A la brasa i al caliu

En el món d’avui -tan mancat, en general, de lideratges polítics-, una dona s’està obrint pas amb determinació: Nicola Sturgeon, la primera ministra d’Escòcia. Ho ha anat demostrant des que, en perdre’s el referèndum per la independència escocesa, succeí Alex Salmond. I ho ha fet ara, després del Brexit, més evident, quan treballa amb intel·ligència per tal que Escòcia no hagi d’abandonar, necessàriament, la Unió Europea, i que aquesta circumstància pugui afavorir el seu país fins que esdevingui un Estat com cal per mèrits propis…

I això serà també el mèrit de la Sturgeon, una líder del present amb grans opcions de futur.

És una dirigent amb iniciativa. Progressista, però no esquerranosa. Els seus orígens familiars són més aviat modestos, però això no la fa caure en el populisme ni la demagògia. Posseeix, doncs, les qualitats necessàries per a mantenir unida una comunitat nacional i orientar-la, alhora, per camins de progrés.

La seva formació, el veterà Scotish Nacional Party http://www.snp.org/, ha trobat en ella la dirigent idònia. Tan carismàtica com Salmond, però segurament menys bufada. Tan idealista com, sobretot, dotada d’un gran sentit de l’oportunitat. Això s’ha vist clarament després del Brexit britànic, que sobretot ho és anglès. La Nicola s’ha mogut amb rapidesa, i ha aconseguit sense esforç que la rebin els principals dirigents comunitaris. Per a disgust d’un tal Rajoy, gallec amb sort… però sense galleguisme.

Com que -com jo mateix- la deveu conèixer encara poc, us adjunto un discurs seu del proppassat dia de Sant Joan, després del Brexit https://youtu.be/1moPW7b9mHI.

Amb Nicola Sturgeon, el poble escocès pot arribar lluny, i ja toca. “Si hi ha una via perquè Escòcia es quedi a Europa -ha dit-, estic obsedida a trobar-la”. Ho crec, com crec també que -si la ciutadania no desitja una altra cosa- no abandonarà el poder sense abans convocar un segon referèndum escocès, o si més no intentar-ho. Brillant en els debats televisius, també és àgil a l’hora de trepitjar carrer.  Tant de bo les escoceses i els escocesos -amb faldilles o sense- disposin, de la seva mà, de les millors oportunitats…

Fa anys que segueixo l’artista canari Pedro Guerra, per mi un dels millors cantautors del món mundial. Tinc la dissort de no haver-lo anat a sentir -encara- mai en directe, però aquesta és una de les assignatures pendents que, d’una manera ineluctable, hauré d’aprovar…

Tinc, això sí, uns quants dels seus discos: Golosinas (1995), Raíz (1998), Ofrenda (2001), Hijas de Eva (2002) … El seu m’ha semblat sempre, en general, un nivell de qualitat superior, d’un gran enginy compositiu i d’una gran calidesa interpretativa. Però fa uns pocs mesos que m’he tret el barret en accedir al CD+DVD 20 años Libertad 8 (2014).

En aquest treball, Guerra commemorava, el desembre de l’any anterior, el vintè aniversari de les seves actuacions en un local madrileny –Café Libertad 8 http://libertad8cafe.es/–        que li va oferir la possibilitat d’actuar-hi tots els dimarts i de canviar definitivament les seves illes nadiues -sabreu, si les coneixeu poc o molt, que meravelloses, però culturalment massa colonials– per la capital espanyola.  

Van ser 15 cançons gravades en directe en un gran concert de format acústic, molt emotiu, amb un seguit de cantautors i artistes -alguns més coneguts que d’altres- fent costat al mestre.  He pogut localitzar la gravació íntegrament a través de la xarxa i em plau molt poder-vos-la oferir. El resultat és, crec, per a llepar-s’hi als dits… 05PYqsyhc1oSpsq69.

Tanmateix, i no sé per què, els noms dels artistes convidats no apareixen a la gravació, i els comentaris inicials -plens d’elogis cap al canari- queden tallats. Així, doncs, serem artesanals  i us presentarem tots i cada un dels que intervenen en l’ordre correcte, a part de quan el Pedro canta en solitari.

Estem parlant del madrileny Luis Ramiro, el badaloní Miguel Poveda, el madrileny Marwan,  els  gallecs Andrés Suárez i Iván Ferreiro, el madrileny Ismael Serrano,  l’uruguaià Jorge Drexler, l’aragonès Santiago Auserón i el filipí -fill de català- Luis Eduardo Aute. Una tropa autènticament de luxe i, en conjunt, un plaer per a la intel·ligència i els sentits. Amb una gran majoria dels temes propis de Pedro Guerra, senzillament genials, empàtics, sensibles , humans…

I hi ha més, encara. Perquè per a mi també ha resultat singularment emotiu recordar el carrer Libertad, un dels meus itineraris mítics d’aquell Madrid de la segona meitat dels anys 70, que jo recorria amb gust quan feia la mili a la capital espanyola i pensava -quin miratge més absurd!- que Madrid, Espanya i el futur de la pell de brau podien arribar a ser diferents…

Però no ens posem nostàlgics ni, encara menys, somiatruites, i deixem el post amb Daniela https://youtu.be/v3MkD9IqcC0, un -entre molts- dels grans temes guerristes…

I ara, una altra cançó fantàstica –Márgenes  https://youtu.be/kQtX6hu9oJw– que acabo de descobrir… Pertany al darrer àlbum del tinerfeny, Arde Estocolmo (2016).

Tot aquest, i molt més, és l’art d’un artista que sents que t’acompanya sempre. En sóc molt, molt fan. I insisteixo: l’aniré a sentir a la primera oportunitat…

És un mite de la cançó d’autor internacional, una llegenda cubana. I, que jo recordés, no havia actuat massa a Barcelona ni, per tant, a Catalunya, o no ho havia fet en els darrers anys. Tot i així, quan m’adreçava cap al concert d’aquest diumenge al Palau Sant Jordi en transport públic, un gran fan català seu em va dir que havia actuat a l’antic Palau dels Esports fa gairebé una dècada…

En qualsevol cas, el company Silvio, el fabulós Silvio Rodríguez, ja és granadet -gairebé 70 anys- i fa de mal dir si serà massa fàcil de tornar-hi a coincidir per aquests verals. O sigui que…

És un honor que aquest bloc, que ha  estat hivernat, per diferents motius, algunes setmanes, ressusciti relativament amb un artista de tanta dimensió. Un honor i, per a les moltes i molts que vam anar a escoltar-lo, tot un privilegi. Si no el coneixeu prou bé, el web -de títol tan curiós http://zurrondelaprendiz.com/– és, habitualment, una bona via.

La cita -que a mi, de fa temps, em feia molta il·lusió- era diumenge passat, com us deia, al Palau Sant Jordi, a Montjuïc. Una etapa important dins la gira ibèrica que el de San Antonio de los Baños (1946) està duent a terme. A una hora una mica insòlita tractant-se d’un festiu: les 8 del vespre. Però això no podia ser un obstacle, si més no per als que vivim al Cap i Casal… o a la rodalia. Ara: jo hagués programat a les 7, fins i tot a les 6…  

Silvio Rodríguez, com moltes i molts deveu saber, és autor i intèrpret, des dels anys 70 del segle XX, de nombrosos àlbums, plens de temes inoblidables. Aquí n’he trobat uns quants trossos de 10 dels millors https://youtu.be/rFXj8flgzsU. Interpretats amb la seva veu aguda característica, tan ben timbrada, que per moments sembla que es vagi a trencar… I en podríem afegir tants d’altres!

El concert de diumenge va complir clarament les expectatives. Potser algunes de les noves cançons -contingudes, per exemple, al seu darrer àlbum, Amoríos (2015), que aquí sortirà aviat-, no t’acaben de fer prou el pes,  però això, en artistes de producció tan extensa, pot passar sempre…

Però altres de les noves sí que t’agraden. I, sobretot, et sedueixen, t’encisen, et subjuguen, els temes més emblemàtics, alguns dels quals ja us he fet escoltar. Cançons que van omplir, sobretot, pràcticament tota la segona part, fins a obligar el cantant a fer més bisos del compte, perquè el públic volia -volíem- més i més: La maza, Ojalá,  Mi unicornio azul, etc., etc.

En qualsevol cas, el Silvio -abillat amb una gorra calada que li donava un cert aspecte de comandante i que no es va treure en cap moment-, va demostrar que continua en plena forma creativa. Amb la veu afinada de sempre, amb una capacitat de seducció que no té res d’impostada, amb una vitalitat que el pas dels anys no ha fos, ben al contrari…

A mi, de Silvio Rodríguez , m’agraden moltes cançons. Pel seu sentit melòdic, per la seva veu tan genuïna, pel compromís i també la poesia de les seves lletres. Per la seva empatia amb públics que, amb el temps, han acabat sent molt amplis. Per la seva actitud entre serena i combativa, sense ser agressiva.

D’entre els molts temes que em complauen, un no el va interpretar aquest diumenge -en té tants, que no acabaríem. Em refereixo, per exemple, a Ala de colibri https://youtu.be/aqI6cZ2Rgpc, pertanyent a l’àlbum  Domínguez (1996), el segon cognom de l’artista.

Silvio Rodríguez també és una persona propera a la música i a la cançó catalana. Sobretot gràcies a Joan Isaac, amb qui fa duet  a L’Unicorn -del disc de grans versions del català Joies robades (2002)- i també a Petita serenata diurna -inclòs al darrer disc del Joan, Joies italianes i altres meravalles (2015).

Ha estat, des de ben jove, fidel a Fidel, a una Revolució que ja fa anys que fa aigües, com crec que el Silvio, amb matisos, també deu veure. Gràcies, en part, a Obama, avui és factible que la singladura acabi no tant malament, i que els cubans -jo també ho desitjo- guanyin llibertats sense perdre la dignitat ni la sobirania…

Per això paga la pena d’escoltar un dels seus primers i molt valuós tema, Playa Girón https://youtu.be/gmOK3NmcDOE, en record del nom mític del vaixell d’una expedició marítima en la que Silvio Rodríguez, l’any 1969, va participar.  Pertany a l’àlbum Días y flores (1975).

Junt amb l’altre gran mite musical de la ja molt més veterana nova troba cubana, Pablo Milanés, el Silvio és un gran rei del Carib, republicà -òbviament- i tropical. Tot un luxe haver-lo pogut sentir en directe, després d’haver-lo, des de fa temps, admirat tant.

Al Pablo ja vaig poder-lo escoltar l’any passat a L’Auditori   http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=268378. Ara, el Silvio no em podia fallar. I no…

I, per si de cas no aconsegueixo anar a Cuba, com voldria                             http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=224064, sempre ens quedaran la música, les cançons, el son la canya de sucre, el cafè, el mojito. O aquest plat de carn tan fina i gustosa que es diu ropa vieja. Pura vida…

No n’he llegit quasi cap, i segurament no podré fer-ho. Però m’hi jugo un pèsol que Antònia Carré-Pons, amb És l’amor que mou el cel i les estrelles, ha escrit i publicat una de les millors obres en llengua catalana dels darrers temps. Molt més que la novel·la històrica a l’ús, aquest llibre constitueix, sobretot, un viatge memorable per la cultura clàssica.

I si, a més, l’autora és de Terrassa, com jo, què més podríem demanar? Però encara que no ho fos…

Amb Antònia Carré -que és així que signa com a prestigiosa medievalista- ens havíem tractat de més joves i fins i tot vam coincidir, amb amistats comunes, en un viatge a París. Però jo aviat me n’aniria de l’antiga Egara -ja sé que li posen accent obert, però a mi, per raons d’orella, no m’agrada- i el contacte va perdre’s en bona mesura. Sortosament, s’ha anat recuperant els darrers anys, com amb altres amistats i coneixences del meu bressol estimat. 

Publicada És l’amor… el setembre del 2015 per Meteora, justament us ofereixo, a través de l’editorial, la trajectòria d’una escriptora encara emergent, però ja amb un camí recorregut molt sòlid http://www.editorialmeteora.com/autor/carre-pons-antonia/103.

Com haureu vist, l’Antònia és autora de l’edició crítica de L’Espill, del valencià Jaume Roig, que era el tema de la seva tesi doctoral i també ho és de la novel·la. Escriptora de ficció i també assagista relativament tardana, ja va captivar força el 2014 amb Rellotges de pluja. Però ara, amb la primera experiència de l’autora en el gènere històric, ja és massa…

Un cop llegida l’obra, puc corroborar-ho del tot. Però qui me’n va convèncer inicialment des d’El Punt Avui va ser el crític i escriptor mallorquí Sebastià Benassar. Llegiu-ne atentament la ressenya: http://www.elpuntavui.cat/article/5-cultura/19-cultura/902613-lespill-de-lalta-literatura.html

Hi veureu que Bennassar qualifica l’obra de joia i diamant -ben cert- i em va induir a comprar-la i fins i tot, indirectament, a assistir a la seva presentació egarenca a la relativament nova llibreria La Temerària.

Aquesta novel·la que, en època renaixentista, transcorre en un itinerari que va de València a Nàpols i Roma, narra el complex periple que va haver de fer el manuscrit de l’Espill fins que va trobar repòs a les lleixes vaticanes. Per damunt de tot, És l’amor que mou el cel i les estrelles m’ha permès, com us deia, efectuar un viatge memorable per la cultura clàssica. Amb una escriptura deliciosa i servida sovint des del llenguatge de l’emoció. I amb les històries d’amor que travessen l’obra, les reflexions morals, les descripcions històriques, les referències estètiques, el sentit del temps…

A l’epíleg de l’obra, Antònia Carré-Pons ens explica: “Les paraules que Guerau escriu a Estefania per declarar-li el seu amor quan torna de Nàpols em van semblar precioses: “És l’amor que mou el cel i les estrelles”, li diu al final de la carta. L’expressió és bellíssima, certament, perquè és l’últim vers de la Comèdia de Dant. I no és una metàfora. La cosmologia medieval la justifica del tot”. 

Un llibre, ben cert, ple de talent: el que mou aquesta ploma egarenca. Molt més que una novel·la històrica, encara que també ho sigui i que ens recreï una època no tan llunyana, però fascinant. I presentada d’una manera que fascina…

És una de les cantants i autores clarament emergents de l’escena catalana. L’encís de la seva veu, tan ben timbrada, ens indica que la seva presència serà de llarg recorregut. Des de la meva Terrassa, Gemma Humet -neboda d’un altre artista del mateix cognom, l’enyorat Joan Baptista– es projecta per tot el país. I segur que ho farà més enllà… 

El divendres, 12 de febrer, vaig tenir-hi el primer contacte presencial. Va ser al Casal de Cultura de Matadepera, on viu la meva família.  La Gemma intervenia al recital “L’Ovidi, poema sense acabar”, dedicat a la música i la poesia que composava i interpretava un altre enyorat  i persistent, el  mite d’Alcoi.

Aquest dia, l’artista anava molt ben envoltada, perquè compartia escenari amb el gran Toti Soler -acompanyant habitual d’Ovidi Montllor– i el bon actor que és Joan Massotkleiner, a qui jo només coneixia per sèries televisives.

En conjunt, va ser una nit de divendres ben profitosa. Però el contacte musical amb Gemma Humet el vinc mantenint des de fa uns mesos gràcies al seu primer i preuat disc, Si canto enrere, en el qual és autora, total o parcial, de la majoria de temes. Un treball que, si l’heu escoltat al complet o parcialment, convindreu que corrobora les grans possibilitats d’aquesta egarenca del 1988. Ara també podeu fer-ho www.enderrock.cat/edr/numero67/disc/4140.

L’artista ens commou amb la seva veu mediterrània, amb músiques on hi trobem jazz, flamenc, notes clàssiques, tons brasilers … Per tot plegat, no hi ha, en el disc, cap tema que no tingui interès i, per tant, qualitat. Posats a triar, m’agraden sobretot El noi de les places buides, Gacela del amor desesperado -sobre poema lorquià-, Petita suite -de Miquel Martí i Pol– o la superba Pluja d’estels. Però segur que també, com a mi, us n’agraden d’altres…

Si repasseu la seva biografia i veieu els vídeos adjunts, us adonareu que la Gemma té una sòlida formació musical http://www.gemmahumet.com/. De família de músics i creadors, i educada en el piano i la veu, a més de Toti Soler ha participat en projectes conjunts amb altres prestigiosos guitarristes, com  Toni Xuclà, Feliu Gasull o Pau Figueres, també productor del seu disc.

Amb creadores d’aquest talent, l’univers de la música catalana amplia com més va el seu ventall d’apostes femenines, successores de les darreres consagrades, Sílvia Pérez Cruz o Lídia Pujol. Fa poques setmanes vaig presentar-vos una de les millors cantants emergents, Judit Neddermann http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=269031. I ara, Gemma Humet…

A veure si a la Montse -que rep classes de cant i té aquesta i moltes altres sensibilitats- també li complau la Gemma tant com a mi, de la mateixa manera que li va agradar la Judit. Les dues, tan diferents, però artísticament encisadores, genuïnes, intenses, càlides…

La lamentable i també estúpida mort de Muriel Casals ens demostra, un cop més, que les persones ens poden deixar, però que això no sempre vol dir que se’n vagin del tot. I encara menys quan, en el seu entorn -petit o gran-, ha estat estimades per la seva sensibilitat, la seva humanitat; valorades per la seva trajectòria, el seu talent; respectades per la seva actitud, el seu exemple.

Ja ho veus, Muriel, no hi ets… però hi ets. Continues i continuaràs, per dir-ho així, ben viva. Totes les floretes que t’han dedicat aquests dies són autèntiques, sinceres, sentides. I és que les set dècades que has estat més a prop nostre -i sobretot els darrers anys- resulten inoblidables.

La teva mare et va dir que, per a moure’t adequadament, fossis raonable. I aquest valor l’has complementat amb una gran fermesa, elegància natural, sentit de la dignitat, molt de coratge. Per això has estat tan bona intèrpret de l’afany de llibertat que té una part molt important del nostre poble; de les ganes d’esdevenir definitivament un país normal; de formar part, amb Estat propi, de la comunitat de nacions…

Per a Artur Mas, tu resumies  “totes les virtuts del procés, i cap de les seves misèries”. Em sembla una frase molt encertada, perquè no sempre es fan bé les coses, ni surt tot com voldríem. Però l’èxit és més segur quan el protagonisme el tenen dones i homes amb sentit de diàleg, capaces d’unir i no de dividir. Persones d’ideals, encoratjadores i, sobretot, no sectàries. Gent forta com tu -malgrat la teva fragilitat aparent-, amb el lideratge precís per a encapçalar una revolució dels somriures.

Et portem i et tindrem al cor, Muriel. Els teus anhels d’independència i d’assolir una societat més justa són també els meus, els nostres. I quan ens tornem escèptics o, fins i tot, pessimistes -ens passa, poc o molt, a totes i a tots-, recordarem el nord que tu ens has traçat  i recobrarem l’optimisme serè que també t’era característic. I és que, com saps prou bé, ens sentim compromesos a fer realitat el teu somni…

Un petó, bonica.

Si encara no ho heu fet, sou a temps d’anar a veure, a la barcelonina Galeria Joan Gaspar, L’equilibri de les formes, exposició de Moisès Villèlia prorrogada fins al dia 27 d’aquest mes de febrer. Sedueix, emociona, commou… L’artista ha estat un dels escultors catalans -i universals, per què no?- més creatius, insòlits i no sempre prou reconeguts del segle XX.

Les obres de Villèlia, a parer del crític Ricard Mas, “són com fràgils dibuixos en l’aire, peces acoblades, que no enganxades, de canya, filferro, algun branquilló i de vegades pintura roja o negra”.

Format en un taller d’ebenisteria, l’artista (Barcelona, 1928-1994) era deutor d’aquest ofici i no aliè a les influències de Henry Moore, Torres-Garcia i Nahum Gabo. No debades, va batejar el seu fill com el profeta Nahum…

Part de l’originalitat de la seva obra rau en l’ús de la canya de bambú, mitjançant la qual va produir obres tan mestres com ingràvides, aèries, etèries… 

Poeta per damunt de tot –visual en tres dimensions, però també a nivell d’escriptura-, va menjar  bàsicament a partir del disseny industrial, un ofici que -no sempre- pot ser del tot creatiu. Fins i tot va dissenyar jardins, tot ampliant la seva noció de l’espai amb horitzons lírics.

Al text que encapçala el catàleg de la mostra de la Joan Gaspar https://www.galeriajoangaspar.com/gjg/, el crític Juan Bufill apunta que les escultures de Villèlia “parecen paradojas poéticas, pero es así la existencia. En sus obras lo corporal está abierto y se hace ligero y aéreo, el hueco y el vacío ya no son una carencia, sino un lugar de apertura”.   

Portentós Villèlia, ja dic. L’enyorat Joan Brossa -tornem a la poesia- ho expressà així en aquests versos que li dedicà l’any 1969:

“Agafes el fil i el portes a l’estrella, /el  passes per dins el llaç, després / hi passes l’estrella i el fil quedarà / lliure.

Com que creixen en llocs humits / i a la vora dels rius, quan el sol / desapareix en l’aigua es converteix/ en canya.”

Diuen que la seva obra sembla un Guadiana: tan aviat apareix com desapareix. Tot un artista de culte, en qualsevol cas…

Fixeu-vos-hi bé: però si fins i tot l’emblemàtic paviment, en aquesta imatge, té forma de platet!!! L’al·lucinant -mai tan ben dit- aterratge, doncs, haurà de tenir lloc, tard o d’hora. Si més no, aquest era un dels meus somnis juvenils…

Vaig creure aviat que era ben estrany -per no dir poc lògic- que els humans fóssim els únics habitants de l’Univers, d’un Cosmos tan vast, divers i infinit. I vaig llegir alguns llibres i uns quants reportatges sobre el tema -a més de digerir el material audiovisual adient, que començava a proliferar.

L’ET d’Spielberg -posem per cas- ja sabeu que va ser un gran èxit. Com per a mi eren de culte, a TVE, els programes de l’inoblidable professor Fernando Jiménez del Oso. Ara veig massa poc Cuarto milenio, potser perquè per la Cuatro l’emeten una mica tard i, per Internet, no trobo el temps…

Vaig tractar durant alguns anys un dels més reconeguts ufòlegs catalans, Antoni Ribera, a qui veieu en la imatge. També escriptor més genèric, me l’havia presentat la segona meitat dels anys 70, a Terrassa, el seu i meu amic -i reconegut poeta- Agustí Bartra. L’anava a veure de tant en tant a Sant Feliu de Codines, on vivia acompanyat per la seva parella d’aleshores i per… 9 gats, 9!!, que deixaven pels sofàs i les catifes un pèl abundós…

Jo li comentava sovint com és que d’extraterrestres, i d’OVNIS, hi havia nombrosos indicis però mai -o gairebé- proves d’aquelles que són clares, per no dir irrefutables. I l’insistia en la meva tossuda obsessió: “Si l’existència d’aquests éssers, i de les seves presumptes naus, és tan clara, ¿per què no aterren, entre nosaltres, en plena plaça de Catalunya, a Barcelona, i tothom els podrà conèixer i saludar o, potser, allunyar-se ràpidament del lloc, amb molta por al cos?”

Ribera em deia que calia tenir paciència, i que la qüestió era una mica més complicada. El cas és que jo, progressivament, vaig deixar de tractar-lo -va morir a La Garriga, el 2001-, alhora que m’anava tornant progressivament escèptic sobre la qüestió.

Això sí, la curiositat sobre el tema no l’he perduda mai del tot. I així vaig saber de l’existència d’un projecte científic seriós sobre la recerca d’altra vida, poc o molt intel·ligent, a l’espai. Un projecte nord-americà -era previsible- conegut per les sigles SETI http://www.seti.org/, els primers treballs del qual es remunten al 1960, i que  consisteix bàsicament en un conjunt de programes que exploren el firmament amb l’esperança de trobar senyals de transmissions extraterrestres.

Mentre procuraven trobar-les, vaig apassionar-me amb la presència solar i sideral del gran planeta Júpiter, i així ho vaig reflectir oportunament al bloc http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=267970.

Cal dir que Júpiter serà el proper planeta, després de Plutó, que acollirà un explorador robòtic. Serà, en principi, el 4 de juliol que una sonda de la NASA anomenada Juno arribi a l’òrbita d’un dels planetes de característiques jovianes, després d’un viatge de cinc anys…

Tots aquests temes m’han vingut a la memòria no perquè Star Wars torni a ser d’actualitat, sinó per la lectura d’un molt suggestiu dossier sobre “Els drets dels alienígenes” al setmanari El Temps, del 5 de gener. S’hi troba, entre d’altres textos, l’interessantíssim reportatge del filòsof Ramon Alcoberro -que va ser professor de les meves filles i a qui segueixo habitualment- Si hi ha vida extraterrestre… què en fem? www.eltemps.cat/ca/notices/2016/01/si-hi-ha-vida-extraterrestre-que-en-fem-13117.php.

Mentre la possibilitat -remota, o no- plantegi debats i dilemes, fins i tot morals,  jo crec que anem bé. Pot ser que els hipotètics contactes no suposin a la Humanitat més problemes -que prou que en té-, sinó que fins i tot n’hi solucionen alguns -o n’hi creÏn més, encara. Però el tema, no m’ho negareu, és atractiu, apassionant, no cal dir que eteri i per a mi commovedor, fins i tot…

¿Cal que us digui que vull aprofitar l’avinentesa per a retre un homenatge -un més- al recentment desaparegut David Bowie? Doncs sí. I per això us deixo ara amb un dels seus temes emblemàtics -entre tants-, Space Oddity youtu.be/iYYRH4apXDo.

Mentrestant… desembarqueu, extraterrestres del meu cor, en plena plaça de Catalunya.  Si ens caiem simpàtics, fins i tot podem anar de compres a El Corte Inglés!! Sisplau veniu ràpid, que encara s’hi troben rebaixes…

Dissabte passat vaig participar, per primer cop, a la XIX edició de la Dictada Occitana, que es va iniciar a la localitat de Castras -al departament del Tarn– i a la qual Barcelona s’hi va afegir el 1999. Ja tocava, doncs! I és que aquesta és una pràctica singular i valuosa d’afavorir tota una llengua i el seu espai cultural que, no per minoritzat, ha de ser relegat en l’Europa i el món del present i del futur.

Un total de 43 localitats de tot l’espai catalano-occità eren interconnectades a  partir de dos quarts de 3 de la tarda. Una hora que, entre nosaltres, pot semblar desavinent, però que no ho és més amunt dels Pirineus, ni més enllà…

Dinats a corre-cuita, doncs, un centenar de persones ens vam aplegar al Palau Marc de la Rambla de Santa Mònica, seu principal del Departament de Cultura. Entre les quals, ben segur, força socis del CAOC -jo mateix en sóc un-, entitat que fa força anys que té cura de reforçar i activar uns vincles històrics i culturals que no han deixat de tenir actualitat.

El CAOC http://caoc.cat/, després de la fecunda presència del seu principal impulsor, Enric Garriga Trullols, no ha parat de demostrar la seva capacitat operativa. Jo hi he anat participant d’una manera més aviat escadussera, i per això, posem per cas, tinc encara pendent -però vull fer-la- la tradicional ascensió estiuenca al port de Salau. A aquesta frontera natural, al capdamunt del Pallars, de la gent que s’expressa en occità -tot i que tan envaïda pel francès- i dels que parlem la llengua catalana. Un bell motiu de retrobament…

Tornant a la Dictada, del que es tractava és d’afavorir el prestigi, la qualitat i la difusió de l’actual llengua d’OC, que avui també té en la Val d’Aran un àmbit efectiu d’oficialitat des del qual es fa nova i bona feina. Ens ho explicaven dissabte la diputada del la CUP al Parlament, Mireia Boya -que intervé en públic habitualment en occità- i el president de l’Institut d’Estudi Aranesi,  Jusèp Loís Sans Socasau.  

Occitània és una realitat pròxima i alhora desconeguda -o poc reconeguda- per moltes i molts de nosaltres. De Bordèu a Niça; de Lemòtges a Vielha… En tenim una percepció difusa, perquè l’evolució històrica no ha afavorit la seva eclosió. Però hi hem compartit projectes polítics i culturals destacats al llarg del temps, i en aquesta Europa d’avui -tan incerta com esperançada, tan subtil com conflictiva, i en molts aspectes vergonyant- no tenim per què renunciar-hi.

I, si de debò ens creiem la nostra singularitat nacional, pel que fa a realitats com l’occitana -tot i que el seu potencial, ara com ara, sigui molt menor- ens cal predicar amb l’exemple. En l’àmbit lingüístic i cultural, no cal dir, però també des de les possibilitats -gens menyspreables- d’establir noves vinculacions, sobretot de tipus econòmic.

Pel que fa als resultats de la meva dictada particular…deixem-los córrer. Hi havia bona predisposició, però manca molt entrenament. L’objectiu, en tot cas, era més aviat olímpic:  l’important és participar…

Mentrestant, us deixo en companyia de Claude Martí, reconegut cantautor en llengua d’OC a qui jo havia escoltat amb interès en anys més joves https://youtu.be/bJD0AN-A2Kc.

Al youtube hi trobareu, també, les restes del castell de Montsegur, símbol perenne dels càtars i del catarisme. Bandera, doncs, de llibertat.

Els Reis d’Orient -els únics monarques que  reconec- han estat enguany generosos i m’han portat el CD Tot el que he vist, de Judit Neddermann. Ho han fet per mitjà de la Júlia, a qui jo li havia comentat que la joveníssima cantant i autora sona molt bé a partir -efectes del boca-orella– que a mi m’ho havia dit l’Àngela.

La Judit, una de les nostres artistes emergents, auguro que arribarà molt lluny. Si en el seu primer disc ja ens ofereix tant… En alguns dels temes crec, sincerament, que toca el cel.

Nascuda el 1991 a Vilassar de Mar, és totalment d’aquí, però té avantpassats alemanys. I això correspon ja plenament al món d’avui… i una mica al d’ahir.

Ha format part de diverses formacions, però, com és habitual en aquests casos, és en la singularització artística quan el projecte pot adquirir tota la força. Tot i que aquesta norma també té les seves excepcions. Només dos exemples: aquests grans artistes que són Gerard Quintana i Lluís Gavaldà brillen amb llum pròpia, més enllà de Sopa de Cabra i dels Pets, respectivament.

En el cas de la Neddermann, el projecte creatiu està garantit. Si voleu descobrir-la millor, lògicament heu d’anar al seu web http://www.juditneddermann.com/ca. Allí podreu escoltar-hi el disc sencer, molt bo en el seu conjunt. A mi m’agraden, singularment, Pena, Edat madura i Si sabessis. I també El fugitiu, Fal·làcia d’amant, Avi, Luesia… I no hi ha cap tema que no em faci el pes.

De totes totes, de l’extraordinària Pena no em resisteixo a oferir-vos aquesta versió en directe https://www.youtube.com/watch?v=0mR_kjX5GqU

La bona veu de la vilassarenca madurarà encara més a mesura que passi el temps, però en el seu estil hi rau el secret. I, si ja és capaç de compondre i interpretar cançons com aquestes -que beuen d’influències diverses, també de la tan preuada bossa nova-, no em sé ni imaginar on pot arribar, d’aquí a no gaire, el seu talent…

El passat dia 13 actuava al Jamboree amb la seva germana Meritxell, prestigiosa pianista plurimusical que viu a Nova York, i que també fa alguna intervenció a Tot el que he vist. Sí, el món  d’avui -internacional, intercultural, transversal… però encara amb arrels, i que es mantinguin- també és així.

Han estat unes setmanes, i uns darrers dies, d’autèntic infart. Però Catalunya és un feliç encreuament -a voltes arriscat- de seny i rauxa, i s’ha imposat de nou aquesta combinació, que és la que fa anar endavant qualsevol itinerari vital.

Per això, la nau del procés salpa de nou, i l’amerenc Carles Puigdemont esdevé l’home clau d’aquesta hora. No és un desconegut, però segur que es donarà a conèixer molt més, perquè de poder comunicatiu no n’hi falta. Independentista de molt abans que ho fos, en conjunt, el seu partit, és valuosa saba nova. Prou que sap, tanmateix, que a la seva tasca presidencial s’hi oposaran dificultats de diversa mena…

Que el procés, abans de dissabte passat, va estar a punt d’anar-se’n a l’aigua és una exageració. Però si l’acord entre Junts X SÍ i la CUP no s’hagués produït in extremis, el seu impuls hagués quedat momentàniament tocat, això és clar.

Uns i altres han estat prou hàbils i, al límit, menys dogmàtics -a una i altra banda- per tal de trobar-ne el desllorigador. Ho han facilitat molt -a banda l’equilibrada actitud d’ERC, que cal posar especialment de relleu– les entitats de la societat civil -i sociopolítica- i una certa manera gironina de fer les coses que, pel que sembla, té futur.

El nou president, ho estem veient aquests dies, disposa de diversos actius, i no és irrellevant el fet que la seva dona, Marcela Topor, sigui una periodista romanesa de vocació cosmopolita. La mateixa que té Puigdemont, i que ha demostrat durant anys, molt abans que fos alcalde de Girona i segon president de l’AMI, l’Associació de Municipis per la Independència…

Sobiranista de sempre -va ser un jove activista a la Crida-, és obvi que CDC -i prèviament la JNC– l’ha bressolat. Però ell no ha crescut a l’ombra del partit, sinó que, com a emprenedor que és, s’ha espavilat tot sol. Amb diverses iniciatives de caire periodístic, digital i tecnològic, cultural i de projecció internacional de Catalunya.

No em correspon de fer-ne cap mena d’hagiografia, i si ja fa temps que em queia bé, i que com a batlle de la Girona actual em transmetia bones vibracions, a partir d’ara podré valorar-lo -o no tant- pels seus nous fets. I sobretot, per la capacitat que tingui de tirar endavant el full de ruta d’un procés ambiciós, il·lusionant i de nou reactivat.

Però el punt de partida és molt consistent, i a la inevitablement precipitada sessió d’investidura el Puigdi -que li diuen- ja ho va demostrar, singularment en el torn de rèplica…

Algú que el pot ajudar força és el fins ara president. Artur Mas s’ha adonat amb bon criteri -i el seu entorn ha aconseguit fer-li veure- que, pel que fos, formava més part del problema que no pas de la solució. Mas, per raons prou conegudes, té actius i passius, però també l’ha perjudicat una certa obsessió contra la seva persona -i no solament per part dels cupaires-, com si ell fos corrupte d’una manera directa o com si les doloroses retallades i altres mesures de govern no fossin -en molts casos, potser no en tots-, inevitables…

Amb el seu oportú pas al costat, ara tindrà ocasió de refundar i netejar degudament Convergència, o com se digui la nova formació que en serà hereva. Si vol fer-la -i sembla que vol- té molta feina i, amb la seva tenacitat i demostrada capacitat de lideratge -que no tenia massa no fa tants anys- pot fer-la bé. I prestar -des d’una relativa segona fila– un nou i destacat servei al país.

I el procés? Bé de nou, doctor, gràcies. Però les patacades no han fet més que començar. Superada amb èxit la llarga etapa d’entrenament, ara jugarem el partit de veritat, amb un equip netament sobiranista. Però no és clar que hi hagi àrbitre, o que no piti habitualment a favor de l’equip que encara ostenta la titularitat del camp.

Carles Puigdemont, els seus consellers i les seves conselleres hauran de dur la nau amb prou impuls, sense fer-la embarrancar però tampoc estavellar-se contra cap roca. Per a dir-ho d’una altra manera, és allò de “puny de ferro amb guant de seda”…

Per tant, no sembla aconsellable -ni segurament possible- cap mena d’independència exprés, però el procés tampoc no pot dilatar-se massa en el temps. Cal continuar-ne ampliant-ne la base social de suport -encara insuficient-, per allò de “si la manta cobreix el cap, que no es destapin els peus”. I a l’inrevés…

Els i les qui sempre hem preferit els Beatles al Rolling Stones, l’estil i la imatge aquest presi, d’entrada, atrauen. Que la seva singladura i la del seu Govern, també amb el decidit -i decisiu- impuls ciutadà, ens dugui, per fi, a la llibertat.

I m’afanyo a escriure aquest post, perquè aviat arribaré als 61. .. D’avantatges, n’hi ha uns quants. En una edat dins la qual ja has viscut molt i, si no estàs massa espatllat -confio que la imatge adjunta no ho denoti- tens encara múltiples coses a l’abast, i més avui dia. I pots recollir els fruits de tot el que has anat sembrant, fins i tot plantar alguna llavor. Encara…

Un dels avantatges -m’ha passat unes quantes vegades-, és d’avui mateix: viatges amb metro o ets al bus i una veu amable, normalment jove, et convida a asseure’t al seu lloc. Òbviament, ho refuses, i si s’escau dius alguna cosa com: “Molt agraït, però és que només en tinc 60…”. O bé: “Gràcies, però tan fumut, em veu?”.  A voltes, ho dius en castellà; o en anglès, ni que sigui dolent…

De vegades també, tot dinant sol -ho faig més d’un dia, i de dos…-, algun cambrer, o cambrera, et deu percebre més aviat fràgil i/o vulnerable, i s’interessa per si t’agrada el menjar, o si a l’establiment t’hi sents prou a gust. És com una sensació de protecció que, si no és embafadora, s’agraeix. I així és com goses comentar-li, posem per cas: “Haver vingut a aquest restaurant, només pel fet de sentir la bossa nova que hi toqueu, ja paga la pena”.

Una bossa com, per exemple, aquesta tan preuada Insensatez, de l’enyorat mestre Tom Jobim https://youtu.be/PHIe9B5plDI.

En començar la seixantena és quan perceps, més aviat intensament, que si no canvien massa les coses et podràs jubilar aviat. O sigui, podràs gaudir -a certs nivells, ja que no a tots- més que mai. I això gràcies a les oportunitats -sobretot culturals, en el sentit més ampli- de què disposa qualsevol país mitjanament civilitzat en aquesta segons dècada del s. XXI.

Òbviament, sempre penso que de jubilats -o jubilades– n’hi ha de dues menes: els de 60 i tants… i els de 90 o 95, per exemple.  Aquests darrers, si encara són vius, ja van a pocs llocs. O sigui que…

És una edat en què ets a temps de fer els viatges somniats que, pel motiu que sigui, encara no has pogut realitzar. En el meu cas, el Machu PIcchu -i, de passada, altres llocs del Perú. Sempre dic que si quan l’hagués palmada no hi hagués anat, és que alguna cosa va fallar, i per ara… El cas és que, el 1990, l’organització terrorista Sendero Luminoso segrestava turistes. En una situació així, et comença a agafar canguelis i, amb la meva dona, vam decidir d’anar al Brasil, decisió de la qual no ens n’arrepentim gens, ben al contrari…

Una de les passions de la parenta és anar algun dia a Egipte, i fàcilment l’he feta meva, però tal com va el món… En una línia semblant, un altre dels països que m’agradaria visitar és, precisament, Síria, una terra que no es mereix els drames terribles que està vivint.

Altres llocs on m’agradaria anar: Madagascar, Cuba… Però no trobo fàcilment qui vulgui acompanyar-m’hi.

D’altra banda, també és evident que, si et trobes sense parella -per trencament o, ja en el límit, per defunció-, sempre els 60 seran millors que els 70 per a intentar trobar-ne una altra; els 70, millor que els 80; els 80, que els 90; els 90, que els 100; els 100, que els 110…

Pots continuar tenint els mateixos valors -o ben semblants- en què creies de jove. Personalment, em malfio de la gent que als 18 volia fer la revolució i als 60 accepta del tot -o gairebé- l’ordre establert. Jo he estat, habitualment, un reformista d’esquerres, i ara… deixem-ho més aviat en centre-esquerra. La qual cosa vol dir que continuo aspirant als canvis que són necessaris a qualsevol nivell… però sense perdre de vista el sentit de la realitat.

I és que una cosa és creure poc en els valors del capitalisme -mai no els he vist massa clars-, i altra cosa ser anticapitalista militant, tipus CUP. I prefereixo deixar-ho aquí, com a independentista, per tal de no haver-m’hi d’enfadar massa. Més val contenir la irritació i confiar, d’aquí a poques hores, en el miracle…

Als 60, com que ja no vols triomfar professionalment -si ho pretenguessis, series un il·lús-, pots encarar les teves perspectives cap als diversos aspectes del creixement personal. Sol, o en parella. Sol, o amb la família. Sol, o amb els amics -més amigues, en el meu cas. Sol… però mai del tot, perquè trobes tantes coses que et poden acaronar, captivar, interessar-te, fer-te companyia… Si heu anat seguint aquest bloc, veureu que n’he anat trobant unes quantes.

D’avantatges, doncs, tots aquests, pel cap baix. I més val, perquè els inconvenients, no cal que us els digui: pèrdua de potència -en tots els sentits-, més visites al metge i més pastilles, més sensació que t’encamines -poc o molt lentament- cap a la decrepitud… I no tant cap a la mort en la mesura que -un cop se n’hagi anat el cos físic- hagis realitzat alguna o algunes coses singulars i la gent -poca o molta- se’n recordi…

Però no ens posem tan transcendents, i acabem amb una bellíssima cançó del gran Raimon, una mica més grandet que jo, això sí. Un tema que es refereix essencialment al que us he intentat transmetre, Mentre s’acosta la nit https://youtu.be/LEgOxTAhh9o?list=RDLEgOxTAhh9o.

Als 60, raonablement, la nit encara no s’acosta tant. I sí, potser tenim “més passat que futur”, però pot haver-hi prou futur en el nostre horitzó. Aprofitem-lo!!

Avinyó, a la dolça Provença, constitueix l’altra ciutat dels papes, ben entès que vull dir els de la catòlica Roma. I aquests poderosos i influents -abans molt més que ara- senyors temporals es van fer construir, al s. XIV, el Palais des Papes, una mena de petit Vaticà.

Són dos alts, adossats i fortificats palaus gòtics, el vell de Benet XII (1334-1342) i el nou de Climent VI (1342-1352). Grans testimonis perennes de l’històric Cisma d’Occident. La Cour d’Honneur, pati central del palau nou, serveix de grandiós escenari a l’emblemàtic festival teatral d’estiu, conegut arreu. Però a Avinyó -a la riba del majestuós, però també contaminat, Ròdan– s’hi pot anar a qualsevol època de l’any. Ciutat petita i encisadora… 

És ben senzill: hi podem arribar perfectament en cotxe -l’autopista des de Tarragona, Barcelona o Girona, per exemple, és tota seguida. Però -més còmode encara- també s’hi pot accedir en unes 4 hores en tren, via Marsella.

A casa nostra, la velocitat és de TGV, i més amunt hi ha estones de tot, però el trajecte no es fa pesat. Això sí: Avinyó –Avignon, Avinhon– compta amb una petita i ben dissenyada estació tegevina, i al nucli central de la ciutat s’hi accedeix en pocs minuts en un tren de rodalies.

És el que la meva dona i jo vam fer en ocasió del pont situat entre la sagrada i espanyolíssima Constitució -gràcies per un cop, Espanya– i l’oportuna festivitat de la Immaculada. La cultural i patrimonial ciutat de la Provença era una assignatura pendent, ja que una circumstància que ara no ve al cas va fer que el juliol del 2014 no arribéssim a Avinyó un migdia de diumenge, tal com ho teníem previst, sinó al vespre http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=267530.

Això sí, en aquella ocasió vam poder donar una volta, al matí següent, per la interessant població annexa de Villeneuve lez Avignon. Visita que també us recomano. Entreu a http://www.avignon-tourisme.com/ i us situareu molt més, tot i que trobo que a Villeneuve caldria singularitzar-la d’una manera més clara.

El que sí que és ben singular és la coneguda i enjogassada cançó popular Sur le pont d’Avignon https://youtu.be/BHsER0a7MGA, que tanta gent ha sentit o fins i tot cantat alguna vegada. Aquest pont, el de Saint-Bénézet, té la gràcia -o la desgràcia- de no ser-hi tot, però aquí rau bona part del seu atractiu, que els francesos procuren explotar…

Tot i que res comparable al fastuós Palais des Papes, la visita al qual és molt plaent de realitzar, tot i que duri -ben feta, amb l’audioguia corresponent- unes  poques hores. És amb monuments així com t’adones realment del pes i la importància de la història, i en aquest cas, singularment, del poder secular del Papat, en una època poc habitual en què Roma se li havia fet incòmoda.

Un cisma, l’occidental, que no es tancaria definitivament fins a l’abdicació de Climent VIII l’any 1429, que havia succeït Benet XIII -l’aragonès Papa Luna– ja a la també prou monumental Penyíscola. Un període convuls per al Papat, com de fet ho han estat d’altres, però que mai no havien estat viscuts en una mena d’exili voluntari. Avinyó, aleshores, pertanyia al comtat de Provença, que depenia al seu torn del regne de Nàpols, i no s’incorporà a la corona francesa fins al 1481. La Història és sempre complexa…

En les diverses sales d’aquest petit Vaticà s’hi rebien visites i audiències, s’hi feien cerimònies, s’hi organitzaven banquets, s’hi resava… i vés a saber quines coses més. També s’hi treballava, és clar, perquè estem parlant d’un gran complex institucional i administratiu.

En aquest sentit, és interessant descobrir els testimonis dels tresors amagats que hi havia hagut sota dissimulades lloses. Fins que, en la restauració efectuada durant les primeres dècades del s. XX -i després que el recinte hagués tingut usos militars, com a la Seu Vella de Lleida–, tot això va poder sortir a la llum. I cal fer notar l’interès de les diverses imatges en blanc i negre que  permeten fer-se una idea de l’abans i després de la restauració, no pas poca cosa…

En fi, visiteu el conjunt monumental -declarat Patrimoni de la Humanitat- d’aquesta població de referència que ens introdueix al cor de la Provença. Ja les magnífiques i ben conservades muralles que la circumden paguen la pena. A més d’espais com l’aturonat jardí del Rocher des Doms, o la Place de l’Horloge, on hi ha l’Ajuntament. També la catedral de Notre-Dame-des-Doms -que vam trobar tancada per reformes- o l’església de Saint-Pierre. I uns quants museus… 

Avinyó,  creieu-me, bé val mitja missa…

Aquests dies s’ha esdevingut el 40è aniversari de la mort de Francisco Franco, el dictador sanguinari que moltes i molts vam patir, però que per a les noves generacions encara és més un referent de passat. Tot i que no n’estic tan segur, que s’hagi mort, perquè endevino el seu rostre aspre i el seu tarannà sinistre, la seva crueltat vil, en més d’una i de dues de les coses que passen, aquí i a fora.

I és que sostinc de fa temps que ningú no mor realment -més enllà de la desaparició de la carcassa física- si en resta el llegat, sigui positiu o, en aquest cas, tan negatiu. Negativíssim…

El 1969, sis anys abans que Franco se n’anés -a l’infern?-, el dictador es vantava que ho deixaria tot “atado y bien atado”. Tot no va poder ser, és clar, però déu-n’hi-do… Va aconseguir, singularment, que les elits espanyoles més conservadores retinguessin substancialment el poder. I ara mateix, el partit que més les representa -i que no ha condemnat mai el franquisme, justament perquè n’és el principal hereu- encapçala les enquestes de cara a les pròximes eleccions.

El gallec ultraespanyol va aconseguir que els crims del seu règim restessin impunes, i que la reparació de les víctimes no hagi estat completa, ni de bon tros. I, si no va poder impedir l’evolució cap a una certa democràcia, sí que va deixar “atado y bien atado” que aquesta esdevindria una democràcia de baixa qualitat…

D’exemples, tants com vulgueu. L’últim, el del xantatgista Cristóbal Montoro, que vol obligar la Generalitat a posar-se de genolls per a tenir accés a uns diners necessaris per als catalans i que, en bona part, ja hem pagat amb els nostres impostos.

Hi ha diverses maneres de conèixer més de prop el Generalísimo i el seu règim. Un sistema de poder que, això sí, va tenir l’habilitat de sostreure’s el suport inicial al nazisme i al feixisme italià i esdevenir amic dels nord-americans. Precisament, en l’època en què aquests eren, molt més que no pas ara, la major potència mundial.

Una de les millors eines és la monumental biografia que li va dedicar el prestigiós historiador anglès -i bon amic de Catalunya– Paul Preston, publicada el  1994  i que recordo haver-li regalat al meu sogre. L’he fullejada i no l’he llegida, però no descart’ho fer-ho algun dia. Potser d’aquí a 10 anys… quan de la mort del tirà ja faci mig segle.

I una de les últimes és el formidable número especial que, sota l’atractiu títol de “Desmuntem Franco”, ha publicat recentment la revista Sàpiens. També el tinc pendent, però aquest caurà abans. Per diversos motius: perquè l’he fullejat i el trobo molt interessant; perquè la memòria de les víctimes s’ho mereix, tal i com era el sentit de l’acte que el mateix 20-N organitzà l’Òmnium al costat de la Model i a quatre passes de casa meva; per la dignitat i la democràcia; per la llibertat i el futur.

Franco ens va segrestar, durant quatre dècades, el present per a impedir-nos guanyar, precisament, aquest futur, que moltes i molts volem nacionalment sobirà. En una part important, ha tingut més èxit del que ell mateix suposava i del que nosaltres ens mereixem. Nosaltres, perquè els altres… sembla que són a punt de votar una nova majoria estructurada entre el PP i Ciutadans, el partit d’un tal Rivera, a qui he sentit que alguns li diuen el falangino…

Per tot plegat, si el sabeu mort, aviseu. Tornaríem a treure el cava…

He dubtat sobre si havia de posar un interrogant al títol o mantenir-lo en clau afirmativa. Però ho faig així perquè l’escenari d’ara ha esdevingut -ho avalen els fets- una autèntica guerra d’abast global, ni que sigui en un format diferent als dels dos conflictes mundials del segle XX.

Els atemptats d’aquests dies a París ens aboquen a una situació molt complexa, amb múltiples branques i també evidents contradiccions. Des de la perversitat de l’Estat Islàmic fins a un tràfic d’armes que, orientat pels jocs d’interessos, més d’un Estat convencional no pot, o no vol, aturar. Des de la tensió entre les llibertats –liberté, égalité, fraternité– i la necessitat de la seguretat, que pot dur fàcilment a limitar-les.

Des dels estralls que ha provocat la crisi econòmica, fins a la marginació de diversos col·lectius, de diferents orígens, creences i mentalitats. Des d’un planeta amb tantes potencialitats tecnològiques però frenat encara pels conflictes més primaris. Des d’una Europa regida, entre d’altres factors, pel món obert que representa l’espai Schengen, fins a la manca de solidaritat amb allaus de refugiats que volen escapar-se de la barbàrie i troben sovint incomprensió, si no directament odi…

¡Que innocents vam ser els qui, com jo mateix, vam creure que el món, quan va caure el mur de Berlín, respiraria molt millor! Ens vam despertar aviat, perquè allò va durar quatre dies, i els múltiples conflictes i problemes que van venir després no ens han deixat alimentar el somni…

Tot plegat és com un macabre joc de dòmino. I és que ara es diu que a l’origen de la creació de l’ISIS hi ha el gran error de la guerra de l’Iraq i, abans, l’impuls als talibans per part  dels EUA per a contribuir a la caiguda de l’antiga URSS. Segurament tot això és cert, però anteriorment ja havien caigut altres fitxes que arrossegaven aquestes. Així ha estat, habitualment, la Història, i ara som ostatges -atònits- d’un dels seus nous tombants… 

Quan es va produir a començaments d’aquest any, també a la capital francesa, l’atemptat contra Charlie Hebdo, vaig fer algunes consideracions en les quals crec que, malauradament, em puc refermar  http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=268271.

I complementar-les amb anàlisis com la que ens ofereix, per exemple, el professor Antoni Segura  -un dels nostres grans especialistes en el Pròxim Orient– en l’article Una guerra amb tres fronts oberts http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/915032-una-guerra-amb-tres-fronts-oberts.html.

Referents com, entre molts d’altres, Pau Casals i el seu combat a favor de la pau esdevenen gairebé llegendaris. Ens van arribar al cor en aquella guerra freda en el marc de la qual molts de nosaltres vam néixer. Avui torna a ser, malauradament, massa calenta…

Per això hem de continuar tenint, malgrat tot, el coratge d’imaginar-nos un món millor i més just i pacífic. És el que feia un altre gran enyorat, John Lennon, en la seva mítica  cançó https://youtu.be/XLgYAHHkPFs.

Sí, també ens en sortirem, d’aquesta 3a Guerra Mundial. Però qui sap quan durarà la treva fins a la Quarta si no és que, a la fi, n’hem après. I ja seria hora…