RAIMON, llegenda
He assistit a un dels concerts que ha ofert Raimon, en el seu comiat als escenaris, al Palau de la Música Catalana. Me n’he quedat tan impressionat, que no sé si puc afegir gran cosa a les moltes paraules d’elogi i de reconeixement que se li han tornat a dedicar…
Però puc intentar-ho, perquè aquest bloc, més enllà de recollir determinats aspectes del batec col·lectiu, és, també i sobretot, el meu dipositari de memòria. I el xativí, en la meva memòria, hi és present des de fa anys i panys. Les seves lletres i la seva musicalitat, el seu cant, la seva veu, la significació de conjunt de la seva obra, la gran coherència de la seva trajectòria… m’han captivat sempre. A partir d’ara seran, d’alguna manera, llegenda.
El cant i l’art de Raimon han omplert les vides de generacions successives. Ens han delectat, ens han reivindicat, ens han relligat amb els clàssics, el país -i els Països– i la seva llengua comuna. Ens han omplert de màgia, ens han fornit molt bones vibracions i ens han transferit coratge. Ens han magnificat. Han contribuït a refundar-nos col·lectivament, i d’una manera molt singular i poderosa.
M’adono que he començat el post en un to ben emfàtic; solemne, fins i tot. Com ho són, és sabut, moltes de les cançons del mestre. Les inicials, sobretot, a manera d’himnes, com Cantarem la vida.
Ara necessito continuar en un to més pausat, més descriptiu. I m’he buscat, entre moltes i molts raimonians que podria trobar, un bon ajudant, en aquest cas el periodista Pep Riera des de les pàgines d’El Punt Avui http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1147844-d-un-temps-d-un-pais.html.
Sentint el concert d’un dels divendres de maig, jo li comentava a la Maria -bona amiga i companya sovintejada de preuades actuacions musicals- que Raimon ofereix en directe pràcticament el mateix que en les gravacions. La mateixa poderosíssima veu -gran i preservat tresor, als seus 76 anys-, les mateixes entonacions, les mateixes cadències, la dicció sempre precisa i entenedora. De ben pocs artistes es pot dir el mateix, perquè pocs canten en enllaunat i en directe d’una manera tan semblant en tots els casos. Com a Veles e vents, per exemple.
O a He mirat aquesta terra , per apropar-vos -ara sota poema d’Espriu– un altre dels temes raimonians més simbòlics i bells.
Raimon és un referent del catalanisme, sí, i també un gran valencià. Poques personalitats com ell -potser només Joan Fuster, Eliseu Climent i JF Mira, entre algunes i alguns altres– han fet mans i mànigues perquè dos territoris germans de llengua sovint tan enfrontats es donessin molt menys l’esquena. L’artista de Xàtiva, reivindicant Ausiàs March, Joan Roís de Corella i altres poetes valencians clàssics, però també humanistes en pedra o en metall com el gran escultor que ha estat Andreu Alfaro. Escoltem ara el gran tema dedicat a aquest, Andreu, amic.
En un moment d’esclat de l’independentisme, s’ha comentat -i no sempre per a bé- que el de Xàtiva no s’hi sent prou, d’aquesta corda. Ell no se n’amaga pas, i és prou valent i té prou personalitat com per no haver d’anar al so que toquin… senzillament perquè ara toca. Però també declara que no va contra la independència del Principat sinó que, senzillament, no acaba de veure-la prou clara o, fins i tot, interessant o necessària.
Com que em considero independentista des del 1976, a mi, això, no em preocupa gens. I més quan constato que Raimon, per damunt de tot, és un demòcrata i, no cal dir, home d’esquerres. I que amb la força del seu cant, els continguts de la seva obra i el sentit de la seva trajectòria, ha fet molt més per l’actual i poderós ressorgiment de la catalanitat que molts arrauxats -i a voltes, també descordats– patriotes…
Al ciutadà Ramon Pelegero i Sanchis -a part de fer-li, fa força anys, dues entrevistes- l’havia escoltat en directe ben poques vegades. L’anterior, en un concert l’any 2008 al Centre Cultural de la meva Terrassa http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=93391.
Vaig tenir aleshores sensacions molt semblants a les que he tingut ara. Raimon, dames i cavallers, es retira professionalment en plena forma, artística, mental i física. Això és el que tanta gent ha constatat aquest mes de maig i en primer lloc, i sobretot, ell mateix. Fins sempre, mestre!
Us deixo amb Mentre s’acosta la nit, una de les seves boníssimes, i més recents, cançons.