A la brasa i al caliu

No m’agrada ser apocalíptic, i més aviat voldria equivocar-me sobre els presumptes efectes letals del ja famós canvi climàtic. Però si el premi Nobel de la Pau acaba de distingir -juntament amb Al Gore- el grup d’experts de l’ONU que lluiten contra aquesta amenaça tan greu, això vol dir que la cosa va de veres. I el més fumut és que, per molt conscienciats que estiguem, no sé si serem prou a temps d’evitar la tragèdia. 

Com a soci de Greenpeace i també com a autor d’un bloc no podia pas deixar de participar en el primer Dia de l’Acció Blocaire (Blog Action Day). Enguany, dedicat a parlar arreu del món de la importància de preservar el medi. [I aprofito per a dir que, si cada 15 d’octubre aquest Dia proposarà una reivindicació diferent, jo també aprofitaré aquesta avinentesa per a recordar que el 15-O no és qualsevol data per als catalans, perquè ja sabeu que s’esdevé el malaurat aniversari de l’execució del president Companys].  

No sóc cap expert en el tema, però m’he documentat un mínim per tal de saber quins petits detalls podrien canviar realment si el canvi climàtic ja no fos tan sols una amenaça, sinó una crua realitat. N’he trobat uns quants, i no sé quin resulta més estremidor:

• En els pròxims anys, les temperatures podrien augmentar per damunt dels quatre graus de mitjana (amb la calor que ja fa normalment, posem per cas, a Barcelona…).
• El desgel de l’Àrtic s’anirà accelerant (pobrissons óssos polars!).
• El nivell del mar pot apujar-se més de mig metre (com s’ho faran a Holanda o a Venècia, per exemple?).
• Les pluges podrien desaparèixer d’Àfrica, que es convertiria en un desert grandiós, i devastar el sudest asiàtic, esdevingut una immensa bassa (ara que hi ha la possibilitat de fer turisme global, potser a alguns països ja no valdrà la pena…).
• Hi ha el risc que Nordamèrica pateixi una onada de grans incendis que destruiria el seu patrimoni natural (posats a fer, els ianquis tenen altres coses que sí que caldria carregar-se).
• Grans àrees del sud d’Europa patirien sequeres molt rigoroses. A la meitat sud de la Península Ibèrica, per exemple, les pluges podrien disminuir de l’ordre del 40% (i això també abasta la part precisament més descatalanitzada dels Països Catalans).

En fi, potser val més no continuar… Ja dic que, en el fons, m’agradaria molt d’equivocar-me, però no veig que les tendències de futur ens permetin ser gaire optimistes. Això sí, si jo fos, per exemple, empresari del totxo -i també una persona corrupta i de dretes-, pensaria alguna cosa com la següent:

"I que en són d’innocents, aquesta púrria d’ecologistes i tots els qui els fan cas! Progrés vol dir confort, i això es mesura en diners. Construint no solament em faig cada cop més ric, sinó que contribueixo a crear molts llocs de treball. Diuen que ens hem carregat la costa, i jo els dic: !Ladran, luego cabalgamos!. En tot cas, que es fotin, però, sobretot, que no atabalin. I que s’adonin del que vol dir pencar… si és que algun dia volen donar-se, com jo, la gran vida".

Tothom té el seu punt de vista o és el resultat dels seus interessos. Però els interessos generals són, en tot cas, els que haurien de prevaldre. És indubtable que avui hi ha més consciència ecològica que abans, però no sé si les petites accions individuals -el reciclatge, per exemple- són suficients respecte del paper dels grans agents econòmics, habitualment molt més conservadors per tal d’assegurar-se un creixement que es pugui mesurar a curt termini.

I encara sort que el Premi Nobel de la Pau acaba de distingir el grup d’experts de les Nacions Unides que lluiten contra el canvi climàtic ex aequo amb l’exvicepresident nordamericà Al Gore. Tot plegat significa que la cosa va de veres, però cal adonar-se que: 1) Les Nacions Unides, sovint, s’assemblen més a una ONG de luxe que a qualsevol altra cosa, tot i que més val que hi siguin. 2) Gore ha fet molt per conscienciar l’opinió mundial sobre la preservació del medi, però sembla que el seu rebut particular de la llum, uns 30.000 dòlars anuals, és vint vegades superior al consum mitjà per capita del seu país… Sigui com sigui, aquest Nobel no anirà gens malament a la causa mediambiental, perquè tendeix a situar-la encara més al centre del debat.

I, per aquesta causa, encara es poden fer i es faran -n’estic segur- moltes coses. El gran dubte és si som prou a temps d’evitar la tragèdia. I si viure en una societat realment sostenible ens ha de fer renunciar a una certa manera d’entendre el benestar -tot i que hi ha persones, cultures i països que ho tenen més clar que d’altres. Sobretot, si arribés un dia que el petroli realment s’acabés i encara no haguéssim trobat recanvis energètics prou eficients.

Potser el que cal d’una manera urgent, davant l’alarma del canvi climàtic, és que fem un canvi de xip a molts nivells. Si més no, tot això que ens agrairien els fills i els néts, que per a ells i elles, més que no pas per a nosaltres, anirà el pollastre…