, aquesta pugui perviure a Barcelona, començant per La Paloma com a mítica sala de ball. Que es compleixin les normatives que calgui i que es facin les adaptacions que siguin pertinents. Que es garanteixi el dret al descans tot fent-lo compatible amb el dret a gaudir de la música, la creativitat, la nit, l’encís, el talent…

Ja sé que aquests equilibris, a voltes, resulten complicats, però crec que BCN no està condemnada a esdevenir només una gran superfície o un hotel sense fi. Hi ha d’haver espai per a tot i per a tothom, des d’una llibertat responsable. El Pastís -que, després de tants anys, no semblava molestar ningú- és un símbol i també la icona d’una manera viva d’entendre la cultura. El concert del Luz de Gas ha de ser un punt de partida per reinvindicar aquesta vitalitat.

I és que, si la vida no és realment vital, venir aquí no hauria valgut la pena…

  1. Jo no hi vaig ser… però pels pèls!
    Asistim atònits i sense capacitat de reacció, des de fa anys, a les polítiques repressives del nostre ajuntament. Jo poso espelmes i dono gràcies que siguin socialistes, i em pregunto què dimonis passaria, llavors, si enlloc dels socialistes haguessin guanyat els altres, la nostra dreteta catoliqueta. De manera que sembla que, dintre de tot, encara estem de sort.
    Tot i que em vaig alegrar enormement del “fiasco Trias” (dels nacional-catòlics no me’n refio gens), segueixo lamentant que l’alternativa fos aquesta caricatura que ara tenim per alcalde. Amb els seus tics repressors, trist i groller apèndix de la mentalitat mercantilista d’en Clos. S’han venut (barata) la ciutat, els ciutadans i els seus propis electors a la penosa indústria de l’oci turístic. Jo visc en un barri sorollós però sorollós “turísticament”. No passa res. A les 4 de la matinada sento esgarips en anglès, en italià, en rus. A les 8 del matí esquivo vomitades que pressuposo procedents de les mateixes nacionalitats. L’Ajuntament en diu “turisme de qualitat” i els ofereix de tot, i fins i tot els dispensa alegrement de la normativa de “civisme”. Tinc tantes ganes de tornar-me profundament incívic…
    Potser a poc a poc, i sense voler, ens empenyen a retornar vers la vella i autèntica barcelona roja i anarquista. Ens caldrà recuperar-la. Com sigui. Altrament, ens empassaríem amb alegria això tan lamentable de la campanyeta “Visc(a) Barcelona”.
    Molts cops dono gràcies a l’arribada dels immigrants, que se’n foten de les campanyes municipals i que recuperen (potser també sense saber-ho) les essències d’una ciutat rebel.
    Fa poc he rellegit el “Diari del lladre” d’en Jean Genet, cosa que recomano. Caldrà plantar-los cara amb les mateixes eines de llavors.
    Salut i anarquia!

  2. Jo sí que hi era, ja t’hi vaig veure, des de l’inici a la fi vaig escoltar, mirar, sentir tots i totes les artistes que van cantar l’un darrera d’altra, dues cançons. Per a mi va ser molt edificant, no era només salvar el Pastís, sino com tu mateix dius tot un seguit d’espais de música en directe que sembla que alguns volen tancar. Pel soroll???

    Del recital si hi va haver diferents nivells, però qui va participar van donar-ho tot. Mayte Martin, la cantant de tangos Elba, Jango Edwars, Pi de la Serra, Jorge Serraute, Joan Isaac entre d’altres i evidentment Paco Ibañez.

Respon a llu Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.