Quins valors morals, CARLA BRUNI?
No, no em refereixo a la nuesa -trobo que poc excitant- que has exhibit en nombroses fotografies i, en definitiva, a la manera de gaudir del teu cos, que tu governaràs com vulguis. La moralitat que em preocupa en el teu capteniment, Carla, és una altra de ben distinta, i encara més quan fa poc que has declarat al Libération que els teus “reflexos epidèrmics són d’esquerres”.
I és que encara et creiem, efectivament, una dona progressista, a més d’afamada exmodel i normaleta tirant a bona cantant -i, sovint, autora. Però, benvolguda diva de gauche: en casar-te amb un president francès situat evidentment à droite, ¿fins a quin punt no has traït alguns dels teus valors? ¿O aquests no eren prou sòlids i per això pertanyies -i segurament encara pertanys- al que a França se’n diu la gauche-caviar?
Mira, Carla Bruni, no em caus del tot malament, què vols que et digui. Mediàticament, deus haver aconseguit eclipsar la meva admirada Ségolène Royal, tot i que aquesta, amb el coratge que la distingeix, continua fent tots els esforços possibles per esdevenir la primera dama socialista de França. I, a l’alcova de l’Elisi, has pogut definitivament -tot i que, tractant-se de senyores tan glamouroses, no se sap mai- amb la Cécilia. Però la besnéta d’Isaac Albéniz ja veiem que l’últim que farà es quedar-se per vestir sants…
En tot cas, el Sarko és tot teu i, en un cert sentit, el fas anar per on vols. És clar que això també sembla que et genera contradiccions, que t’empasses aparentment sense problemes atreta per l’eròtica del poder més que mai.
El teu home és un governant tocat d’un carisma impetuós que ha decantat no solament França à droite, sinó el conjunt de la UE. Compta amb un bon aliat, el pobre Silvio Berlusconi. Que el tàndem no para s’hi ha notat -quina curiosa casualitat que això passi ara!- en la legislació laboral, amb aquesta controvertida directiva que convida treballadors i empleats a fer jornades laborals de… fins a 65 hores! O amb l’enduriment de la regulació comunitària per als immigrants, encara que aquest, cal admetre-ho, és un tema prou complicat. Pregunta-li-ho, si no, a un home que per a tu potser esdevindria deliciosament llatí i racial, el ministre Corbacho…
En tot cas, ¿com està resistint la teva delicada sensibilitat de gauche els bruscos cops de volant? És a dir, ¿quins són i com són realment, Carla, els teus valors morals?
Siguin com siguin, sembla que t’estàs sotmetent massa, interessadament o no, a les exigències del sistema. A tu i el Sarko us van presentar en una festa on tot estava molt preparat per tal que us coneguéssiu. És clar, l’atracció i la passió -tan humanes- haguessin pogut durar unes quantes nits… però un president francès –abandonat com era aleshores, per si fos poc- necessita donar una imatge presumptament responsable. I tu, dolça gata maula, t’hi vas avenir de bon grat…
Jo no sóc president, ni francès ni d’enlloc, ni mano res. La meva comunitat de veïns quan em torni a tocar, com a molt. Però em pregunto, com a persona d’esquerres -o de centresquerra, siguem honestos-, si seria capaç de conviure amb una parella d’idees polítiques i socials massa conservadores. És un problema de pell. De valors, en definitiva. I això que avui, en la nostra societat europea i poc o molt democràtica, les esquerres ni ocupen fàbriques ni assalten palaus d’hivern.
Tranquil·la, Carla Bruni Tedeschi, que totes et ponen. Ara, com que el Nicolas esdevé el president de torn de la UE, tu seràs la primera dama comunitària i lluiràs encara més a les revistes del cor. Continuaràs fent viatges d’estat, provocant la sana admiració dels governants de torn amb els teus modelets i els teus posats modosets… perquè saps que, com a presidenta, no pots provocar gaire. Mentrestant, les teves fotos nues segur que no pararan de circular per Internet, encara que a mi -creu-me, xata- m’agrades més vestida.
I no cal dir que et desitjo molt d’èxit amb el nou disc que ets a punt de treure, Comme si de rien n’etait (Com si res). Serà el tercer de la teva carrera musical, després de l’exitós Quelqu’un m’a dit i de No promises, un recull de poemes musicats d’autors anglosaxons que va tenir menor difusió i que jo vaig llogar, com sempre, en una biblioteca.
Com si res… amb uns o altres valors, amiga.
I ho celebro, també, novament. Sobre la Carla Bruni-Tedeschi (de família aristocràtica, no ho oblidem) sento i penso el mateix. Em sembla una molt notable cantant i autora. La segueixo escoltant, i faig aquell exercici que també faig en literatura, quan llegeixo Vargas Llosa o Porcel: evito pensar en la persona i em concentro en l’obra.
Jo, més cinèfil que melòman, de fa anys també admiro la germana: na Valeria Bruni-Tedeschi (la qual per cert firma amb el cognom complet). Fa un cinema intel·ligent, com qui no vol, amb bones pel·lícules com a directora i bones interpretacions com a actriu, amb directors francesos de la talla del F. Ozon, per exemple.