A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

PUIGJANER, de tu a tu amb Espanya

Sense categoria

¿Una Cataluña sin España? és el darrer llibre publicat per l’amic Josep Maria Puigjaner, un dels fundadors del Club d’Opinió Arnau de Vilanova i la persona que m’hi va facilitar l’accés ja fa un quart de segle. Amb el subtítol Carta de un escritor catalán a sus amigos españoles, el volum té un to educat, però no li manca un esperit exigent. Puigjaner és dels qui encara creuen que es pot fer pedagogia amb Espanya, però la fa sense renúncies ni cap intenció -ans al contrari- de fer-se perdonar la seva condició de català, d’autèntica pedra picada.
La lleidatana Editorial Milenio [www.edmilenio.com] s’ha encarregat de la publicació d’aquest darrer volum del conegut escriptor i periodista, que va ser el primer corresponsal de l’Avui a Madrid i havia dirigit a la capital espanyola la revista Mundo Social als difícils però esperançats últims anys del franquisme.

Puigjaner ha escrit un bon llibre -perquè ell escriu molt bé, en català, però també en castellà- i ens lliura, sobretot, un text valent. En el seu discurs no hi manca la correcció en les formes, però hi ha una exigència de fons que no sé si molts dels seus amics espanyols acceptaran de grat.

El seu cunyat i anterior portaveu socialista al Congrés dels Diputats, Diego López Garrido, signa un pròleg que no és gran cosa per sí mateix però que esdevé una correcta carta de presentació per a un llibre que aposta encara pel diàleg, però no a qualsevol preu.

De fet, l’autor és, ja fa temps, un dels assagistes catalans més qualificats com per a fer possible aquest intercanvi, que no és gens fàcil -tal com estan les coses- que pugui arribar a entesa. Ho va demostrar prou, per exemple, en un altre llibre publicat ja fa -ai!- vint anys, en aquest cas en català: Catalunya-Espanya: ficció i realitat (Col·lecció Arnau de Vilanova, 3. La Llar del Llibre, 1988).

Puigjaner argumenta, en aquest nou volum, a partir d’uns quants eixos cabdals a tenir en compte en una relació entre dues nacions que fa segles -ja prou abans del 1714- que no es dóna en peu d’igualtat. Tot i que no exclou per a res -com a nacionalista, però sobretot com a bon demòcrata- la possibilitat de la independència, aposta per un Estat espanyol radicalment diferent del que és ara. “Es evidente -diu- que lo que estamos proponiendo conlleva, no a modificar el Estado ni a apedazarlo, sino a rehacerlo de raíz. En dos palabras, a refundarlo”.

La qüestió, no cal dir, és complexa. A mi -segur que a ell també-, el cor em demana independència, perquè crec que aconseguir el màxim grau de sobirania possible dins la Unió Europea fóra el més bo -i just, i necessari- per al meu país. Però no ens enganyem: a Catalunya -deixem de moment, pobrets!, els Països Catalans- no hi ha, ara com ara, un projecte sobiranista clar, tot i els molts intents que s’estan donant en aquest sentit. 

I és que el sobiranisme no es fabrica únicament a base de declaracions o d’enquestes més o menys favorables, sinó de majories electorals mínimament sòlides i d’actituds socials -i no cal dir econòmiques- solvents. A més, cal tenir en compte que, excepte els més abrandats, és possible que molts teòrics partidaris de la independència tinguin por de les conseqüències reals d’un conflicte no ben resolt amb Espanya, que continua disposant de molts ressorts -ho veiem cada dia- per portar les aigües al seu molí…

Sigui com sigui, Puigjaner sap prou bé que, de moment, no sabem estar a l’alçada del repte. La qual cosa no vol dir que la situació no pugui canviar, quan el PSC s’adona, per exemple, que en temes de desenvolupament estatutari i de finançament li estan aixecant la camisa. O quan Artur Mas parla -encara no prou desacomplexadament- del dret de decidir

JMP aposta, doncs, per un camí conjunt amb els espanyols que, en els termes en què el planteja, és tant o més difícil que la
perspectiva independentista. Sort que és un autor coherent i lúcid i, sobretot, un home de diàleg… que sap que no és gens fàcil de trobar-ne a l’altra banda. Però també sap que el nostre horitzó no s’esgota en la dialèctica Espanya-Catalunya. Llegiu, per exemple, l’engrescador article d’avui a l’Avui de Josep Maria Solé i Sabaté i veureu el per què.

Et confesso, Josep Maria, que, tot i aquestes possibilitats de futur, no sé ben bé què passarà els pròxims anys. L’aposta 2014 -en principi, una bona jugada de Carod- crec, sincerament, que no la guanyarem. I, ara com ara, exclòs el diàleg amb la gent del PP -tot i que cal acabar de veure si Rajoy se’n sortirà viu, o no, de la mena d’infern que, en poques setmanes, li han muntat-, només resta escoltar moltes noves promeses de ZP i confiar que, alguna vegada, en compleixi alguna…

  1. Els espais publics castellans no permeteixen ni promouen en general expresar-se a un català en la seva llengua als seus mitjans publics.

    En canvi a Catalunya no només ho permeteixen fer-ho en castellà al espai public, si no que sovint ho prioritzen.

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.