A la brasa i al caliu

Les expectatives electorals del PP no són bones, i jo que me n’alegro. Hi ha uns quants indicis -entre els quals figuren els debats televisius- per a deduir que això serà així. I, si la derrota fos contundent -en diferència d’escons, pèrò encara més en nombre de vots-, la destrossa interna pot ser important, i el primer que caurà serà Rajoy. Mireu, si més no, la cara que fa don Mariano després d’haver perdut… Però estic somniant, perquè les eleccions es fan aquest diumenge. Espero, doncs, no equivocar-me massa.
S’han passat els darrers quatre anys demostrant que no saben perdre. Van, des de la seva fundació -i abans, Alianza Popular; i abans, el franquisme; i abans…-, en contra dels referents de la identitat catalana. Han accentuat, aquests darrers temps, els seus trets de dreta carca. Han liquidat els seus elements presumptament moderats, amb noms que ara no cal repetir massa…

Han fet prou mèrits, doncs, per a tornar a escalfar els bancs de l’oposició. S’ho mereixen de ple perquè ja sabeu que, en molts aspectes, són un perill públic. No solament no suposen una dreta homologable a la majoria de les europees, sinó que se saben exponents del vell imperialisme espanyol, ranci però no pas, encara, ferit de mort. I amb plena complicitat, per exemple, amb una Església que ara torna a encapçalar, des de Madrid, un cardenal gairebé esdevingut caudillo (com l’altre, també és d’origen gallec).

El candidat és un home dels que en diem sovint chusqueros, és a dir, figures mediocres o de segon ordre. I de la candidata catalana -la Sra. Nadal-, millor que no en parlem. En conjunt, fan bons ZP i la seva gent, que també tenen múltiples contradiccions, però que són -ja sabeu allò de en país de cecs…- d’una galàxia distinta. No costa gaire, en aquest cas.

Ara mateix, i segons totes les enquestes, perdran les eleccions. Ja veurem si per molt o per poc. En ambdós casos, el cap de don Mariano, políticament parlant, rodarà, i assistirem a una lluita de ganivets servida en forma de crisi. Tant de bo!

Espero, aquesta vegada, no equivocar-me gaire. Jo, ja ho sabeu, no puc votar el PSOE perquè el metge, en nom del catalanisme, m’ho té prohibit. El meu vot -res de votar en blanc, no li convé ara a Catalunya- és per a un partit sobiranista i d’esquerres que, des del nacionalisme català, intentarà condicionar els socialistes tant com pugui. És un partit que no investirà, ni en somnis, Rajoy ni el PP, la qual cosa, amb el Sr. Duran… no se sap mai.

Les solucions, la propera setmana. Mentrestant, que voteu feliços!