A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Per què BARCELONA és Barcelona…

General

Barcelona és el cap i casal i la ciutat més important de Catalunya degut, en una part decisiva, a la seva situació estratègica dins el territori. Tanmateix, això només es consolidà a partir del segle III dC i no va ser, únicament, gràcies als romans.   

Jo ja sabia que l’antiga Barcino no esdevingué, de bon començament, la capital d’aquest espai que hem convingut en denominar Catalunya. El que no coneixia massa, per no dir gens, era la causa del canvi de situació, que aniria portant l’antiga capital, Tarraco, a un lloc secundari. No us estranyi, perquè les meves llacunes històriques són molt més nombroses del que seria desitjable.

De tota manera, si m’hagués esforçat en consultar una mica a fons la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, d’Edicions 62 -els atractius volums de la qual tinc a casa des de fa anys-, no m’hagués trobat en aquesta mena d’indigència intel·lectual.

Sort que, des de fa uns dies, he pogut superar la mancança -concretament aquesta, si més no- gràcies a haver enllestit un llibre que vaig adquirir a mitjans d’un ja llunyà 1984: Els precedents antics a la història de Catalunya, de Ramon d’Abadal (1888-1970), historiador especialitzat sobretot en els estudis carolingis. Un volum de l’antiga Editorial Selecta, molt interessant per l’època en què fou publicada la primera edició -1967- i que suposo que podreu consultar, sobretot, a biblioteques.

Entre altres aspectes, Abadal fa en aquesta obra una extensa i trobo que prou reeixida difusió del període de la romanització, cabdal per al nostre país com per a d’altres terres europees. I recorda que, durant les dècades centrals del segle III després de Crist, l’Imperi entrà en una època d’anarquia militar, tèrbola i confusa, fins que arribarien les transformacions del Baix Imperi de la mà de l’emperador Dioclecià i la posterior entronització, amb Constantí i després Teodosi, del cristianisme com a religió oficial.

I així, l’any 258 es produí la primera gran invasió dels anomenats bàrbars. En el seu marc, els francs, que habitaven aleshores l’altra banda del Rin, arribaren fins a la Mauritània, envaïnt i devastant tot el que quedava entremig, inclosos els territoris que hem conegut històricament com a Hispània. Que foren, dissortadament, molt destruïts, la qual cosa donà lloc als canvis posteriors.

Potser el més important d’aquests canvis afectà Barcelona, que des d’aleshores augmentaria la seva cotització en detriment de Tarragona i Empúries -les nostres ciutats antigues més importants-, unes polis refetes molt dificultosament de la crisi.  Barcelona o Barcino, de la mateixa manera que Girona o Gerunda, es beneficià d’una segona època de muralles romanes, i així és com s’acabà enduent el gat a l’aigua.

Abadal ens explica que el prestigiós arqueòleg, d’origen menorquí, Josep de Calassanç Serra i Ràfols atribuí a la construcció d’aquesta segona muralla i tot el que això suposà el fet que Barcelona obtingués la capitalitat de Catalunya i esdevingués, amb el temps, la moderna urbs actual.

Diu Serra i Ràfols: "Efectivament: després d’emmurallada en la forma que hem vist, Barcelona es convertí en el més sòlid lloc defensat del país i, com a conseqüència, els diversos poders que s’hi succeïren l’escolliren per a establir-s’hi com una cosa natural i lògica. Primer els visigots; després, els sarraïns; més tard, els francs, els comtes independents, els comtes reis… 

"Tots aquests poders necessitaven un lloc ben defensat per a establir-s’hi, i en tot el país no n’hi havia altres, no ja millors, sinó ni tan solament amb equivalència al que oferien les muralles discretes. Barcelona els deu tot el que és, i té contret un deure impagable amb aquest vell recinte. Tot el que es faci per estudiar-lo i conservar-lo no serà mai prou".

Vosaltres ho coneixíeu prou bé, tot això? Jo, humilment, confesso que no. Per això he gosat posar-vos a l’abast aquest apunt d’històric. D’una història que qui sap si, de no haver-hi hagut la bàrbara invasió, hagués pogut ser una mica diferent…   

  1. Un article divertit: jo també desconeixia aquests fets, tot i ser barceloní (o barcelonès?) d’origen. Ara que visc a Lleida, però, vaig descobrir fa poc que al segle XV, la població de Lleida superava la de Barcelona, i que era una ciutat més dinàmica des del punt de vista comercial. La veritat és que ningú no ho diria, i tan sols fa 500 anyets. En aquella època Barcelona era un port i poca cosa més, mentre que Lleida era una important cruïlla comercial, plena de gent que anava i venia. Ara Lleida pinta poc al mapa i Barcelona se’ns cruspeix vius, fins al punt que es confón amb Catalunya. Qui sap? Potser d’aquí a 500 anys la ciutat més important serà Sant Fost de Campsentelles.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.