Petit decàleg sobre SUBIRACHS
El pròxim 11 de març, Josep Maria Subirachs farà vuitanta anys, amb més de mig segle d’ofici. Avançant-se a l’esdeveniment, Serra d’Or ja li dedicà un homenatge periodístic a finals del 2006. Ara, més modestament, vull oferir-li el meu en deu temps.
1. L’obra de Subirachs m’ha atret sempre. Fa molts anys que admiro la seva personalitat artística, feta amb el talent, forjada en la tenacitat i vinculada profundament al país. Admiro la solidesa -i mai tan ben dit, tractant-se d’un escultor- dels seus criteris, recolzada en la tradició i oberta a una modernitat molt representativa del segle XX.
2. M’agrada Subirachs a nivell formal i també en l’ordre conceptual i simbòlic. Em sedueix el seu afany reeixit de tractar els grans interrogants de l’aventura humana: la solitud, el pas del temps, l’erotisme, la mort…
3. Subirachs ens ha volgut oferir una producció filosòfica en imatges. Ha creat una obra de lectura doble, tant a nivell formal i figuratiu com metafòric. Per a ell, l’art, si és autèntic, sempre és metàfora.
4. En l’homenatge periodístic que la revista Serra d’Or li dedicà el passat mes de desembre -portada inclosa-, l’artista declarava a Zeneida Sardà: "El laberint simbolitza la Terra en la qual som presoners; la Lluna és la mort; la torre de Babel, l’intent de l’home per sobreviure, la seva lluita contra la mort, i, per tant, per a mi, el símbol de l’art. D’una manera més general, la verticalitat (la construcció humana) representa la vida i l’horitzontalitat (la forma orgànica) la mort".
5. Us recomano especialment -no crec que sigui difícil de trobar a les biblioteques- els textos d’aquesta aproximació subirachiana de la prestigiosa revista de l’Abadia montserratina. A més de l’entrevista esmentada, hi ha un article molt interessant d’Arnau Puig, un altre d’Artur Ramon sobre les obres escultòriques de l’artista fetes per al conjunt monumental de Montserrat i, finalment, Judit Subirachs Burgaya -doctora en història de l’art i filla de l’escultor- en ofereix una àmplia notícia del que serà l’Espai Subirachs, un centre cultural en construcció a Barcelona.
6. Em complau especialment aquest projecte, que crec que està molt ben pensat i que compta en el suport -tan decisiu en aquests casos- de la Fundació Caixa Penedès.
7. L’Espai Subirachs, que se situarà al carrer de la Princesa, ens permetrà aproximar-nos a la producció escultòrica d’aquest fill d’obrers del Poblenou, però també als seus dibuixos i a la dedicació pictòrica que darrerament ocupa molt JM Subirachs, a més de creacions amb altres suports. Així mateix, serà un centre que esdevindrà un punt de trobada, dinamització i difusió del que és l’escultura en un sentit ampli. En definitiva, un lloc de referència.
8. Sempre que passo per la plaça de Catalunya i no tinc massa pressa, procuro admirar el monument dedicat a Francesc Macià (1991). L’escala invertida que el corona em sembla -i van passant els anys- el símbol més adequat per a la situació actual que viu el nostre país: la dificultat notòria d’avançar no tan sols per assolir la sobirania, sinó, fins i tot, per a consolidar un nivell relativament confortable d’autogovern.
9. Les escultures subirachianes incorporades a la façana de la Passió de la Sagrada Família les he admirat parcialment, però mai no m’han produït una gran impressió de conjunt. Per això estic més tranquil quan Subirachs mateix diu que al grandiós futur temple expiatori "no hi ha la part més creativa de la meva obra", que sovint sí que trobem, per exemple, en peces de petites dimensions, a més dels monuments públics. I estic d’acord amb Arnau Puig quan diu que a la producció de l’artista al temple iniciat per Gaudí "li falta l’emoció religiosa". De fet, l’agnosticisme de Subirachs no li deu permetre aproximar-se al fet religiós ni des de l’emoció ni des de la passió, sinó des de la raó. A mi em passa una mica el mateix, tot i que vull aclarir que sóc clarament partidari -i no només amb paraules- de la continuïtat de les obres del temple per tot el que aquest significa per a Barcelona i Catalunya i per a la nostra projecció al món.
i 10. Precisament, l’única vegada que recordo haver parlat una mica detingudament amb Josep Maria Subirachs va ser quan vaig visitar-lo, l’any olímpic del 1992, al seu petit habitatge situat sota la coberta dels picapedrers de la Sagrada Família, on va passar quinze anys de la seva vida. Em va semblar un home i un creador plenament convençut del que volia fer i del sentit individual i col·lectiu del seu art, a desgrat de les incomprensions que a voltes ha patit. La singularitat, la determinació, la fermesa, la solidesa de la pedra i el bronze, la dignitat… a mi m’impressionen sempre.