A la brasa i al caliu

Llegeixo a La Vanguardia d’avui que la indústria automobilística, aquest mes de desembre que ja és a tocar, aturarà, d’una manera o altra, gairebé totes les fàbriques. Valga’m Déu, val! I la situació nostrada és força similar a la que es dóna arreu del món. Els tancaments temporals afecten marques ben diverses, o sigui que Nissan, Seat o Ford, per exemple, no seran -ja era de témer- flors que facin estiu.

Però, és clar, aquest sistema -capitalista, que en tornen a dir- arrossega contradiccions estructurals. Funciona, per exemple, si la gent d’un país està disposada a canviar-se de cotxe sovint o si l’exportació rutlla com cal, i, en cas contrari, és la debacle. Tots desitgem -jo, el primer- que els operaris de les fàbriques automobilístiques no perdin la feina, però és evident que els efectes del seu treball resulten més aviat poc sostenibles. I és que, si el meu cotxe continua portant-me als llocs, per què me l’hauria de canviar abans d’hora?  

Aquestes Festes, el meu Opel Vectra color de vi complirà 12 anyets. Porta recorreguts prop de 117.000 quilòmetres, acostuma a dormir cada nit sota terra i pateix ja, naturalment, algunes xacres, però raonables. Ahir diumenge, la meva dona i jo li vam exigir que ens portés des de Barcelona a Santpedor, el poble de Pep Guardiola, al Bages, i ens retornés a casa. I el noi ho va fer, sense problemes… 

Un amic em deia fa un temps que cal canviar-se de cotxe quan les factures a pagar al taller són, o bé massa continuades, o bé excessives. Per ara anem bé, tot i que sabem que el canvi s’escaurà un any d’aquests. Les nostres filles comencen -la vida mana- a no acompanyar-nos habitualment, i ja toca trobar un cotxe no tan familiar. Però de moment no hi ha pressa, i espero que la crisi no ens condicioni massa a l’hora de prendre la decisió, ni en un sentit ni en el contrari.

No vaig contra el consum, però sí que intento comportar-me com un individu moderadament sostenible -la Maria P. és encara més verda que jo, en el bon sentit. No veig per què cal canviar-se de cotxe si no resulta estrictament necessari, i ja sé que la lògica del sistema no és, precisament, aquesta. Els operaris de les fàbriques d’automòbils participen -encara que no vulguin- d’una contradicció flagrant, i això, ara que hem entrat en recessió, encara es nota més. 

Com que no sóc endeví ni economista, ni tan sols politòleg, no sé quina és la fórmula de futur. El comunisme fracassà estrepitosament, el capitalisme sol fer-ho cíclicament. La socialdemocràcia -la fórmula política que més correspon a una economia social de mercat– deu ser la solució menys dolenta, però està exposada, com tothom, als corrents d’aire…

Una cosa sí que crec certa: davant la present crisi, els mandamassos mundials haurien de ser capaços d’enviar a la garjola uns quants capos dels bancs i executius de les multinacionals, però és obvi que l’autoproclamada refundació del capitalisme no va per aquí. I, a més, suposo que la mesura resultaria, jurídicament, força complicada. Ja serà molt que la màgia de sant Barack Obama ens faciliti una mica les coses…

Mentrestant, companys de Nissan, Seat, Ford, empreses de components i etc., etc., ho sento: no trobo que calgui canviar-se de cotxe si la ITV no et demostra el contrari. Ni crec que el món funcioni millor a base d’entotxanar -verb que acabo d’inventar-me, presumptament- ciutats, pobles, façanes litorals… La lògica capitalista, sovint, no és la que més ens convé, però la veritat és que a totes i a tots ens interessa que funcioni raonablement bé aquest sistema. Agradi o no, és així.

Per això cal tornar-lo, més que a refundar, a regular, si és que no som capaços de trobar-ne cap d’alternatiu. Ara com ara, el més calent és a l’aigüera.