A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Què vols ser, JAN LAPORTA, quan siguis gran?

General

Joan Laporta, Jan, el president del Barça, sembla que no vol acaparar únicament els titulars esportius. Darrerament, cada cop insinua més la possibilitat del seu pas a la política quan deixi de liderar el club. Fer broma, com ara fa pocs dies a la Fira de Frankfurt, amb una hipotètica "república catalana del Barça" ho és tot menys innocent. De tota manera, si finalment gosa donar el pas, crec que no ho podrà fer en un altre sentit que no sigui el sobiranista. I això, en una personalitat de la projecció que Laporta ha aconseguit en pocs anys, obre alguna esperança de futur en el nostre horitzó col·lectiu.

No m’estranyaria gens, ara que és tan de moda muntar plataformes, que l’actual i carismàtic president blaugrana acabés creant la seva. Però aquesta vegada no seria com l’Elefant Blau, que només aspirava al control del Barça i va acabar assolint l’objectiu una mica -però només una mica- contra pronòstic. Aquest cop, el repte seria la Presidència de la Generalitat… tot i que potser li caldrà fer, abans, alguna marrada.

Vegem-ho. A les properes eleccions nacionals -aquestes que tan matusserament alguns en diuen automòmiques-, Artur Mas es troba davant  la seva darrera possibilitat de fer el cim, i, si més no, voldrà intentar-ho. Carod té la vista clarament posada en el 2014 i -amb el permís de Puigcercós- no deixarà d’aprofitar l’ocasió, conscient que el seu futur polític podria tenir després data de caducitat. A l’altra banda del terreny central de la política catalana, Montilla, ja es veu, dóna per al que dóna. I els somnis de Maragall ja no són tant d’eixe món… com de les vaporoses franquícies no italianes del Partit Demòcrata europeu.

De manera que, amb el digne Xavier Trias gairebé prejubilat i l’imprevisible Jordi Portabella una mica a veure-les venir, un primer gran pas per a Jan Laporta podria ser l’obtenció de l’alcaldia de Barcelona després d’un fluix Jordi Hereu. D’opcions per a aconseguir-la en té. No és encara un líder polític, però ha demostrat les seves condicions de lideratge en l’àmbit esportiu i social; té una projecció mediàtica sòlida i suficientment consolidada, i sap que la projecció d’un país depèn, en una part no petita, de l’impuls que prengui la seva capital.

Òbviament, i tal com està el pati, si Jan Laporta fa el pas definitiu a la política només ho farà com a catalanista i, previsiblement, com a sobiranista -que és la denominació que ara li escau a l’independentisme en el marc de la Unió Europea. Si no fos així, més val que no s’hi posi i que, quan deixi la presidència del Barça, continuï fent d’advocat. Per fer de Mas-bis ja se’n trobarien d’altres, i tampoc veig el Jan sent un de tants caps de brot dins d’Esquerra. Més aviat me l’imagino com el dirigent d’una força transversal que podria interessar molta gent de CDC -i molta menys d’Unió- i d’ERC, i potser elements del sector més catalanista del PSC.

No sé si això apunta, a mig termini, a la creació d’un nou partit. El temps ho dirà, perquè els riscos d’aquesta mena d’operacions, i més avui dia, acostumen a ser complicats. D’altra banda, sempre hi ha la possibilitat -més fàcil, però menys creativa- que Laporta s’apunti a algun dels partits ja existents, que només podrien ser una Convergència realment refundada -com a "casa gran del catalanisme" o sense aquesta etiqueta- o una Esquerra prou pragmàtica. Personalment, creuria més en la primera opció, perquè veig el Jan prou potent des del punt de vista nacional però no tant abocat als ideals esquerrans.

Laporta va estar pròxim en el seu moment al Partit per la Independència (PI) d’Àngel Colom i Pilar Rahola, però això ja és aigua passada. El que ara toca és que la força del seu lideratge pogués obrir alguna esperança de futur en el nostre horitzó col·lectiu. Però ja se sap que les regles de la política són dures i que no tothom disposa, en aquest sentit, del tremp suficient. Mireu si no, en un espai ben distint, el que ha acabat passant amb un home de la intel·ligència de Josep Piqué…

No sé si les catalanes i els catalans aconseguirem celebrar alguna mena de referèndum en la data simbòlica de l’11 de setembre del 2014. Espanya conserva encara massa poder -polític, econòmic, mediàtic, coercitiu- i farà tots els possibles per aixafar-nos col·lectivament, un cop més, la guitarra, com ara torna a fer amb el tenaç -i desitjo que suficientment hàbil- Ibarretxe.

Per això, després de Pujol -el Jordi, és clar-, necessitem nous i, si pot ser, vigorosos lideratges que ens incrementin l’autoestima i ens vagin apropant sostingudament a l’objectiu. Laporta, per parlar en termes futbolístics, és un jugador veloç, ambiciós i amb prou qualitat. Però el primer que haurà de fer és decidir-se a saltar realment al camp… i, un cop fos al voltant de l’àrea, ser capaç d’evitar les moltes lesions que procurarien fer-li quan volgués marcar veritables gols.     

  1. Hola Joan,
    Trobo que fas una anàlisi detinguda i documentada del cas. Jo, en canvi, responc més en base a les meves manies. Però el cas és que hi ha algun precedent de directiu del futbol que ha passat a la política, i no és gaire engrescador.
    Suposo que em condiciona molt el fet que no m’agrada gens el futbol, i molt menys encara el "tinglado" muntat al seu voltant. No suporto que al telenotícies es dediqui tant de temps als esports, em fastiguegen els esportistes i els directius (tot i que vaig ser company de classe d’en Sandro Rossell).
    Hi ha un deix de populisme barat, una ànsia de protagonisme i naturalment una pretensió exclusivament mercantilista rere els clubs. El futbol actua com un lobby, tan menyspreable com el de la indústria de l’automòbil. Podria parafrasejar Marx i dir que el futbol és l’opi del poble: agradi o no, és la veritat.
    D’altra banda, en el cercle de Laporta hi ha individus intrigants com l’economista Sala Martí, els de les americanes llampants: un ultradefensor del neoliberalisme.
    Vist així i sense pensar gaire, no veig massa distància entre Mas i Laporta, tret que el segon guanya en fatxenderia el primer (a en Mas la fatxenderia se li ha curat gràcies als dos correctius que ha rebut). Pel que fa a l’Oriol -el Pujol, és clar-, espero que no prosperi, però si ho fa allà ells, els convergents. En tot cas jo, com a fervorós anticonvergent m’alegraria molt que el presentessin de número 1. Seria com un partit Manchester-Atlètic Matadepera (amb perdó dels matadeperins).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.