Record emocionat de JORGE CAFRUNE
Jorge Cafrune ha estat un dels noms importants de la cançó popular a l’Argentina i Llatinoamèrica. El seu CD recopilatori 20 grandes canciones (Sony, 1991) ens dóna poc o molt la mesura de la seva valuosa aportació. Per això encara fa més ràbia que l’artista no morís de mort natural, ni a causa d’un accident fortuït, sinó d’un altre tipus de xoc les circumstàncies del qual no han estat mai prou aclarides.
La tasca arqueològica que sovint representa per a mi el préstec de discos a les biblioteques públiques em dóna, sovint, moltes satisfaccions. Una de les darreres ha estat la redescoberta de Jorge Cafrune, a qui fa anys havia sentit, però massa poc. La qual cosa, fins a un cert punt, és lògica si tenim en compte que l’artista no es troba entre els vius des d’una malaurada nit de finals de gener del 1978. O sigui, quan jo era a punt de fer vint-i-tres anys i els cantautors que m’interessaven aleshores eren, gairebé exclusivament, els del propi país i, una mica, els del país veí -i que quedi clar que no parlo de França. Tot i que Cafrune, més que un cantautor pròpiament dit, fou, sobretot, un gran intèrpret de temes d’altri -figures com Atahualpa Yupanqui, per exemple, un dels genis creatius que l’Argentina ha donat al món.
Com que després vaig estar un quant temps més aviat poc amatent a les novetats del gènere, tampoc no em vaig enterar, el 91, de la publicació del disc recopilatori cafrunià que fa poc que em va caure a les mans. Amb gran profit i delit per part meva, perquè gairebé totes -per no dir totes- les cançons són delicioses.
Cafrune -nascut com a Jorge Antonio- va venir al món l’any 1937 a El Sunchal, una població de la província norteña argentina de Jujuy, en el si d’una família camperola d’origen àrab. De ben jove s’inicià -a través de la guitarra i el cant- en el món de la música. Instal·lat a la ciutat també septentrional de Salta, fou membre d’alguns conjunts fins que, a començaments dels anys 60, començà la seva trajectòria en solitari. El 1964 va aparèixer Emoción, canto y guitarra, una descripció jo crec que ben exacta del sentit de la seva aportació i el primer dels diversos discos que publicaria amb la discogràfica CBS.
Un dels trets distintius de la biografia de Jorge Cafrune és la curiosa gira que va emprendre, el 1967, amb el nom De a caballo por mi patria. Es tractava de recórrer, a l’estil dels vells gauchos -la seva estampa com a tal era ben característica-, diversos racons argentins per tal d’acostar a tothom les seves cançons.
En aquesta gira va concretar-se, un cop més, el conegut divorci -un dels nostres reptes permanents és procurar que no ho sigui- entre la sensibilitat i els diners. I és que el periple va ser un èxit des del punt de vista musical i cultural, però va constituir un fracàs a nivell econòmic. Després d’aquell singular pelegrinatge, Cafrune va ser convidat a formar part d’una ambaixada cultural argentina que va visitar els Estats Units i Espanya. La bona acollida que li van dispensar el 1971 per terres ibèriques va engrescar-lo a viure durant un temps a Madrid i des d’allí projectar el seu art arreu. Va ser aleshores quan el vam conèixer més de prop, fins que el 1977 se’n tornà a casa degut a la mort del seu pare.
Davant la dictadura del general Videla, va adoptar una actitud de dignitat i fermesa. Zamba de mi esperanza, un dels temes més coneguts dels que interpretava tan sentidament -inclòs també a 20 grandes canciones-, va esdevenir ("Estrella, tú que miraste,/ tú que escuchaste mi padecer;/ estrella, deja que cante,/ deja que quiera como yo sé.") un símbol de llibertat. Molta gent li demanava que la cantés, i això, no cal dir, enfurismava els militars.
Fins al punt que, la nit del 31 de gener del 1978, una camioneta conduïda a tota llet per un jove de dinou anys va atropellar, a la província de Buenos Aires, l’artista i un compadre seu mentre feien una marxa a cavall en homenatge al general San Martín, un dels herois de la descolonització llatinoamericana. Jorge Cafrune va morir a conseqüència d’aquell fatal accident, envoltat, des d’aleshores, d’una aura de misteri sospitosa….
Per això, les cançons que he escoltat amb delectança i la tràgica desaparició del qui va donar-les tanta vida m’han empès a tenir, pel gran cantor, un record emocionat. Si no el coneixeu o el coneixeu poc, podeu trobar àmplies referències de Cafrune a www.jorgecafrune.net, incloses les de la seva filla -i també cantant popular- Yamila. Tanmateix, jo, aquesta vegada, m’he documentat, sobretot, a través d’una font clàssica però de primer ordre. En els pròxims posts anireu veient de quin gran tresor es tracta.