A la brasa i al caliu

Està de moda, els darrers dies, l’autoinculpació de diverses persones -ben conegudes en molts casos- de tendència sobiranista pel 9-N i en relació a la querella de la Fiscalia contra els màxims responsables del procés participatiu. Fins i tot, hi ha la possibilitat de descarregar-se formularis que ho faciliten. Entenc el sentit d’aquesta actitud, però no la comparteixo. Qüestió del punt de vista…

I és que no crec que aspirar a la llibertat del teu país et faci culpable de res. Si de cas, t’has de solidaritzar amb els querellats -sobretot, si el plet prosperés realment, que en dubto- fins on sigui necessari. I acusar en ferm -penso ara en el cèlebre manifest “J’accuse”, de l’admirat Émile Zola– qualsevol persona o instància col·lectiva que ens negui no ja el dret a la independència, sinó els fonaments de la raó democràtica.  

Per què hauria d’autoinculpar-me? De què?

Tinc la culpa de pretendre democràticament la independència de Catalunya i, en un estadi més ideal, l’articulació dels Països Catalans?

M’hauria d’acusar d’haver votat SÍ-SÍ en un format de consulta que els poders fàctics espanyols qualificaven de botifarrada, però sense deixar organitzar-lo de la manera inicialment prevista?

M’he de mortificar pel fet de considerar-me independentista des del 1976, quan vaig afiliar-me des de Terrassa a l’històric Front Nacional de Catalunya http://ca.wikipedia.org/wiki/Front_Nacional_de_Catalunya?

M’hauria de saber greu no haver votat la Constitució espanyola encara vigent? Si ja no la reconeixia el 1977, imagineu-vos ara…

Hauria d’autoinculpar-me per unes posicions sociopolítiques que no fa tants anys estaven en minoria i que, de mica en mica -tot i que d’una manera encara insuficient- han esdevingut força majoritàries? Ben al contrari, haig de felicitar-me i felicitar per la seva evolució molts dels meus conciutadans i conciutadanes.

Tinc alguna cosa a veure amb el fet que l’Espanya de matriu castellana, en alguns aspectes clau, no hagi evolucionat a l’hora europea? Ni el PP, ni el PSOE, ni qui sap si Podemos.  Però amb aquests vull mantenir, ara com ara, el benefici del dubte, tot i que alguna declaració del seu mediàtic líder sobre Catalunya resulti inquietant…

No, no me’n penedeixo gens, de tot plegat. Deploro, això sí, que la raó democràtica no prevalgui, però aquesta actitud no és patrimoni exclusiu de la pell de brau.

I si el procés català -amb totes les seves insuficiències- resulta modèlic, és perquè fa de la pràctica democràtica el millor mètode de procediment. Aquest és el sentit dels coneguts versos d’Espriu que canta Raimon:

“Tenim la raó / contra bords i lladres / el meu poble i jo.”                            

SÍ-SÍ,  tenim la raó democràtica -com la tenen moltes altres persones al món- contra els corruptes, els pocavergonyes, els intolerants… i els obertament totalitaris, no cal dir.

i la querella