A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Què li darem… a la MOMOMOMA?

General

L’exposició En trànsit# De l’objecte a l’espai és el resultat d’una proposta artística que ha estat guardonada en la 1ª convocatòria d’Arts Visuals de la Casa Elizalde, el centre cívic del districte barceloní de l’Eixample. El col·lectiu que l’ha realitzat, MOMOMOMA, desenvolupa el tema dels objectes que es troben en desús des d‘una perspectiva crítica que qüestiona l’actual model de consum. En una societat plena d’objectes banalitzats, i quan hem entrat de ple en una nova crisi econòmica, la reflexió no pot ser més oportuna. 

MOMOMOMA -nom no del tot fàcil de dir, però eficaç i divertit- són quatre artistes: MOntse Pons, MOntse Roldós, MOntse Vives i MArio Hernández. Amb l’amiga Montse Vives, creadora i també dinamitzadora en l’àmbit de la pedagogia artística -vinculada, a Gràcia, a l’espai Experimentem amb l’Art [www.experimentem.org]-, ens coneixem de quan ella treballava en una entitat -jo vaig col·laborar-hi- que havia estat un cert referent catalanista ja fa uns quants anys: Xarxa Cultural. 

A més, la Montse té no un, sinó dos blocs, que podeu consultar des dels meus enllaços i així copsar més de prop la seva creativitat, la seva capacitat crítica i l’afany -delecteu-vos amb el viatge per terres sudamericanes- que ella posa en la vida.

Abans de la societat industrial -que avui dia ja és post, si més no a Occident-, la majoria de les persones tenia, molt més que no pas fins ara, les coses imprescindibles per viure. El model de consum va anar disparant, progressivament, l’apropiació de béns, objectes i il·lusions -a voltes ben humanes i sovint supèrflues. I és que tot el que ens acompanya a la vida té, poc o molt, un valor simbòlic, però acostuma a ser més prescindible del que ens creiem. I per sort -o dissort-, hi ha multitud de calaixos que ens permeten endreçar-ho i, fins i tot, amagar-ho més del que cal.

De tot plegat se’n desprèn més d’una contradicció, perquè moltes coses que posseïm no les necessitem, de fet, però ens agrada obtenir-les i després retenir-les perquè hi projectem, més o menys segons les èpoques, les nostres emocions i els nostres sentiments. Ara que sembla que la crisi només acaba d’arribar -i parlem, en un món globalitzat, d’una crisi de model econòmic global-, repensar tots aquests aspectes torna a ser, com a mínim, interessant, si és que no és necessari.

I això és el que MOMOMOMA ens proposa. Un seguit de fotografies d’objectes i les seves històries es poden contemplar en la mostra, accessible també a través d’un bloc: www.momomoma.blogspot.com. En aquestes imatges, hi podeu trobar de tot: un teclat elèctric, un disquet, un plat, una banyera infantil, un sabó, un ficus, un mòbil, un bandoneó, una màquina de cosir, un rellotge antic, un termòmetre, un timbal, etc., etc.

Un altre eix del projecte és la reconstrucció d’un espai abandonat, en aquest cas l’antiga fàbrica de Can Fàbregas, de Mataró. Als espais en desús, el temps s’hi ha quedat detingut, però és bo que la creativitat i el sentit pràctic que, quan volem, tenim, dotin de nous usos aquests escenaris. L’aventura humana també s’ha anat configurant a través de successives transformacions, de periòdics canvis de pell.

I, sense ànim de ser exhaustiu, vull convidar-vos a participar, en aquesta mostra, del seu espai en procés, que es va construint amb les aportacions que fa el públic dels seus objectes en desús i les històries corresponents. La coneguda nadala diu allò de: Què li darem a n’el noi de la mare? Què li darem que li sàpiga bo”. I jo us pregunto, i em pregunto a mi mateix: “Què li darem… a la MOMOMOMA?”.

Jo li he donat uns quants cedés -consumibles tecnològics que, sobretot si no són de música, poden esdevenir prescindibles- i, com que he vist que hi havia unes caselles ordenades per anys i la que correspon al del meu naixement (1955) estava buida, els he col·locat allí. La participació en un projecte artístic és bo que també serveixi per fixar, i retenir, la pròpia memòria. Us proposo, doncs, de fer una cosa similar i aportar a En trànsit# De l’objecte a l’espai objectes preferentment petits i, si s’escau, subtils…

Qui sap si, en el trànsit, hi deixareu atrapats alguns sentiments i emocions, solitàries o compartides. Desprendre-se’n no sempre resulta fàcil, però pot ser profitós intentar-ho. Si us decidiu, fins al divendres dia 24 d’octubre, en què es clou la mostra, encara hi sou a temps. Al carrer de València, 302, l’art i la participació us hi esperen…

 

  1. el que ens proposen les Montses i en Mario i oportuna reflexió, com dius molt bé, en torn als objectes de cada dia que arriben a fer de nosaltres ciutadelles emmurallades. És tot un altre post: el jo i els objectes, funció i disfunció…

Respon a Victòria Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.