PAU CASALS, com a antídot
El cas Millet continua portant cua, i és ben lògic, perquè la patacada -individual i col·lectiva- ha estat forta. Veurem què passa en la compareixença judicial del dia 19…
Mentrestant, sembla que el país necessita de nous estímuls que no li facin perdre la vigoria necessària i i que l’espoli del Palau de la Música també hauria contribuït a deteriorar. I, ja que parlem de música, un cert rearmament moral potser podem trobar-lo en l’actual exposició del Palau Moja barceloní, dedicada a Pau Casals i l’exili.
La integritat -provada- d’un català universal com a antídot de cognoms il·lustres que ens han fallat…
Més d’un cop us he recomanat exposicions quan no faltava tant que s’acabés el termini per a visitar-les. Però ara -davant l’autoestima col·lectiva ferida- vull que sigui diferent. M’he afanyat, doncs, a anar a veure, a la sala d’exposicions del Palau Moja, aquesta Pau Casals i l’exili, de la qual podeu gaudir fins al diumenge 29 de novembre.
– “Primer, sóc un home i, segon, un artista. Com a home, la meva primera obligació és lluitar pel benestar de la Humanitat”, deia el mestre del Vendrell. Per això va posar la música en general, i el seu violoncel en particular, al servei d’ideals de pau, catalanitat i democràcia. La seva vinculació amb l’exili català, tal com es pot veure en una mostra valuosa però de discretes dimensions, n’és un gran reflex.
L’actitud favorable de Casals a la causa republicana va ser considerada per alguns com a política. Ho era, ben cert, però ell la definia, simplement, com a moral. No és estrany que el gener del 1939 marxés a l’exili amb el ferm propòsit de no retornar fins al restabliment de la democràcia. Per això -malgrat la visita del 1955 per assistir a l’enterrament de la seva companya sentimental, Francesca Capdevila- no va poder fer-ho, ja que morí a San Juan de Puerto Rico el 1973. A partir del 1979 -quatre anys després de la mort de Franco-, les seves despulles resten entre nosaltres.
La seva posició ferma contra les dictadures venia de lluny: l’any 1919 havia rebutjat tocar a Rússia, i el 1933 a Alemanya. El seu prestigi internacional atreia, però ell mateix, com veiem, es fixava uns límits: durant un temps, per exemple, declinà tocar en públic com a protesta per l’actitud de les democràcies vers el règim franquista. “No puc dir que fos una decisió fàcil -comentava en aquest sentit-, però un ha de viure amb un mateix”.
La mateixa integritat i sentit de la coherència feu que l’any 52 rebutgés de col·laborar amb la UNESCO després de l’admissió de l’Espanya de Franco en aquest organisme internacional. I escrivia a diferents presidents nord-americans en defensa de la llibertat i la democràcia entre nosaltres. En plena Guerra Freda, amplià el seu activisme antifranquista amb un decidit -i conegut- combat per la pau al món, en sintonia amb les posicions de l’ONU, a la seu general de la qual donà, l’any 1971, una sentida notícia de Catalunya.
Molt abans, des de Prada de Conflent, havia contribuït a organitzar l’ajut als refugiats. El seu contacte amb l’exili -concerts, visites als casals catalans, actituds solidàries…- fou constant. I és que els exiliats sabien que amb Casals s’hi podia comptar. És, doncs, una llàstima -a part que no li atorguessin el Premi Nobel de la Pau- que no acceptés la Presidència de la Generalitat a l’exili. No era, certament, un polític com Josep Tarradellas, però no hagués fet el mal que feu aquest, sobretot abans del seu retorn, tal com explica a bastament Josep Benet en el llibre El President Tarradellas en els seus textos (1954-1988), publicat l’any 1992.
El testimoni del mestre sobre alguns dels anys passat a Prada, en companyia de la família Alavedra, diu que “a Vil·la Colette existíem bàsicament gràcies a un plat de naps, faves o llegums bullits. La llet i la carn eren un luxe desconegut. Trobar una o dues patates era motiu de celebració”. Així visqué durant una temporada un referent internacional de la música i la cultura. Potser eren èpoques en què la gent, de grat o per força, tenia altres valors. Ben diferents, en molts casos, als d’ara mateix…
Sobre un dels majors catalans universals, digué Albert Einstein: “El que n’admiro particularment és l’actitud ferma, no tan sols contra els opressors del seu poble, sinó també contra els oportunistes sempre disposats a pactar amb el diable. Casals ha sabut comprendre amb gran clarividència que el món és en perill per la causa tant dels qui toleren el mal, com dels qui el cometen”.
Algunes de les expressions d’aquestes paraules del gran físic em tornen a fer pensar en el cas Millet. És obvi que entre Pau Casals i Fèlix Millet -figures públiques de ben distinta naturalesa- hi ha gran distància, gairebé un abisme. Però l’exemplaritat d’un contrasta amb la barra de l’altre i dels seus presumptes còmplices. I, ja que de música estem parlant…
O no parlem només de música?
Has parlat de música?
No m’ho sembla.
De valors, d’integritat de fermesa. Això sí.
M’alegra especialment que parlis d’aquesta exposició. No la he vista encara. Ho faré.
parlem de valors, dels més necessaris per a una persona i un poble. Qui s’hi apunta… ? el camí està clarament traçat