A la brasa i al caliu

He assistit a un dels concerts que ha ofert Raimon, en el seu comiat als escenaris, al Palau de la Música Catalana. Me n’he quedat tan impressionat, que no sé si puc afegir gran cosa a les moltes paraules d’elogi i de reconeixement que se li han tornat a dedicar…

Però puc intentar-ho, perquè aquest bloc, més enllà de recollir determinats aspectes del batec col·lectiu, és, també i sobretot, el meu dipositari de memòria. I el xativí, en la meva memòria, hi és present des de fa anys i panys. Les seves lletres i la seva musicalitat, el seu cant, la seva veu, la significació de conjunt de la seva obra, la gran coherència de la seva trajectòria… m’han captivat sempre. A partir d’ara seran, d’alguna manera, llegenda.

El cant i l’art de Raimon han omplert les vides de generacions successives. Ens han delectat, ens han reivindicat, ens han relligat amb els clàssics, el país -i els Països–  i la seva llengua comuna. Ens han omplert de màgia, ens han fornit molt bones vibracions i ens han transferit coratge. Ens han magnificat. Han contribuït a refundar-nos col·lectivament, i d’una manera molt singular i poderosa.

M’adono que he començat el post en un to ben emfàtic;  solemne, fins i tot. Com ho són, és sabut, moltes de les cançons del mestre. Les inicials, sobretot, a manera d’himnes, com Cantarem la vida.

Ara necessito continuar en un to més pausat, més descriptiu. I m’he buscat, entre moltes i molts raimonians que podria trobar, un bon ajudant, en aquest cas el periodista Pep Riera des de les pàgines d’El Punt Avui   http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1147844-d-un-temps-d-un-pais.html.

Sentint el concert d’un dels divendres de maig, jo li comentava a la Maria -bona amiga i companya sovintejada de  preuades actuacions musicals- que Raimon ofereix en directe pràcticament el mateix que en les gravacions. La mateixa poderosíssima veu -gran i preservat tresor, als seus 76 anys-, les mateixes entonacions, les mateixes cadències, la dicció sempre precisa i entenedora. De ben pocs artistes es pot dir el mateix, perquè pocs canten en enllaunat i en directe d’una manera tan semblant en tots els casos. Com a Veles e vents, per exemple.          

 O a He mirat aquesta terra , per apropar-vos -ara sota poema d’Espriu– un altre dels temes raimonians més simbòlics i bells.

Raimon és un referent del catalanisme, sí, i també un gran valencià. Poques personalitats com ell -potser només Joan Fuster, Eliseu Climent i JF Mira, entre algunes i alguns altres– han fet mans i mànigues perquè dos territoris germans de llengua sovint tan enfrontats es donessin molt menys l’esquena. L’artista de Xàtiva, reivindicant Ausiàs March, Joan Roís de Corella i altres poetes valencians clàssics, però també humanistes en pedra o en metall com el gran escultor que ha estat Andreu Alfaro. Escoltem ara el gran tema dedicat a aquest, Andreu, amic.

En un moment d’esclat de l’independentisme, s’ha comentat -i no sempre per a bé- que el de Xàtiva no s’hi sent prou, d’aquesta corda. Ell no se n’amaga pas, i és prou valent i té prou personalitat com per no haver d’anar al so que toquin… senzillament perquè ara toca. Però també declara que no va contra la independència del Principat sinó que, senzillament, no acaba de veure-la prou clara o, fins i tot, interessant o necessària.

Com que em considero independentista des del 1976, a mi, això, no em preocupa gens. I més quan constato que Raimon, per damunt de tot, és un demòcrata i, no cal dir, home d’esquerres. I que amb la força del seu cant, els continguts de la seva obra i el sentit de la seva trajectòria, ha fet molt més per l’actual i poderós ressorgiment de la catalanitat que molts arrauxats -i a voltes, també descordats– patriotes…

Al ciutadà Ramon Pelegero i Sanchis -a part de fer-li, fa força anys, dues entrevistes- l’havia escoltat en directe ben poques vegades. L’anterior, en un concert l’any 2008 al Centre Cultural de  la meva Terrassa http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=93391.

Vaig tenir aleshores sensacions molt semblants a les que he tingut ara. Raimon, dames i cavallers, es retira professionalment en plena forma, artística, mental i física. Això és el que tanta gent ha constatat aquest mes de maig i en primer lloc, i sobretot, ell mateix. Fins sempre, mestre!

Us deixo amb Mentre s’acosta la nit, una de les seves boníssimes, i més recents, cançons.

El megacas de la família Pujol ha donat, darrerament, tombs impensats. Tot hauria començat fa dècades amb la famosa deixa de l’avi Florenci -a la foto, amb una jove Marta Ferrusola– i s’ha complicat moltíssim…

És encara d’hora perquè la Història pugui ocupar-se algun dia de tota aquesta història i posi tothom a lloc, inclosa la justícia espanyola i la seva relació amb el poder. Mentrestant, algú hauria d’escriure la biografia de Florenci Pujol i Brugat, el pare de l’expresident. Segur que se’n pot treure molt de suc i contribuir a una millor comprensió del nostre convuls segle XX.

Tothom qui, d’alguna manera, fa història -en major o menor grau- acostuma a tenir entrada a la Viquipèdia. El banquer -vinculat al mercat de divises- Florenci Pujol, no cal dir, també en té https://ca.wikipedia.org/wiki/Florenci_Pujol_i_Brugat.

Si heu llegit el text us adonareu que es tracta d’un personatge de trajectòria complexa, vinculat a la política i al catolicisme, però singularment als diners. Qualitats, totes elles, que també heretà el seu fill Jordi, qui si en una cosa no ha destacat és precisament com a metge, la seva professió primigènia.

Com veureu en el següent enllaç http://politica.elpais.com/politica/2014/07/29/actualidad/1406661196_727561.html, l’avi Florenci va ser, per damunt de tot, un home fet a si mateix, un espavilat. Un altre avi,  Josep Ferrusola, pare de la matriarca Marta, sembla que també reclama alguna mena de protagonisme en tot aquest sidral, ja prou distret amb les aportacions d’una malauradament força activa tercera generació…

He defensat aquests darrers anys que a Jordi Pujol i Soley, en la perspectiva històrica, li comptaran més els actius que no pas els passius. I recordo quan me’n parlen que deu ser un dels poquíssims burgesos catalans -si no l’únic- empresonats i torturats pel franquisme. Però ara els passius –l’embolic generat amb deixes, negocis, presumptes comissions, comptes bancaris…- ho tapen gairebé tot, i els actius -la llarga i valuosa tasca de govern i una persistent construcció de país- se’n ressenten, de manera que caldrà prendre’s les coses amb una certa calma, també pendents del paper interessat de la justícia i del poder espanyols en l’actual moment català.

Mentrestant, que algú faci el favor de posar-nos a l’abast la biografia de Florenci Pujol. Crec que tindria un gran interès històric, econòmic i polític, i que ens permetria aprofundir en el coneixement i les aportacions del catalanisme i també en aspectes no pas menors de la realitat catalana sota el franquisme. El seu gendre, el distingit advocat i historiador de l’economia  Francesc Cabana -cunyat, doncs, de l’expresident- és, suposo, qui millor podria fer-la, però entenc que no li pertoca per raons familiars.

Cal recordar que Cabana, juntament amb amb els Pujol –Florenci i Jordi-, va contribuir a la fundació de Banca Catalana. Segurament li complaurà llegir la biografia del de Darnius, sobretot si és una obra rigorosa, no sectària i, per tant, ben feta. Un llibre que pot contribuir a entendre encara més el perquè de tot plegat…

Sant Jordi 2017 ha estat un èxit, tal com es preveia. No hi ha hagut cap problema perquè se celebrés en dia festiu. Una festa cívica i, en el nostre cas, també sociopolítica, tal i com està el pati. Ho vulguem… o no. 

Però de llibres (i de roses) no hi hauríem renunciar cap dia de l’any. Per això, ara que ja ha passat la seva diada, vull recomanar-vos-en cinc amb els quals, ara mateix, estic en contacte. I ho faré per ordre: els dos primers són els darrers que he llegit; el del mig, el que estic llegint ara mateix, i els dos últims, els que llegiré a continuació. Tots ells, ben diferents…

Llibres sempre, sempre llibres, i roses a tothora. I és que desitjo -com suposo que us passa a vosaltres- més gaudi, més coneixement, més plaer, més raó, més passió, major intensitat en la meva vida.

Rellotges en temps de pluja, d’Antònia Carré-Pons. Meteora (2014) 

Ja em va agradar molt És l’amor que mou el cel i les estrelles, la primera novel·la que vaig llegir de l’autora egarenca, tal com ho consignava oportunament  http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=269097. Fa poques setmanes, aquests Rellotges en temps de pluja m’han tornat a enganxar, i no m’estranya gens. Hi ha molta sensibilitat, molta intensitat, molta humanitat en les diferents històries que vertebren una de les bones novel·les de les publicades en català en els darrers anys. Hauré d’interessar-me també, doncs, per la darrera producció literària de l’igualment destacada filòloga medievalista, L’aspiradora de Ramon Llull.

T’estimo? Una història de l’amor i el matrimoni. Departament de Cultura (2016)

Quan es podia no vaig anar a veure l’exposició del mateix nom al Museu d’Història de Catalunya, però l’Isabel va tenir el detall de fer-me arribar el catàleg, i la seva lectura, que acabo d’enllestir, m’ha interessat força. Es tracta d’un recorregut per l’evolució del sentiment amorós i de les estructures afectives a l’Europa occidental, des de l’antiguitat clàssica fins als nostres dies.  Res de tan intens, doncs, ni tan complicat alhora. L’amor clàssic, l’amor cristià, l’amor cortès, l’amor a pagès, l’amor romàntic i les formes afectives actuals -ben diverses- ens interpel·len tant com ens fan avinent que una cosa és l’amor, l’altra el desamor, l’altra el plaer, l’altra la reproducció de l’espècie, l’altra l’interès…

Per defensar la democràcia… REFERÈNDUM!, de Pau Miserachs. Llibres de l’Índex (2017)

El títol no pot ser més oportú a l’hora de prendre el pols a la situació catalana actual. Per això he començat a llegir aquesta nova obra d’un dels nostres advocats emèrits més prestigiosos, amb el qual m’uneix, entre d’altres coses, l’afiliació al socialdemòcrata i sobiranista MES (Moviment d’Esquerres). El volum és un incisiu compendi d’opinions -a partir del valuós bloc de l’autor-, però també un llibre de consulta indispensable dels textos del Dret internacional relatius a l’autodeterminació dels pobles. Ja ho diu el president Puigdemont: “O referèndum… o referèndum”. Veurem què passa, tanmateix, en el futur immediat, perquè Pau Miserachs -també president del Grup d’Estudis Polítics– ens parla de defensar la democràcia,  i és fàcil adonar-se que les estructures espanyoles, de democràtiques, en són més aviat poc…

El cavaller Floïd. Biografia de Joan B. Cendrós, de Genís Sinca. Proa (2016)

Aquest és el llibre que enguany li he suggerit a la meva dona que em regalés per Sant Jordi, i que, per cert, ja va per la tercera edició. El periodista i escriptor manresà Genís Sinca ha elaborat, sembla que amb encert i rigor, una biografia ben completa d’un dels grans mecenes del catalanisme cultural sota el franquisme. Òmnium Cultural, l’Institut d’Estudis Catalans, Edicions Proa, la Nit de Santa Llúcia, la Gran Enciclopèdia, la Nova Cançó i tantes altres iniciatives són resultats, en una part molt destacada, de l’impuls de Cendrós. Referents que han contribuït a vertebrar la realitat catalana d’avui i que fan que continuem construïm, d’una manera sòlida i decidida, el nostre futur.

1002 curiositats de Barcelona. Llibertina, gormanda i secreta, de Núria Miret. L’Arca, Reedbook Ediciones (2015)

La Montse va fer que els Reis d’Orient em portessin aquest llibre, i va incloure-hi una preciosa dedicatòria. Em complau perquè jo, que ja sabeu que no sóc barceloní d’origen, estic cada cop més enamorat de Barcelona i, singularment, de les identitats plurals dels seus barris, el joc de contrastos entre els quals és una meravella. L’obra de Núria Miret, per cert molt ben il·lustrada, ens permet pouar novament -ho diu una de les solapes- en “els fets, els personatges i els moments clau que han fet que aquesta ciutat, cap i casal, sigui el que és ara. I que ens permeten mirar el futur amb tot l’optimisme del món”.  Un volum amb noves temàtiques a partir de l’èxit d’un llibre anterior, 1001 curiositats de Barcelona.

Amb aquests papers hi he traficat, d’una manera o altra, darrerament, i crec que tots us els puc recomanar. Amb ells, i amb molts d’altres al vostre abast, podreu celebrar Sant Jordi tot l’any. I si voleu encara més roses, no cal dir que en trobareu. Aquestes flors són una gran metàfora de com de plaent podria ser la nostra vida si no ens deixéssim endur, massa sovint, no ja per la competència -que és positiva-, sinó per l’instint de l’odi i el gust per l’autodestrucció.

El pintor, dibuixant i gravador Manel Molí, tan vinculat a Terrassa, ens va deixar el mes de maig del 2016, però és viu en el record i en la nostra mirada perquè la seva -a més de la gran qualitat- és una obra que no deixa indiferent. Vinculat també, des de feia dècades, a Amics de les Arts i Joventuts Musicals, l’entitat li dedicà una retrospectiva d’homenatge entre els mesos de febrer i març que serà bo que hagi contribuït a la progressiva revaloració de la seva figura.

I és que som davant d’un artista segurament discret per presència humana, però poderós i subjugant des del vessant creatiu. 

Li vaig fer, l’any 1983, una entrevista per a l’enyorada revista terrassenca Al Vent, i ens havíem vist algunes vegades més, la darrera a començaments d’aquesta dècada. Ens teníem estima, doncs, però sense haver-nos tractat de la manera freqüent que hagués estat desitjable. Tot i això, em consta que la Carolina, la seva vídua, va suggerir a Salvador Mourullo, amic de l’artista i comissari de l’exposició, que jo escrivís un text per al catàleg de “Molí 1936-2016”, i ho considero un honor, no sé si merescut, però per a mi molt grat…

L’escrit seria publicat juntament amb altres dos, el de presentació del president de l’entitat, Jordi Chueca, i un estudi detallat de l’obra de Molí a cura de l’amic Santi Rifà. En el marc d’un catàleg de poques pàgines però curull d’il·lustracions i suficient per a transmetre al públic, doncs, la gran sensibilitat de l’artista i la seducció que produïen el seu traç, els seus continguts i les seves coloracions. Amb una obra que reflecteix un món que, com vaig escriure al catàleg, “no ens resulta mai plàcid”.

Una  producció basada en un formidable imaginari visual on hi trobem rastres d’Hieronymus Bosch i altres exponents de la pintura holandesa, o també de les figuracions de caire surreal del gran Joan Ponç, Antoni Tàpies o Modest Cuixart, referents de l’art català del segle XX.

I deixeu-me que continuï escrivint entre cometes, perquè sempre resulta deliciós, quan es pot, copiar-se un mateix. “L’artista, normalment enmig de paisatges muntanyencs -que reflecteixen la seva vinculació a la natura-, hi presenta una humanitat que ha progressat fins a estadis cada cop més transgressors, però que no ha deixat de banda -des d’expressions poc o molt cruels, però sempre mortíferes- la tendència a autodestruir-se”. Des d’una actitud de “rebuig als diversos poders com a models d’opressió política, econòmica, ambiental i també nacional, no cal dir”.

“Des de l’esclat que representà el reconeixement del seu treball per part de la barcelonina Galeria Adrià -un dels referents artístics catalans dels anys 70-, fins a la presència de l’obra de Molí en prestigioses col·leccions privades, l’artista de la Portella -que treballava habitualment des de Terrassa i fruïa sobretot de la natura a Salo- s’inspirà, s’expressà i ens interessà d’una manera poderosa. És per això que la seva obra conté trets prou destacats per a fer-se perdurable”.

I deixeu-me ara que rebli el clau sobre l’obra, tan bella com inquietant, d’aquest creador preuat reproduint un fragment de la presentació del crític i historiador de l’art Josep Miquel Garcia a una altra exposició sobre Molí, exhibida als Serveis Territorials de Cultura de Lleida. Al món del ponentí i egarenc s’hi representa “una escena on discorre aquesta munió de personatges i bestiaris diversos que caminen o volen per la superfície del quadre… ocells i ocellots, rates i serps, corbs i monstres, insectes i maquinàries irreals i conduccions de tubs i aixetes acompanyen el grotesc esdevenir del poder i del sexe, especialment del poder en tots els seus estaments simbòlics”. En definitiva, el poder econòmic, el religiós, el militar…

Molí, artista del nostres somnis… i també dels malsons. Pintor, ben lúcid, dels dimonis d’aquest món tan bell com, sovint, desconsolat i terrible. Que són, no cal dir, els nostres dimonis…

Un món feliç, d’Aldoux Huxley, no solament és una de les novel·les de ciència-ficció més conegudes, sinó també una obra mestra que ja fa anys que hauria d’haver llegit, però més val tard… Publicada el 1932, en una època d’emergència dels totalitarismes, l’univers que descriu, tot i que no m’agrada, encara l’he trobat força amable, tal com va tot.

I és que quan els valors democràtics, arreu del planeta, tornen a trontollar, és quan hem de lluitar amb força renovada per un món més lliure i just. I sobretot, ser vigilants amb les alternatives, poc o molt sinistres, que podem trobar-nos a la cantonada, per poc que badem…

La Montse, amb la cultura i la perspicàcia que la distingeixen, m’havia dit que la meva manera de ser li recorda Bernard Marx, protagonista principal -junt amb Lenina Crown i John, El Salvatge– de la coneguda novel·la de ciència ficció Un món feliç –Brave New World-, de l’escriptor anglès Aldoux Huxley.

A partir de la seva observació -que trobo adient, perquè sempre m’ha agradat d’anar, dins d’un cert ordre, una mica per lliure-, em vaig interessar per una novel·la de la qual en sabia, òbviament, la referència, però sense anar molt més enllà. Ni de la novel·la ni del seu talentós autor…

En l’avinentesa d’adquirir-la, vaig encarregar l’obra a la llibreria Nollegiu, situada al cor del Poblenou barceloní, que regenta el dinàmic Xavier Vidal. Em va agradar força, un divendres a mitja tarda de desembre, que l’establiment -que havia estat una botiga de moda- fos prou concorregut, la qual cosa vol dir que l’aposta dels nous llibreters, avui prou agosarada, també pot ser sinònim d’èxit.

Publicada l’any 1932, en una època que esdevindria progressivament terrible, Un món feliç ens apropa a una societat futura en què un Estat totalitari -sense ser-ho a l’extrem- manté els seus súbdits genèticament unificats i presumptament coherents. Aquest segon no és el cas de Bernard Marx, per exemple, i d’aquí la seva aura d’antiheroi, la seva grandesa tràgica…

En aquesta suggestiva ficció, el règim disposa d’una curiosa droga oficial, un narcòtic anomenat soma. Només que te’n prenguis una mica esdevens, encara, més feliç. Més ben disposat, doncs, a imbuir-te amb entusiasme del projecte col·lectiu, o sigui, de la planificació de les aptituds i la intel·ligència de cada embrió -o futur individu- d’acord amb la casta que li és prèviament assignada.

Un món així -aparentment estable– jo no el vull, ni crec que el vulgueu vosaltres. Però tampoc desitjo -no ho sé en el vostre cas- aquest món de les primeres dècades segle XXI, tan avançat en termes tecnològics i tan novament degradat des del punt de vista de la política, l’economia i la moral col·lectives.

Quan semblava que ens espolsàvem una mica una crisi econòmica que ha estat ben cruel i persistent, tornen a aparèixer els fantasmes, i les realitats, de noves amenaces: guerres, fams, refugiats que no troben refugi, catàstrofes ecològiques, populismes -sobretot de dretes-, desequilibris ambientals… Amb tot el que això comporta de pèrdua dels valors democràtics, inclòs el dret dels pobles a la lliure determinació.

I no continuo perquè, si no, més em valdrà prendre soma, tal com Huxley -nét de Thomas Henry Huxley, un dels grans biòlegs del s. XIX- ens prescriu en la ficció. Però ja veieu les reflexions -i més que en podríem fer- que m’ha suggerit la lectura d’Un món feliç. Una obra molt valuosa, insisteixo, tot i que el final -circumscrit sobretot a les desventures de John, El Salvatge– no m’acabi de convèncer…

Posats a trescar l’itinerari de la ciència-ficció de gran qualitat, potser no trigaré a llegir una altra novel·la emblemàtica, 1984, de George Orwell. Pel que consulto, el món que descriu és més totalitari -més agressiu, doncs- que el que ens mostra Aldous Huxley. I vaig llegir recentment que, a partit de la victòria electoral -que no, ni de lluny, en vot popular– de Donald Trump se’n van vendre molts exemplars, singularment als EUA.

Deu ser per alguna cosa…

A Intimissimi, Joan Isaac ens demostra que, a part de preuat cantautor, també és un poeta ple d’interès -a més d’un bon fotògraf. L’artista d’Esplugues de Llobregat ha recorregut, entre els dos pols, una distància curta, ja que hi ha molta poesia en el conjunt de la seva obra. I una sensibilitat que flueix abundosa i se’ns transmet per la consciència, pel plaer i per la pell…  

Tens l’encant de l’impossible, i assumeixo el risc d’estimar-te.

M’agraden els llits desfets de l’amor,/ i sentir l’olor àcida de la suor vessada/ en la passió dels cossos i el deliri de la pell.

Pau, vida, mort, amor, por…/ Quanta immensitat en paraules tan curtes!

M’agrada veure com plou…/ Un mar de paraigües entapissa la ciutat d’un gris degradat/ i sota de cada paraigua una vida anònima,/ que somnia, pateix, riu, o plora enamorada…

Viure entre miralls és fràgil, la fragilitat mateixa./ Cal fer-se una bona assegurança per als desperfectes.

Entre dos que es perdonen no hi ha testimonis,/ni déus, ni dimonis, ni cap cel per guanyar./ Ni vencedors, ni vençuts.

Hi ha cançons immortals,/ amors immortals, moments immortals…/ La immortalitat és un vell somni dels humans,/volem a qualsevol preu per allargar el trànsit vital/ i ens oblidem d’eternitzar els instants feliços.

Abans de tot la bellesa,/ única raó, únic refugi, únic somni./ Tendresa infinita la teva mirada,/ encerclant l’aire.

Fa una tarda de pel·lícula francesa,/ d’aquelles lentes, que no acaben mai…/ De rellegir Proust i escoltar Miles Davis.

Envellir no és el problema,/ el problema és que ells, els miralls, cada matí del món,/ fan balanç de les nostres vides anònimes,/ i a vegades estem en números vermells.

He fet de tu un quadre de pinzellades suaus,/ i el tinc penjat en una paret de la meva ànima.

Abraço el silenci i el teu patiment,/ dóna’m una mica del teu dolor, estimat meu,/ que encara ens queda temps per escurar la vida,/ aquesta puta vida traïdora.

Deixo la meva vida als teus braços,/ a les teves mans, als teus llavis de sal.

Fa deu anys em moria, sí,/ em moria de pena de  morir-me.

Amb els anys, somniar encara és obligatori./ Amb els anys, res no és pecat, només és urgència.

Intimissimi, amb pròleg del periodista Joan Manresa -autor d’un llibre sobre Maria del Mar Bonet– és un recull editat a finals del 2016 pels gironins Llibres del Segle    https://www.llibresdelsegle.es/ que us convido a llegir i, tot rellegint-lo, assaborir sense presses. Com ho heu fet o podeu fer-ho amb el conjunt de la producció de Joan Isaac, un dels projectes més sòlids de la cançó d’autor en llengua catalana al llarg dels anys.

El gener del 2007 vaig començar a escriure aquest bloc. 10 anys, doncs, que han passat volant, perquè el país, i el nostre temps, van que volen. I la meva sensibilitat els segueix… sense arrossegar els peus.

De tot aquest període, en faig un bon balanç. Més des d’un punt de vista personal que no pas col·lectiu. Si no fos que… Si no fos que Catalunya s’apropa cada cop més a la independència, tot i que no estic tan segur que l’obtingui aquest 2017, per molta èpica que ara mateix hi posem. Tant de bo… perquè el que no vull fer en cap cas, això que quedi clar, es posar portes al camp.

En aquesta època, i a través del bloc, us he intentat transmetre, singularment, la passió que cal tenir per la vida i sobretot per les persones. Ni que cregui -gràcies, Júlia– que a voltes es pot sentir força més afecte per un animal que per determinats individus. Per un gat -gràcies, Laia-, per un tigre, per un agaporni o altres mascotes que ens inspiren o ens fan companyia…

Als posts d’A la brasa i al caliu s’ha parlat molt -audiovisuals  inclosos- de música i, en particular, de cançó d’autor. S’ha seguit l’evolució del procés català vers la plena llibertat nacional, des d’uns valors progressistes que són els meus a partir de l’ètica -tant o més que política- del socialisme democràtic, que jo voldria aplicable arreu del món. Si han homenatjat figures de referència en diversos àmbits, sobretot el cultural. S’han ofert un munt de notes de lectura…

També s’han destacat les propietats d’objectes, traces, arts, circumstàncies… que a un li abelleixen. I s’ha posat l’ull crític en tot el que calgués, severament a voltes, però sense insultar mai ningú.

Tornant a la música i la cançó… Darrerament he escoltat sovint diverses versions del gran tema Caruso, de l’enyorat Lucio Dalla https://youtu.be/jcXz9bN7lcY?list=RDjcXz9bN7lcY. I he arribat clarament a la conclusió que no hi ha ningú que el canti amb la veu i la professionalitat inigualables d’Al Bano Carrisi. Barretada total!

Més d’un cop he pensat en tancar un bloc que -ai!- no pot durar eternament. Però no m’hi he acabat de decidir fins que, no fa tant, em sembla que dec haver trobat la fórmula de supervivència: escriure més pausadament, no prestar atenció a tot, perquè des dels blocs no es pot contribuir -ai! a salvar el món, sinó, com a molt, a evitar que es degradi encara més…

De fonts d’inspiració n’hi ha a bastament, perquè la prosa que ens envolta dóna per a molt, i la poesia -com la intel·ligència i la bellesa de les noies que, a la vida, m’han agradat- cal cercar-la sempre. Tampoc no costa gaire, si es té una mica de sensibilitat, s’hi esmerça un cert esforç, es disposa d’un pèl de talent.

En l’entrevista que vaig fer-li el 1980, el gran poeta que va ser -i és- Agustí Bartra em deia, des del carrer d’Avinyó de Terrassa, que “el món és interessant, infinitament variat, múltiple, esquinçador, meravellós i terrible”. Ara que Trump -com Hitler en el seu moment- ha arribat al poder per via democràtica però sense la legitimitat necessària, implorem a Júpiter -des del meu creixent paganisme, us dic que la divinitat major- per tal que terrible no sigui l’adjectiu que defineixi el món de demà, com ja ho fa, en bona part, amb el d’avui.

La notícia destacada de l’altre dia era la mort -a edat avançada- de l’expresident portuguès Mário Soares. Va ser un dels líders socialistes o socialdemòcrates més valorats de les darreres dècades, i un dels constructors indiscutibles del Portugal modern. Era també un dels meus ídols històrics, i vaig tenir la sort de poder-lo saludar -en grup, això sí- a Lisboa l’any 1975…

Però més fort, encara. A mi, en determinats cercles de Terrassa, em deien, durant la Transició, Mário Soares. Un sobrenom de pacotilla, és clar, però que reflectia fins a quin punt em vaig identificar amb la trajectòria d’un dirigent que va salvar el país atlàntic del totalitarisme comunista… sense menystenir els valors democràtics que sempre haurien de ser consubstancials a l’esquerra.

Soares va ser un lluitador durant tota la seva vida, i un home de conviccions. Un líder del socialisme democràtic de la talla dels Willy Brandt, Olof Palme, François Mitterrand, Bruno Kreisky, Shimon Peres, Harold Wilson, l’enyorat Josep Pallach… Fins i tot de Felipe González, si aquest no hagués anat traint els seus orígens i no hagués avantposat la condició d’espanyol, i espanyolista, a qualsevol altra.

Inicialment comunista, i resistent a la dictadura de Salazar i després de Caetano, es veuria obligat a exiliar-se a París. Laic, republicà i socialista, a la capital francesa s’iniciaria en la maçoneria -la qual cosa no em sembla gens casual- i posteriorment esdevindria el que es coneix com a maçó dorment.

Un cop superat, per l’acció dels militars, el règim reaccionari lusità, Mário va ser la peça bàsica per tal que el país no caigués en el totalitarisme comunista -amb el risc internacional que això comportava-, i s’integrés progressivament a l’Europa que ahir era un espai de prestigi, i avui, ja ho veieu…  Primer ministre dos cops i dos cops president després, MS és, sense cap dubte, un dels grans arquitectes del Portugal modern.

Va ser emocionant quan un grup d’egarencs i egarenques -us en recordeu, entre més, Cèlia i Toni, entre més?- vam fer cap a la bella Lisboa l’estiu del 1975 per a viure mínimament de prop les traces d’aquella mítica revolució dels clavells. I també perquè, visitant la seu del PS portuguès http://www.ps.pt/ -paga la pena que cliqueu l’enllaç abans de continuar-, vam tenir la gran sort que en aquell moment hi entrés Mário Soares i hi hagués ocasió de saludar-lo. Li va fer molta gràcia que fóssim catalans, ja que, com s’ha destacat aquests dies, se’l considerava un gran amic de Catalunya...

D’alguna manera, també me’n vaig considerar amic per sempre. I és que recordo bé quan, a la ratlla dels 19-20 anys, a mi m’anomenaven com ell certs sectors egarencs de l’oposició antifranquista, bàsicament vinculats al PSUC i també a aquell grup durant un temps tan combatiu que va ser Bandera Roja. M’ho deien en el frec a frec cordial que sovint manteníem aleshores…

Una mica abans de la mort de Franco, jo, per influència inicial del psicòleg Jordi Labòria -després tinent d’alcalde del PSC a Terrassa i vicepresident de la Diputació de Barcelona– m’havia afiliat al Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya del gran Josep Pallach -mort prematurament ara fa 40 anys. I el setembre del 1976 passaria al Front Nacional de Catalunya relligant així dues ànimes, la socialdemòcrata i la independentista.

Aquests han estat, des de pràcticament sempre, els meus dos grans eixos polítics i ideològics. Per això he tornat als orígens i m’he afiliat no fa gaire al Moviment d’Esquerres (MES), en el qual també hi és Labòria després d’una llarga trajectòria vinculada als sociates encara oficials…

Però d’aquesta avinentesa -per a mi prou important- us n’he de parlar amb més calma. Quedem-nos ara amb el coratge, la lucidesa i la intel·ligència -a més de la gran cultura- de Mário Soares. Un altre gegant de la política, i no en sobren, avui…

Aquest 2016, un dels millors regals que m’han fet -gràcies, Iolanda!- és el llibre Lluís Companys: vida, reivindicació i memòria d’un president (2015). Respecto el polític del Tarròs molt més ara que abans d’haver llegit l’obra, ja fa uns dies.

Companys, no solament amb la seva mítica i tràgica mort, ens fa creïble l’acció política. Pels seus ideals, la seva trajectòria, el seu coratge, la seva acció de govern, tan difícil com no sempre ben entesa. Per damunt de tot, el president de la Catalunya heroicament vençuda em fa la política valuosa, preuada, propera, per la seva dimensió moral. I és que la política és una ètica, abans que cap altra cosa…

Tal com veieu a la imatge, aquest volum col·lectiu pertany a la col·lecció institucional “Documents del Memorial Democràtic”. A parer meu, és una llàstima la rima -perfectament evitable- que hi ha entre el títol i l’avantítol de l’obra, però això no li resta cap valor. Sobretot, per un seguit d’informacions sobre el president republicà sembla que inèdites fins ara, fet que és ben lògic i que justifica encara més l’edició.

El llibre repassa la vida, la trajectòria i la significació de Companys des de múltiples vessants: l’advocat, el periodista, l’activista, el dirigent rabassaire, el militant de partits, l’home de govern, el presoner del feixisme… El que sobretot m’interessa subratllar-ne és aquesta dimensió moral que us deia. És a dir, un cop a França, el president ho hagués tingut prou fàcil per a escapar-se a Sudamèrica, però el neguit per la vida del fill, en Lluïset, el va retenir, amb les conseqüències conegudes. I també va saber mirar, amb gran valentia, la mort totalment de cara, sense bena als ulls…

Companys, home ardit, no arribarà plenament a l’independentisme, com deixa clar Josep Maria Figueres en un dels treballs de l’obra, dedicat a la bibliografia sobre el president. Però això no ens el fa menys valuós. Molts l’hi han discutit, però crec que fou un digne successor de Macià i que no és possible analitzar amb equanimitat la seva figura sense una Guerra Civil que el tingué atrapat entre dos focs -si no tres, per sectors d’Estat Català; o quatre, pels republicans espanyols. Una barbàrie en el decurs de la qual procurà salvar vides i béns, a més de la dignitat col·lectiva. 

Al llibre potser li falta un capítol sobre la psicologia -es veu que complicada- de Companys, i desenvolupar una mica més la seva adscripció a la maçoneria, que, com la política ben entesa, és sobretot una moral… Però aquesta obra del Memorial Democràtic contribueix molt adequadament a la memòria històrica del personatge i del país en el seu conjunt. I també ens ajuda a creure més en la política o, si més no, a trobar-hi el valor afegit que tants dirigents, i tants interessos, ens fan creure que hi manca, aquí i arreu. 

Se n’ha anat Fidel per als compañeros i amics i, i s’ha mort Castro per als enemics i els menys entusiastes. Podria dir que, més que sentir-me equidistant dels dos bàndols, tinc simpatia pel revolucionari però menyspreu cap al dictador. Atracció vers el cabdill i prevenció quant al sàtrapa. Admiració a l’heroi i repulsió al tirà, que no ben bé monstre…

I és que, ens agradi o no tant, no és el mateix una dictadura de dretes que una d’esquerres, encara que les dues puguin produir efectes perversos. Franco -l’autòcrata que tenim més a mà- ens volia retenir a la força perquè no sortíssim mai de la foscor, i dirigents autoritaris com Fidel C. van emprendre un llarg viatge alliberador i es van perdre -o van fer que ens perdéssim- pel camí. Però ni l’òptica, ni la lògica, ni els interessos ni el punt de partida són els mateixos.

Qualsevol referència al socialisme -o l’equitat entre les persones- no puc desvincular-la de les meves conviccions democràtiques. La llibertat, doncs -i la llibertat dels pobles, és clar-, esdevé un element preuat sense el qual la justícia seria un contenidor amb pocs o molts continguts, però buit de sentit. I tampoc no pot haver-hi llibertat plena sense les aportacions obligades de la justícia en tots els àmbits socials. Un equilibri sempre fràgil, però del tot indispensable.

La figura de Fidel, tan carismàtica al començament, havia trencat  aquest equilibri feia anys en benefici d’un Castro gairebé fossilitzat i cada cop més amortitzat. Cuba és un país admirable en més d’un aspecte, que no es mereix ni l’embargament nord-americà -que Obama ha intentat superar, si Trump ho permet…- ni la rigidesa continuista del castrisme. Quan parlem de socialisme, doncs, aquest model no ens serveix, tot i que, des d’Europa, dir això és fàcil… Tanmateix, hem de tendir a expandir arreu del món els ideals igualitaris sense renunciar -si volem que aquests ideals excel·leixin- als valors democràtics. 

Aquests dies s’han format, sobretot a l’Havana, llargues cues per a retre homenatge el Comandante. Hi estic plenament d’acord, sempre que siguin sentides i no massa induïdes ni forçades per les autoritats. I voldria, tant o més, que qualsevol dissidència, organitzada o espontània, tingués la mateixa llibertat per a expressar-se. No sé si això ha estat possible…

Els darrers temps, amb el més gran dels Castro a la rebotiga, potser no han estat tan tensos. Tot i les dificultats que actualment suposa la crisi de la convulsa Veneçuela, que ha reduït l’enviament de petroli subvencionat a l’illa. Raúl, el germà president -i comunista abans que Fidel s’hi tornés, de grat o per força- ha pilotat, amb èxit relatiu, unes reformes que eren totalment necessàries si el país volia sobreviure. Una terra que, malauradament, encara no he trepitjat http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=224064 però que, tanmateix, m’estimo…

Si les previsions catastrofistes s’acompleixen, crec que recordarem en positiu la seva etapa al capdavant de la política nord-americana i, en una part important, en l’ordre mundial i en la deriva global. Donald Trump ens el farà encara més bo. Ni que algunes de les expectatives que fa 8 anys va generar el president sortint no s’hagin, òbviament, acomplert…

L’origen de Barack Hussein Obama l’haurà fet passar per sempre a la història. I els resultats del seu mandat i l’estil de governar hauran contribuït a què el món hagi estat millor amb ell que no pas sense… Ni que en aquests anys hi hagi hagut la crisi econòmica, i també una certa recuperació; les primaveres àrabs, que són a l’origen -però només en part- de guerres tan cruels com la de Síria; la crisi de refugiats al Mediterrani i a Europa, o un model de desenvolupament que continua sent poc sostenible.

No ha aconseguit tancar Guantánamo, perquè els llogaters de la Casa Blanca, ja se sap, manen molt, però no del tot. No ha pogut amb el terrible vesper de l’Orient Mitjà, però ha procurat capgirar-lo -sobretot, a partir de l’acord amb l’Iran-, amb un èxit més que relatiu… Ha contribuït a la millora de l’economia, però no prou. No ha impedit la perpetuació de l’odi racial, ell, precisament, que pertany a les elits afro.  Ha distendit valuosament les relacions amb Cuba, i esperem que això, ara, no es malmeti. Ha donat un to més amable a les relacions internacionals, ni que estiguin tan deteriorades. Ha… No ha… 

La victòria electoral de Donald Trump amenaça de malmetre seriosament el llegat Obama. Llegeixo aquests dies llargues i a voltes paradoxals anàlisis sobre el triomf relatiu -però triomf, al cap i a la fi- del magnat i força impresentable novaiorquès i les trobo, segons com, molt encertades, però també plenes de confusions i de llocs comuns. Ara us n’ofereixo una de força interessant i, sobretot, concisa, deguda a un dels blocaires de Vilaweb, l’amic Albert Vila http://blocs.mesvilaweb.cat/Albert_Vila/?p=265596.

Per mi, el problema de Trump, a més de polític, és de tipus personal i, per tant, psicològic. Es tracta d’un megalòman que va, sobretot, com cavall desbocat. La senyora Le Pen, per posar un exemple proper, és una política europea d’idees reaccionàries, que no m’agraden gens. Però Trump, a parer meu, hi afegeix factors personals desestabilitzadors. Com Neró, posem per cas, salvant moltes distàncies històriques…

És aviat per a dir què farà, o no farà, el multimilionari paradoxalment -i també cínicament- antisistema, que sembla que ha aconseguit que el votin molta gent de classe baixa desenganyada del poder i les maneres de fer de Washington i també, no cal dir, d’un sistema econòmic del qual Trump n’és agent conspicu. Ja s’ho trobaran, i probablement aviat. Com s’ho trobaran també les dones que li han donat el vot, a ell, que menysprea grollerament la condició femenina. O els representants de les minories que també rebutja. I ens ho trobarem totes i tots, a Nord-Amèrica i al món… 

Hillary Clinton, i no és poca cosa, ha perdut territorialment, però ha guanyat les eleccions pel vot popular. Si hagués guanyat per les nominacions als diversos estats, ara seria una deessa… En canvi, la moda d’aquests dies és carregar-se-la. Que si és poc empàtica i massa ambiciosa; que si els seus missatges no arriben a la gent; que si està massa vinculada a les elits… Que se li ha passat l’arròs, en definitiva -però tot fa pensar que sí a partir d’ara.

Aquests i altres retrets deuen ser, poc o molt, certs. Però es deixa de banda que la Hillary és una professional de la política i molt preparada. I sembla que ja no compti el fet que, després d’Obama, era simbòlicament molt important que una dona arribés a la Casa Blanca, i no només com a consort.

El meu candidat preferit era Bernie Sanders, que va competir amb Clinton a les primàries del Partit Demòcrata. Però Sanders  és un socialdemòcrata que se situa massa a l’esquerra pel que són els estàndards ianquis. Ara donava suport a la Hillary, i podria ser un home de futur si no fos per la seva edat (75). Potser l’hauríem de tunejar…

Però, a part de les persones -el factor lideratge de les quals és molt important-, també compten els espais polítics, encarnats en tradicions i representats per partits. I el Partit Demòcrata nord-americà  https://www.democrats.org/, que abasta del centre fins a l’esquerra moderada, és un instrument de progrés i renovació política formidable, que vincula molta gent de formació universitària amb agents econòmics influents i sectors de les classes populars i les minories. És el partit dels presidents Wilson, Roosevelt, Kennedy, Johnson, Carter, Clinton mascle,  Obama…

Ara, la irrupció de Donald Trump no solament posa en perill el llegat del president sortint, sinó el paper dels Estats Units com a líder transnacional d’Occident, en estreta aliança amb Europa. Confiem que no s’acompleixin massa les prediccions  més pessimistes i les profecies pitjors.

(Remarca prèvia: acostumo a escriure l’antic nom romà de la meva ciutat de Terrassa sense accent. En primer lloc, perquè sona millor, i també perquè, quan jo era jovenet i hi vivia, no n’hi posaven…).

Però deixem-nos de disquisicions pseudocientífiques i diguem que el concert de Lídia Pujol de començaments d’octubre  va ser, sobretot, una subjugant experiència de caire artístic, espiritual i intercultural. I també un nou viatge per aquesta mar Mediterrània que ens ha bressolat però que, massa sovint, no té un color blau sinó fastigosament vermell, perquè hi desemboquen massa rius de sang…

Ara mateix, si us ve de gust,  ja podeu fer un verkami relacionat amb aquest projecte de la Lídia que es diu Iter Luminis (Camí de llum).

A Iter Luminis, la cantant barcelonina no ens convoca, precisament, al triomf de la foscor que ara suposa tanta sang de tan refugiat indefens, sinó a l’esclat de la llum. Però m’apresso a rectificar, perquè l’egarenca Maria, amb qui vaig anar a l’espectacle, em dirà que aquest, més que l’esclat, constitueix la descoberta de la llum. I potser sí, perquè les espelmes situades a l’església parroquial de Sant Pere al voltant dels intèrprets -i encara més les col·locades al recinte de l’antiga seu episcopal-, ens conviden a descobrir la llum, més que no pas a enlluernar-nos-hi…

D’antuvi, situem l’espai. A la imatge adjunta hi veieu Sant Pere, a l’esquerra; el temple funerari i també baptisteri de Sant Miquel -on la Maria i jo vam ser batejats-, al centre, i l’església de Santa Maria, a la dreta. Un preuat i molt singular conjunt, que ens remet al primer art cristià sota dominació romana i també als períodes visigòtic i romànic. Si encara no l’haguéssiu visitat, heu de fer-ho. Aquí en teniu més informació http://www.seudegara.cat/p/que-es-la-seu-degara.html.

A Iter Luminis, Lídia Pujol ens ofereix -amb la seva veu càlida i la seva interpretació vigorosa- “música i tradició per un món més just”. Ho fa amb unes complicitats excel·lents: el contrabaix de Miquel Àngel Cordero, la veu de Mohamed Ayoub i el violí de Mohamed Soulimane, de l’Orquestra Àrab de Barcelona, acompanyats pel Cor de Vallferosa. A la imatge següent -la Maria n’és l’autora- hi veieu l’instant abans de l’actuació a l’església de Sant Pere,  que es clouria posteriorment a Sant Miquel per acabar -com si fos una comunió laica- tots plegats menjant productes de proximitat o de quilòmetre 0, com es diu ara. I amb moltes espelmes pel recinte de la Seu…

L’espectacle es defineix també com a Treballs i plaers d’amor, i aplega des d’un emblemàtic poema d’Espriu a fragments del Llibre Vermell de Montserrat; des de cants populars jueus a una cançó de bressol àrab. Des del mític Cant de la Sibil·la a cançons populars catalanes o l’emblemàtic País petit, de Lluís Llach. I amb alguns poemes de Ramon Llull que no poden ser, en el seu Any i en aquest entorn, més oportuns.

Més subtil i atractiu, tot plegat, sembla difícil… Però sobretot, esdevé realment alternatiu a aquest món ferotge, despietat i gairebé sinistre on, d’un temps ençà, tornem a viure, si és que mai l’havíem deixat… I en el qual trobes a faltar entesa entre pobles, intercanvi entre cultures, diàleg entre religions. I no cal dir que també ens manca als qui, sense adscriure’ns ben bé a cap religió, ens sabem hereus d’una tradició. O de més d’una…

Lídia Pujol, de totes aquestes confluències, sap fer-ne encontre de sensibilitats i amalgama de coneixements. Des que va irrompre a mitjans dels anys 90 a l’escena catalana -inicialment en duet amb Sílvia Comes-, aquesta artista no ha parat de sorprendre’ns. Fins a singularitzar-se des d’una poètica i una trajectòria molt personals, dins la qual  Iter Luminis -un espectacle itinerant per diferents monestirs i esglésies de Catalunya i altres espais, i també projectat internacionalment- ens atreu i ens sedueix d’una manera molt grata, com podeu comprovar a  https://youtu.be/HXeDNqE6D_Q.

Ara, si us ve de gust, ja podeu fer un verkami a partir d’aquest Camí de llum que Lídia Pujol ens convida a recórrer i a descobrir: https://mail.google.com/mail/u/0/?tab=wm#inbox/157d1f744a1ce2a8. Paga la pena de donar suport als projectes i la trajectòria d’una de les primeres figures de l’escena catalana, que sempre ens sorprèn, ens interpel·la i, sobretot, ens commou.

Ha estat, el d’aquest estiu, un viatge intens, per uns indrets d’Alemanya als quals, des d’aquí, no es té tanta costum d’anar-hi com a Berlín, la Selva Negra o Munic i Baviera, posem per cas. Prova d’això és que hem trobat, pel camí, ben pocs compatriotes. Ni espanyols…

Turisme, en general, més aviat interior o arrelat al gran país centreuropeu. Això sí, hem comptat amb la Laia, la guia més idònia per a nosaltres. Que ens ha fet començar el trajecte per l’esplèndida -per elegant, més que monumental– Hamburg, la més coneguda de les antigues ciutats hanseàtiques.

Ella, doncs, mitjançant el seu bloc, també us durà de la mà, amb lleugeres acotacions de part meva…

La Laia, a més de saber l’alemany, cada cop es mou millor pels territoris germànics, com anireu comprovant…

http://vonkatalonien.blogspot.com.es/2016/08/reisen-in-norddeutschland.html

Hamburg, a més del seu gran port, és una urbs on, sobretot, t’hi sents molt a gust:

http://vonkatalonien.blogspot.com.es/2016/08/der-erste-teil-reise-nach-deutschland.html

Lübeck és una de les ciutats de l’antiga Hansa més monumentals, i també el bressol de l’enyorat Willy Brandt, la mostra permanent sobre el qual vam tenir l’honor de visitar. I Schwerin, amb el seu gran castell-palau -avui, seu del Parlament del bundesland de Mecklenburg-Pomerània Occidental-, també paga la pena…

http://vonkatalonien.blogspot.com.es/2016/08/der-zweite-teil-lubeck-und-schwerin.html

La plaent illa de Rügen, al nordest d’Alemanya i envoltada de la mar Bàltica -que diuen que es glaça a l’hivern- no us la podeu perdre…

http://vonkatalonien.blogspot.com.es/2016/08/der-dritte-teil-rugen-insel.html

Com no podeu deixar de  passar pel llac Müritz i el conjunt del seu entorn aquàtic:

http://vonkatalonien.blogspot.com.es/2016/08/der-vierte-teil-muritz-nationalpark-und.html

Ni acabar el viatge -després de visitar, ni que sigui de passada, el conjunt monumental de Postdam, a tocar de Berlín– sense fer una estada a l’amable massís del Harz, ja una mica  més cap al centre del gran país

http://vonkatalonien.blogspot.com.es/2016/09/der-funfte-teil-harz-nationalpark.html

:

En fi, que els territoris germànics septentrionals són dignes de ser visitats. De dedicar-hi gairebé quinze dies des de, per exemple, la nostra base de Braunschweig, històrica ciutat prop de Hannover, on viu i treballa la Laia. Ho vam fer aquest agost, i aviat tornarem a trescar el  poderós i influent país centreuropeu, autèntica locomotora del continent…

No me l’havia comprat, però algú molt proper m’ha deixat aquest llibre, i la seva lectura m’ha resultat molt profitosa. Pilar Rahola -una dona ferma i valuosa, sovint excessiva- hi fa una denúncia contundent i, sobretot, versemblant. En el món d’avui -massa poc resplendent-, obres com Prou! esdevenen, més que mai, necessàries.

Prou! de barbàries… en nom de les cabòries del Cel, dels interessos de la Terra o del que sigui.

En aquest llibre (RBA La Magrana, 2015), la coneguda escriptora i periodista s’encara a les brutals conseqüències que tenen la teoria i la pràctica de l’islamisme per al món del segle XXI, també conegudes com islamofeixisme pel xoc que representen entre civilització i barbàrie. Estic d’acord amb gairebé tot el que hi diu, encara que jo no seria tan contingut a l’hora de jutjar més d’un i de dos aspectes de les polítiques exteriors d’Israel i dels Estats Units. Precisament perquè no sóc gens antisionista i, pel que fa als ianquis, tinc ben clares les diferències que hi ha entre demòcrates i republicans, i que confio que tornin a expressar-se ben aviat a favor dels primers.

Trobo, tanmateix, que l’autora encara es queda curta quan creu que no cal confondre l’Islam com a religió amb l’islamisme radical com a ideologia. No són el mateix, és clar, però a Prou! hi moltes referències a una cosmovisió espiritual que ha estat en guerra amb el món pràcticament sempre. No oblidem que Mahoma, a més de profeta, era, precisament, un senyor de la guerra, i que la lluita entre xiïtes i sunnites no ve d’ara, per cert…

Això no vol dir que moltes i molts creients musulmans no puguin esdevenir alliberadors i, sovint, també víctimes d’aquest món tancat i excloent, i la Pilar ens n’apropa bons exemples. Però sap molt greu la gran influència, entre d’altres, d’il·luminats com Muhammad Ibn Abd al-Wahhab -del qui prové el sinistre wahhabisme– o, més contemporàniament Yusuf Al-Qaradawi o Mustafà Setmarian, aquest darrer parella -ai las!- d’una espanyola d’extrema esquerra… 

A partir d’aquestes i de totes les dades i consideracions que aporta Rahola, podem entendre millor la gènesi d’atemptats recents que a totes i tots ens tenen amb l’ai al cor. I també podem entendre menys -o potser no, per allò dels interessos- el suport i la visibilitat que entitats com el FC Barcelona presten a Qatar Foundation o Qatar Airways. Aquí, 100 x 100 d’acord amb PR, i encara més si sóc del Barça…

Un preuat efecte col·lateral de la lectura d’aquesta obra ha estat la meva descoberta de l’important i significatiu Manifest d’Euston, promogut, entre d’altres intel·lectuals anglosaxons d’esquerres, pel politòleg Norman Geras.  En aquesta valuosa declaració, els termes de la qual comparteixo en bona part https://es.wikipedia.org/wiki/Manifiesto_de_Euston, s’hi denuncia de manera decidida el paper de l’esquerra i dels progressistes en general davant l’islamofeixisme. També se l’haurien de llegir els actuals directius del Barça, que han estat clarament regressius en relació al laportisme des d’aquest i altres punts de vista.

Estat Islàmic, o l’ISIS, o el Daesh arribarà on pugui o on li deixem arribar -amb permís, això sí, dels traficants d’armes i dels estats que n’exporten. Però no em feu triar entre la seva barbàrie o la de Bashar al-Assad, per exemple, que vomito i m’ennuego. Prou!, doncs, de fanatismes, de nihilismes terroristes o de propostes de viure, i després morir, en un món tan pervers que no val la pena de conèixer.

“L’apassionant novel·la que descobreix Miquel Serra i Pàmies, l’heroi inesperat que va salvar una ciutat”, llegim a una àmplia faixa de color cirera que embolcalla l’obra. I sí: les pàgines de  Cremeu Barcelona! són força apassionants. Serra i Pàmies va ser, certament, un heroi -a qui les circumstàncies podríem dir que esperaven-, però romania massa en l’oblit. I, més que salvar del tot la capital catalana, va contribuir de manera  notòria a què no quedés força malmesa, i tant o més castigada des del punt de vista humà…

Cremeu Barcelona! (Columna, 2014) és un volum fruit de la complicitat establerta entre el novel·lista debutant Guillem Martí i un altre autor de novel·la històrica, Jordi Solé. No sé quin percentatge d’encert correspon a l’un i a l’altre -en tot cas, és Martí qui signa el llibre. Però el resultat és bo, i el ritme de l’obra es manté d’una manera sostinguda al llarg de… 601 pàgines!

El llibre rescata, per damunt del tot, la memòria d’un polític poc conegut que va prestar una contribució destacada al nostre país, en un episodi no tan llunyà en el temps però que romania massa amagat. Llegiu aquesta crònica de Toni García publicada el març del 2015 a l’edició catalana d’El País http://cat.elpais.com/cat/2015/03/04/cultura/1425495849_088058.html i en tindreu més dades.

El cas és que el reusenc -i també maçó, cal dir-ho- Miquel Serra i Pàmies -mort a Mèxic DF el 1968- era germà del besavi de Guillem Martí. Una recerca iniciada quan aquest llicenciat en administració d’empreses i en dret era batxiller li va descobrir l’oculta història del seu parent…

El gener del 1939, la ciutat de Barcelona, exhausta, gairebé agonitzava. En aquestes condicions va arribar l’ordre de la Komintern soviètica de cremar i arrasar la capital catalana, destruir-ne vies de comunicació i volar-ne centres neuràlgics d’energia, aigua i transport. En definitiva, deixar una ciutat inservible a partir d’una política de terra cremada de cara a l’enemic… que també s’hagués endut, malauradament, moltes vides humanes.

Serra i Pàmies, dirigent del PSUC i conseller d’Obres Públiques de la Generalitat -també ho havia estat de Proveïments-, va encarregar-se d’aquesta tasca, però en realitat va dilatar-la fins que els facciosos es van fer, sense resistència, amb el cap i casal. Exiliat a França amb la seva dona Teresa, després  seria cridat a Moscou i torturat per l’stalinisme, fins i que aconseguiria passar l’Atlàntic. De tota aquesta història no són absents les conegudes tensions entre l’autònom PSUC  i el més ortodox PCE -vinculades a la influència decisiva de l’URSS-, la qual cosa també reflectia les realitats diferents que eren, són i seran Catalunya i Espanya…

Aquí teniu una entrevista amb Guillem Martí a TV3  http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/els-matins/guillem-marti-ens-parla-de-la-novella-cremeu-barcelona/video/5494331/. La història que ens ficciona és interessant i, de la seva mà i la de Jordi Solé, per les pàgines de Cremeu Barcelona! hi desfilen, al costat dels personatges inventats, molts altres de reals  que, poc o molt, van ser protagonistes de la Guerra Civil o de l’època que va tocar patir-la en territori català.

D’entre els quals, Antonio Machado, André Malraux, Ilia Ehrenburg, Ernest Hemingway, Joana Raspall, Lluís Companys, Elvira Farreras, Carles Martí Feced, Joaqum Xirau, Josep Tarradellas, el lehendakari Aguirre, Juan Negrín, Santiago Carrillo, Rafael Vidiella, Joan Comorera, Frederic Escofet, Juan Negrín, Enrique Líster, Juan Modesto, a més de destacats militars republicans i alguns de fatxes… entre els quals l’ombra negra, negríssima, del general Franco.

En definitiva, la mort d’un somni que durà poc -el de la República, vinculat a una llibertat encara incompleta per a Catalunya– i que fou convuls pràcticament sempre. Herois  coneguts, més oblidats -com Miquel Serra i Pàmies– i anònims van servir-lo amb les millors de les seves capacitats i les més il·lusionades de les seves energies. I novel·les com Cremeu Barcelona! -que sembla que podria passar aviat a la pantalla, en té prou mèrits- s’encarreguen de recordar-nos, un cop més, aquell martiri que fou la Guerra Civil… i que començà ara fa 80 anys.

El coneixement de la Història, per subjugador i apassionant, enriqueix sempre…