A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Primavera de BERLÍN

General

Mesos després del vintè aniversari de la caiguda del Mur, era el moment d’anar a Berlín, la ciutat de moda a Europa. Que no defrauda en el present i té encara obertes totes les ferides del passat. I que malda per reinventar-se, com n’és una mostra la singular imatge d’aquest increïble Sony Center que adjunto, en l’entorn de la mítica Potsdamer Platz.

Hitler i els seus seqüacos van fer molt de mal, però han passat, com passen totes les persones: les criminals i les moltes que no ho som. Han passat, també, la temible Stasi i el règim comunista de la RDA que li donava sentit. Han passat els somnis bèl·lics de la Prússia imperial, però ens queden el bell palau de Charlottemburg i també els palaus de la veïna Potsdam, que no hem vist.

Ens queda, en definitiva, la memòria -entre d’altres, la de l’Holocaust-, però sobretot les ganes de viure dels habitants de Berlín i de la resta d’humans, en un món que volem just i lliure.  
Era el moment oportú per anar-hi, i la dona i jo, durant quatre dies de Setmana Santa, ho vam tenir clar. Amb les filles secundant-nos ben de gust, no cal dir…

Sembla que Berlín és, ara mateix, la ciutat de moda a Europa. Sigui això exagerat o no -jo crec que no-, segur que és la capital que més ha patit i que, des del 1989, tracta de cicatritzar les seves múltiples ferides, no pas d’oblidar-les.

La història dels nazis, la dels jueus alemanys, la dels comunistes de la RDA, la dels aliats de l’altre bàndol. I, abans, l’empremta -que Hitler i els seus van avortar- de la República de Weimar, el fracàs dels revolucionaris espartaquistes, els rastres de l’Imperi prussià… Uuufff¡¡¡¡ A Berlín s’hi entrecreuen tantes històries, tanta memòria… Ben tràgica, sovint.

I això és, a part de les belleses concretes que algunes i alguns ja deveu conèixer, el que fa la ciutat tan interessant. Una capital amb la cicatriu encara omnipresent del Mur (Mauer, en alemany), ben conservat -i artísticament pintat- a l’East Side Gallery, i també al centre d’interpretació a l’aire lliure -potser ja per poc temps- anomenat Topographie des Terrors.

En aquest indret, i també al famós Checkpoint Charlie del districte de Kreuzberg, un ús intel·ligent del fotoperiodisme ens il·lustra molt bé sobre la història alemanya i europea recent. I, per cert, que al Checkpoint Charlie -pas fronterer entre els dos Berlins- va tenir lloc un dels episodis més decisius de la Guerra Freda, poc després de la construcció, l’any 1961, de la tanca oprobiosa. Tancs -i valgui la redundància- nord-americans i soviètics van encarar-se, però la cosa, per sort, no va passar d’aquí…

Si aneu -o torneu- a la metròpoli berlinesa, no deixeu de visitar el relativament nou Jüdisches Museum, el museu jueu més gran d’Europa. Ni, en la mateixa línia, el monument d’homenatge a les víctimes de l’Holocaust, que ocupa una illa urbana a tocar de la majestuosa porta de Brandenburg. Tot un sentiment de culpa col·lectiva que potser ja tocava que pogués anar-se expressant… Ni, en fi, deixeu d’acostar-vos, ni que sigui per un moment, a l’ampla -allí tot ho és- avinguda Karl-Marx-Allee per veure l’emblemàtic -des del punt de vista de l’antiga república autoanomenada democràtica– urbanisme de l’Est.

I pugeu, és clar, a la imposant cúpula de l’històric Reichstag dissenyada per Norman Foster. I passegeu per l’entorn de la cèntrica avinguda Unter den Linden. I visiteu els equipaments culturals de l’illa dels museus, amb el fabulós Pergamon com a astre rutil·lant. I, a l’antic sector occidental, el deliciós palau prussià de Charlottemburg. I…

I no deixeu d’anar, en fi, a la renovadíssima Potsdamer Platz, centre neuràlgic de Berlín -i potser d’Europa- als anys 20, després devastada -com tantes coses a la ciutat-, més tard partida pel Mur i avui convertida en icona de la modernitat, amb el resplendent Sony Center com a joia de la corona…

Potser sí que París, per exemple, val una missa. Però Berlín excita, si més no, el nostre afany de conèixer i, sobretot, de comprendre. De tenir clar que la història -amb encerts i errors- la fem els humans, encara que sovint sense la participació de la majoria.    

  1. Ho expliques tan bé i dones tants motius per perdre’s per Berlín, que m’han agafat ganes d’anar-hi… ja fa temps que tinc Berlín entre les ciutats pendents de visitar tan aviat com pugui, me n’han parlat molt, i molt bé, i tu, amb el teu article al bloc, m’has acabat de convèncer. El meu interès per la ciutat va començar el 2005, quan va caure a les meves mans una novel·la molt dura, però molt ben escrita per la dona que, segons diu el pròleg, va viure els fets i que va voler restar en l’anonimat. “Una mujer en Berlín”, publicada per Anagrama el 2005, relata com van viure el dia a dia a la ciutat al final de la II Guerra Mundial, i l’entrada de les tropes russes, amb tot el que això va significar pels que encara hi restaven, moltes dones sense casa, sense família… que van haver d’enfrontar-se amb tota la valentia possible -i a voltes sotmetent-se a l’enemic, abans de ser sotmeses per la força- a una situació límit descrita amb un realisme i una cruesa que posa le pell de gallina, però que ens fa adonar -encara que ja ho sabem- de com són de bèsties les guerres i com són de bèsties els homes (els éssers “humans”) en el context d’una guerra i -el que resulta encara més cruel- en la destrucció i possessió del que consideren “el botí de guerra” com si fos una cosa tan “normal”…
    Suposo que, veient el Berlín d’ara, deu resultar impossible d’imaginar tota la ruïna, el dolor, les vexacions, les injustícies i les barbaritats que la ciutat “va haver de veure”… si les pedres parlessin!
    Després d’aquesta visita a Berlin, et recomano la lectura d’aquest llibre, encara que ja sé que no t’agrada gaire la novel·la, però aquesta explica la història, la que no trobaràs mai en els llibres d’història… perquè les guerres, i les seves conseqüències, com ja sabem, les pateixen els civils, els nens, i sobretot, les dones; no els polítics que les decideixen i les dirigeixen des dels seus despatxos… només cal recordar, com a més recents, les ciutats de Sarajevo, Bagdad…
    Però, perdona, ho sento, m’he deixat portar per les emocions contradictòries que em provoca la paraula “Berlin”… i com bé tu dius, Hitler ha passat, els nazis han passat, el Holocaust ha passat i l’enderrocament del mur ha ajudat, i molt, a enterrar tanta tragèdia i, evidentment, la vida continua i Berlin ha lluitat per passar pàgina i encarar el futur i viure el present. Com així ha de ser!.

  2. He estat a Berlín fa pocs dies, pel pont de SAnt Joan. Tampoc hi havia estat mai, era una descoberta absoluta, i coincideixo amb tu que és una ciutat fascinant, amb els records de la història recent ben presents a tot arreu, malgrat que es nota que té unes ganes enormes de viure, de superar tots els traumes i de tirar endavant. No he visitat tants llocs com vosaltres, però els que he vist, m’han agradat molt.
    Salutacions,
    Joan

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.