Poemes de RESTAURACIÓ i d’ESPERANÇA de Maria Victòria Secall
Poèticament, aquestes runes conformen la vindicació d’unes dones maltractades, humiliades, vexades, escarnides, rompudes… Amb la por i el patiment de les quals em solidaritzo del tot, com bé sap l’autora. Home com sóc -i cal dir que a molta honra-, he procurat habitualment foragitar el mascle que, malgrat tot, porto a dins. I també he volgut mirar el món en femení, que no sempre és tan fàcil…
“Un paisatge de dones
m’omple la mirada.
A l’inrevés d’una bena als ulls,
per veure-hi clar”. Memòria:
“Com sorra als ulls
que el vent de llebeig aixeca,
així em vénen a camí
els rastres de les dones
que ens han precedit”.
Plor:
“Llàgrimes i dol infinit,
aferrades al gramòfon de les runes,
al murmuri dels infants morts de fam
mentre els bressolaven”.
Mort:
“Els abismes de silenci
esdevenen assassins,
tant com els botxins”.
Presó:
“Empresonades a la casa de la guerra,
a la caravana de l’espoli.
Menystingudes per la ira i la recança,
per la por i la ceguesa.
Atemorides pels remordiments.
Indignades per la guerra
o la injustícia, debades”.
Rebuig:
“D’altres foren llançades
pel penya-segat en néixer,
només per no ser mascles,
com Atalanta, rebutjada pel pare.
Cap crit no ofegarà
la música que arriba per lloar-les,
malgrat que encara és lluny
i sona indesxifrable”.
Ulisses:
“Volem la nostra Ítaca: la casa de l’amor,
no pas de la nostàlgia i del poder,
no pas de la venjança i la propietat,
la casa de l’amor pastada a mà,
no pas fer veure que una fa
i anar desfent, mentre s’espera,
no fos potser una ofensa no esperar”.
Trajecte:
“Les dones que ens han precedit
ens mostren un camí”.
Cel:
“Nosaltres ens aixequem!
Com ocells, per instint,
alcem el vol”.
Tal com diu Elisenda Farré en el pròleg, “els poemes de Maria Victòria Secall ens endinsen en una travessia cap a una mirada nítida, un coneixement genuí que cerca fer audible el cant silenciat de la dona”. En els seus versos -poblats d’imatges punyents, de símbols diversos, de vitalitat ferida, d’aposta per una altra albada- hi trobem motius de meditació. Sobre un món que, des d’una condició humana renovada, hauria de ser capaç d’acollir-nos millor, sigui quin sigui el sexe. Capaç de fer-nos assolir molta més felicitat. Capaç d’alliberar-nos.