A la brasa i al caliu

Josep Faulí, mestre de periodistes desaparegut ara farà un any, ens llega un llibre pòstum, Catalans de biaix, que componen 210 semblances de compatriotes d’abans i ara. És un volum en el qual, com ja s’adverteix a la coberta, “ni són tots els que hi ha, ni hi ha tots els que són: simplement hi ha els que hi ha”. Tal com diu en la presentació Josep M. Cadena, també reconegut periodista i amic de l’autor, es tracta de retrats breus que composen “una obra pròpia, intensament sincera i sense caure en imitacions”.  

Va ser especialment oportú que el darrer dels nostres sopars el féssim dimecres passat precisament després de l’acte de presentació de Catalans de biaix a càrrec del president Jordi Pujol i de Josep Maria Cadena al Col·legi de Periodistes de Catalunya. Hi érem la Pilar, la Lali, la Carme, el Salvador, el Tomàs, el Josep Maria -l’altre Josep M. no va poder venir-, l’Enric -aquest, per poca estona- i jo mateix. O sigui, una part significativa de les persones que havíem treballat sota les ordres de Josep Faulí i Olivella al Servei de Premsa de la Presidència de la Generalitat durant els primers anys 80. El quefe havia presidit informalment diversos d’aquests sopars, tan agradables, fins que l’any passat per aquesta època ja no va poder, malauradament, assistir-hi.

És evident que valia la pena que la família -al capdavant de la qual hi ha quedat la fermesa i el coratge de la Maria Rosa- es decidís a impulsar la publicació d’aquest llibre de l’Editorial Mediterrània, els originals del qual es van trobar a la segona residència de Vallirana. Són un gran nombre de breus i certeres semblances escrites bàsicament fins al 1999, tot i que n’hi ha d’incorporades d’aquell any al 2005. Són, a través d’alguns dels seus millors artífexs -molts encara vivents, però també n’hi ha que ja fa molts anys que van desaparèixer-, rastres de vida individuals de la personalitat col·lectiva d’un poble. 

Tal com diu Cadena en la presentació de l’obra, l’autor “no era pas persona esbiaixada. Ben al contrari. Mai no parlava ni mirava de biaix, sinó que anava dret, ràpid i tallant al moll de les qüestions”. Precisament, com que les semblances del llibre s’estructuren sempre en quatre paràgrafs, tractaré d’anar al moll de la persona i, doncs, fer una mica el mateix en relació a Faulí:

Pocs periodistes catalans com ell podien estar vocacionalment cridats a l’aventura de dirigir -arriscant força- els primers anys del diari Avui -i encara duria el timó de la nau en una segona etapa. Setze anys d’una dilatada experiència al Diario de Barcelona -i prèviament a El Correo Catalán- havien estat una pista de proves més que vàlida, però calia fer del tot concordants periodisme i patriotisme, professió i sentit de país.

El 1966 havia estat un dels fundadors d’aquell estratègic Grup Democràtic de Periodistes, també molt bona experiència prèvia per tal d’esdevenir, amb els anys, cap de premsa de la Presidència de la Generalitat tant amb Tarradellas com amb Pujol. I és que el seu catalanisme, amarat de nacionalisme -gradacions diferenciades, però no incompatibles, d’adhesió a la causa nacional- ha estat amb nitidesa de tendència convergent, però més aviat tan transversal com poc sectari. 

Crític literari de permanent vocació de servei al lector, docent a la Pompeu Fabra del qual encara se n’hagués pogut treure més suc acadèmic -en el bon sentit-, home proverbialment ben informat, professional amb una integritat guanyada a pols, ciutadà compromès i amb sentit del deure però ponderat sempre. Treballador, tossut, eficaç i poc retòric, amb ganes d’anar per feina. Com diu Cadena, “actuava d’acord amb la dita camboniana del sigui breu i escrivia ras i curt”.

No parava, en tot cas. Va saber difondre, a través dels seus llibres, Georges Simenon i el seu inspector Maigret o la vida de Joan Prim. Ens va il·lustrar sobre els Jocs Florals, la Nit de Santa Llúcia, els episodis significatius de la resistència cultural o els nostres herois i heroïnes de ficció. Ens va fer conèixer més de prop l’Òmnium o la primera Convergència. Era un observador permanent de les vicissituds de la premsa catalana, en una part important les seves pròpies… Era tots aquests i altres trossos del mirall però, sobretot, l’esperonava la fidelitat al mirall, a la pàtria amb horitzons però també sovint pobra, bruta, trista i dissortada -per dir-ho a l’espriuana  manera-  en què s’emmirallà constantment.

Quan l’any 2002, en ocasió del seu setantè aniversari, vaig entrevistar-lo per a El Temps, Josep Faulí reflexionava sobre el país -tal i com acostumava a fer en tants i tants articles- i em deia que “el que guanyem avui no ho podem perdre demà”. Són paraules que conserven tota l’actualitat, i sobretot ara que sembla que s’accentua entre nosaltres l’impuls sobiranista. Faulí no haurà estat a temps de formar part d’una Catalunya lliure -si és que això arriba algun dia-, però se sentí personalment lliure en un país sotmès… que, amb gent del seu tremp, esdevé menys mesell, no tan esclau.

Birmània és el darrer país que ha saltat a la consciència mundial dins la llarga i tètrica llista de la repressió. Malauradament, no serà pas l’últim, però hauríem de contribuir a acabar amb tots. La xarxa també és una eina poderosa, lliure, temible si cal… No parem!

El capibara (Hydrochaeris hydrochaeris) és el rosegador més gran del món. De cos robust, cua molt breu, pelatge dens, aspre i curt, és com una rata gegant que habita a l’Amèrica del Sud -jo el vaig descobrir fa disset anys al Brasil mattogrossense. A Barcelona, sempre procuro fer-li la visita -si es deixa- al superb bosc inundat de la planta -5 del Cosmocaixa.

L’altre dia, quan la meva filla gran va voler que l’acompanyés al Cosmocaixa en jornada de portes obertes, vaig tornar a pensar que un dels atractius de la visita -en un gran espai sempre agradable- seria intentar saludar novament els capibares del bosc inundat.

Jo sabia que n’hi havia dos, d’aquests grans rosegadors, i resulta que ja només en queda un, perquè un caimà -com veieu, es tracta d’un bosc de disseny realment viu- es va cruspir l’altre, tal com després he verificat. Suposo doncs que, com que els capibares són força gregaris i familiars, tocarà buscar-li company… amb armilla antibales, per a entendre’ns.

Sigui com sigui, aquestes bèsties -com tants animals enllaunats– no sempre es deixen veure perquè a voltes s’amaguen, tenen son o es troben avorrides i indiferents a l’atracció que puguin exercir entre el públic. Però aquest dia, ni que fos donant l’esquena -a l’estil Floquet de Neu-, va haver-hi sort.   

Jo els adoro, però qui sap si vosaltres, en comptes d’entranyables, els trobeu més aviat fastigosos. De tota manera, com que no arribareu a topar-vos-hi del tot tan fàcilment, no crec que us facin el mateix efecte de rebuig que la pèrfida rata, si més no per la grandària de les seves dimensions.

Però al Brasil, per dir un lloc relativament fàcil d’anar-hi, no els trobareu tant en llauna, i el mateix us pot passar a altres països sudamericans. Jo els vaig descobrir al Pantanal del Matto Grosso, una molt extensa zona d’aiguamolls que us recomano que no deixeu de visitar si planifiqueu un viatge a aquell tan immens, interessant i contrastat país. El gran cau de Ronaldinhos, mulates o Vinicius de Moraes -sense oblidar mai el gran Chico Buarque- que jo i la MP vam trepitjar amb deler l’estiu del 1990.

El web de la Societa’ Italiana Veterinari Animali Esotici [www.sivae.it] defineix aquest curiós animal com il gigante buono dei roditori. O sigui que crec que ho encerto força quan intento que els capis us caiguin bé i us siguin, a la manera de Pla, bons amics, coneguts o saludats. S’adapten tant a l’aigua -són bons nedadors- com al medi terrestre, i es presten adequadament a ser domesticats. Vaja, unes perles de luxe.

El mercat lingüístic i cultural dels Països Catalans -que hi és, tal com existeix efectivament aquesta àrea nacional, però només a determinats nivells- no ha funcionat de manera eficaç en el cas de Paco Muñoz. Tanmateix, una desena de discos -l’últim, La meua terra- constitueix el llegat remarcable d’aquest cantautor nascut a València en un llunyà i col·lectivament malaurat 1939.

He accedit a la seva producció massa tard -començà a cantar en un altre any emblemàtic, el de la mort de Franco-, i encara a instàncies d’ell. Em contactà recentment per correu electrònic gràcies a Miquel Pujadó per tal de fer-me arribar La meua terra (2005), el seu darrer disc i qui sap si l’últim, tal com ha anunciat, ja que "hi ha molt de futur darrere nostre, bons músics joves que vénen amb molta força i s’ha de deixar lliure el camí".

Tanta generositat, personal i col·lectiva -la d’un artista que també s’ha dedicat molt a recopilar i interpretar cançons per a infants-, bé es mereix un mínim d’atenció. I més quan Paco Muñoz, com explica el mateix Pujadó al seu indispensable Diccionari de la Cançó. D’Els Setze Jutges al Rock Català (Enciclopèdia Catalana, 2000), "és un exemple clar de la inexistència del tan necessari mercat lingüístic unificat: popularíssim i gran venedor de discos al País Valencià, és pràcticament un desconegut al Principat i a les Illes malgrat una obra important i de gran qualitat". De manera que el fet de no haver tastat la seva producció -tot i saber-ne la referència des de feia anys- té algun eximent…

Escoltades les cançons, he trobat en La meua terra -publicat per la pròpia productora del cantant, PM Produccions- un disc que té prou interès. Les seves lletres i melodies, els seus arranjaments, la seva inspiració -hi ha dos temes amb músiques de Mikis Theodorakis i Manos Handjithakis, respectivament-, m’han permès endinsar-me, un cop més, en la cadència dels ecos mediterranis, que tanta gent -promotors musicals òbviament inclosos- procura malmetre’ns. I m’ha impressionat molt especialment -és un tema que no pararia de sentir- Tot i esperant Ulisses, en lletra i música de l’inoblidable Ovidi, Ovidi Montllor.

Paco Muñoz, amb la seva singular veu aguda, sap dir les cançons des d’una estètica clàssica, que potser no depara sorpreses però que resulta ben agradable d’escoltar. I sap ser l’intèrpret -entre molts altres, de més joves o tan grans (Raimon és de la lleva del 40)- d’"una terra, una mar, una llengua, un amor i uns records que ens són comuns i que, massa vegades, han estat segrestats i manipulats per uns interessos que poc tenen a veure amb l’essència del que som i del que volem ser", tal com escriu Enric Lluch a la presentació d’un disc que ha comptat amb col·laboradors de luxe com Lluís Llach, Miquel Gil o Joan Bibiloni.

El meu desconeixement dels seus nou treballs anteriors m’impedeix de saber si és prou apropiada -però suposo que sí- la representació del Paco a l’esplèndida antologia La nova cançó. 1965-1982, que es difon en 18 llibres-CD a través de l’Avui. M’adono, si més no, que figura a la selecció de l’any 1972 amb el tema de Llach A cavall del vent, també inclòs posteriorment a La meua terra i que el valencià interpreta a dues veus amb l’empordanès. Hi figura també per un tema considerat una de les millors cançons del 1977: Què vos passa, valencians? I encara, el 1980, per la seva musicació i interpretació del poema In Memoriam, de Miquel Martí i Pol. De tot plegat, me n’alegro. 

I penso que jo mateix, que vaig fer una ràpida visita a la ciutat de València a finals de l’any passat -massa centrada preferentment en la Ciutat de les Arts i de les Ciències-, no sé si seria capaç de contestar prou bé la pregunta que dóna títol a la segona d’aquestes cançons. El que sí que sé és que hi ha molts valencians, massa, que no dirien el que diu -i ha escrit- Muñoz a Jo vull un país: 

"Jo vull un país/ que parle la llengua/ que un dia ens negaren/ i feren malbé./ Que sobre la pena/escriga un poema:/ "nosaltres Al Vent"./ I et diuen que Espanya/ és una i t’ho creus./ I caus en la trampa/ i tens por de dir/ que això és tot mentida:/ que som d’un gran poble/ amb una cultura/ que es nega a morir."

Ramon d’Abadal ho encertava plenament en parlar de "la continuïtat del fons bàsic de la nostra població". Aquesta és una de les claus de la pervivència de la nació catalana, que avui s’ha d’adequar, com tot cristo, als efectes globalitzadors. També la restitució, a Montjuïc, de les quatre barres de Puig i Cadafalch que va fer destruir Primo de Rivera seria un símbol, prou emblemàtic, de fer visible la catalanitat com una porta d’acollida a aquesta època incerta. 

"Totes les invasions de gots, de moros, de francs; totes les immigracions d’"hispans", de jueus, d’orientals, de francesos, d’andalusos, que hem pogut sofrir del segle V ençà, per molt que ens hagin afectat, no han aconseguit esborrar la continuïtat del fons bàsic de la nostra població. En el poble català actual existeix un sector, encara avui probablement el més nombrós, segurament el que continua donant el to, que, si podíem establir les genealogies familiars, trobaríem que deriva d’aquella població que durant vora set-cents anys visqué damunt la terra catalana sota regiment romà.

"Les gents del nostre país són, molt sovint, els descendents directes, per la sang, d’aquells indígenes, esdevinguts provincials romans, que s’anaren succeint des del segle II abans de Jesucrist fins ben entrat el cinquè i que encara continuaren la supervivència romanística, governats pels gots, fins al 700, llavors de l’entrada dels moros.

"Vora set-cents anys d’història sota una tutela de forta potencialitat com la romana, canviaren l’ànim d’aquelles gents i els imprimiren el caràcter indeleble que encara avui ens personifica. (…)". 

Ara que la immigració és un dels aspectes que torna a condicionar-nos el futur col·lectiu, m’ha agradat de trobar, a Els precedents antics a la història de Catalunya, aquestes consideracions del seu autor, Ramon d’Abadal, que crec que tenen tant d’interès.

I és que el futur del nostre món, ja irreversiblement globalitzat, esdevindrà raonablement positiu si les identitats no es dilueixen, ans al contrari: si són potenciades adequadament sobre la base del diàleg, la cooperació i l’intercanvi. Aquest és un -entre d’altres no pas menors- dels eixos del nostre temps.

Per sort, la catalanitat -una llarga marxa des dels nostres precedents antics- ha estat, històricament, una eina molt permeable. Un sistema constructiu obert a les incorporacions més diverses i gens sotmès a l’exclusivitat dels orígens. I és bo que això sigui així, sempre que no s’esborri "la continuïtat del fons bàsic de la nostra població", com diu d’Abadal. 

No sé si les quatre barres que Josep Puig i Cadafalch dissenyà per a Montjuïc, i que la Dictadura primorriverista feu enderrocar barroerament, arribaran a rehabilitar-se, tal com reclamen des de fa algun temps un seguit d’entitats i col·lectius. Personalment, veig aquestes barres, aquest monument enyorat i mític, com un símbol de la continuïtat catalana en un món més obert, divers i complex que mai. Com una de les portes d’acollida dels catalans a aquesta època incerta.

El fet que persones vingudes d’arreu ens ajudin a què el país tiri endavant és tan lògic com inevitable. El planeta està molt desequilibrat i les catalanes i els catalans no ens caracteritzem, precisament, pel nostre afany reproductiu. Però la nova gent només s’incorporarà al fet català amb prou garanties si els aborígens en donem l’adequat testimoni.

Catalunya és de totes i tots, però difícilment tothom se sentirà implicat en el seu futur si els que ja hi érem perdem el tremp nacional. Mestres com d’Abadal, Puig i Cadafalch i tants d’altres han sabut orientar-nos i en han traçat amb lucidesa el camí, però qui ha de marcar el pas ben viu som nosaltres… en companyia dels que se’ns vagin creuant.  

Barcelona és el cap i casal i la ciutat més important de Catalunya degut, en una part decisiva, a la seva situació estratègica dins el territori. Tanmateix, això només es consolidà a partir del segle III dC i no va ser, únicament, gràcies als romans.   

Jo ja sabia que l’antiga Barcino no esdevingué, de bon començament, la capital d’aquest espai que hem convingut en denominar Catalunya. El que no coneixia massa, per no dir gens, era la causa del canvi de situació, que aniria portant l’antiga capital, Tarraco, a un lloc secundari. No us estranyi, perquè les meves llacunes històriques són molt més nombroses del que seria desitjable.

De tota manera, si m’hagués esforçat en consultar una mica a fons la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, d’Edicions 62 -els atractius volums de la qual tinc a casa des de fa anys-, no m’hagués trobat en aquesta mena d’indigència intel·lectual.

Sort que, des de fa uns dies, he pogut superar la mancança -concretament aquesta, si més no- gràcies a haver enllestit un llibre que vaig adquirir a mitjans d’un ja llunyà 1984: Els precedents antics a la història de Catalunya, de Ramon d’Abadal (1888-1970), historiador especialitzat sobretot en els estudis carolingis. Un volum de l’antiga Editorial Selecta, molt interessant per l’època en què fou publicada la primera edició -1967- i que suposo que podreu consultar, sobretot, a biblioteques.

Entre altres aspectes, Abadal fa en aquesta obra una extensa i trobo que prou reeixida difusió del període de la romanització, cabdal per al nostre país com per a d’altres terres europees. I recorda que, durant les dècades centrals del segle III després de Crist, l’Imperi entrà en una època d’anarquia militar, tèrbola i confusa, fins que arribarien les transformacions del Baix Imperi de la mà de l’emperador Dioclecià i la posterior entronització, amb Constantí i després Teodosi, del cristianisme com a religió oficial.

I així, l’any 258 es produí la primera gran invasió dels anomenats bàrbars. En el seu marc, els francs, que habitaven aleshores l’altra banda del Rin, arribaren fins a la Mauritània, envaïnt i devastant tot el que quedava entremig, inclosos els territoris que hem conegut històricament com a Hispània. Que foren, dissortadament, molt destruïts, la qual cosa donà lloc als canvis posteriors.

Potser el més important d’aquests canvis afectà Barcelona, que des d’aleshores augmentaria la seva cotització en detriment de Tarragona i Empúries -les nostres ciutats antigues més importants-, unes polis refetes molt dificultosament de la crisi.  Barcelona o Barcino, de la mateixa manera que Girona o Gerunda, es beneficià d’una segona època de muralles romanes, i així és com s’acabà enduent el gat a l’aigua.

Abadal ens explica que el prestigiós arqueòleg, d’origen menorquí, Josep de Calassanç Serra i Ràfols atribuí a la construcció d’aquesta segona muralla i tot el que això suposà el fet que Barcelona obtingués la capitalitat de Catalunya i esdevingués, amb el temps, la moderna urbs actual.

Diu Serra i Ràfols: "Efectivament: després d’emmurallada en la forma que hem vist, Barcelona es convertí en el més sòlid lloc defensat del país i, com a conseqüència, els diversos poders que s’hi succeïren l’escolliren per a establir-s’hi com una cosa natural i lògica. Primer els visigots; després, els sarraïns; més tard, els francs, els comtes independents, els comtes reis… 

"Tots aquests poders necessitaven un lloc ben defensat per a establir-s’hi, i en tot el país no n’hi havia altres, no ja millors, sinó ni tan solament amb equivalència al que oferien les muralles discretes. Barcelona els deu tot el que és, i té contret un deure impagable amb aquest vell recinte. Tot el que es faci per estudiar-lo i conservar-lo no serà mai prou".

Vosaltres ho coneixíeu prou bé, tot això? Jo, humilment, confesso que no. Per això he gosat posar-vos a l’abast aquest apunt d’històric. D’una història que qui sap si, de no haver-hi hagut la bàrbara invasió, hagués pogut ser una mica diferent…   

Tot el que envolta el golf de Roses i, per extensió, l’Empordà és un espai físic i un univers mític que suposo que moltes i molts coneixeu i, per tant, no em caldrà insistir-hi. Si de cas, m’agrada posar l’accent en què mireu d’anar-hi a primers de setembre: ho trobareu encara més relaxant i plaent. 

Entre el massís del Montgrí i el cap de Creus, ben oberta la mirada al golf de Roses, hem deixat transcórrer una darrera i profitosa setmana de vacances. Feia força anys que no agafàvem familiarment dies al mes de setembre, i la conclusió -com ja es preveia- és que val força la pena.

No cal que m’estengui sobre les meravelles que acull aquesta terra: l’encís de L’Escala -la nostra base hotelera en aquest cas-, la imatge de marca de les ruïnes d’Empúries o la Ciutadella de Roses, el geni tel·lúric i artístic de Cadaqués, les platges verges de Sant Pere Pescador -especialment recomanables-, la singularitat d’Empuriabrava… En definitiva, l’Alt Empordà i la Costa Brava en el seu conjunt… una mica destruïda, d’acord, però he vist atemptats molt pitjors.

Amb la meva dona comentàvem l’encert d’anar-hi a primers de setembre… i el desencert de la molta gent d’aquest país que encara té massa l’agost com a mes canònic per a fer vacances. És un costum sembla que gairebé atàvic, i que els mitjans de comunicació -i Catalunya Ràdio el primer- no paren d’atiar. I resulta un debat recurrent el fet que molts altres europeus, per exemple, sembla que tinguin la capacitat de saber repartir-se molt millor les vacances. No sé si en els pròxims anys sabrem reciclar-nos com cal en aquest sentit, però els avantatges -i a primers de setembre encara acostuma a fer força bon temps- són evidents. Us engresco, si és que encara no ho heu fet, a comprovar-ho.

El dimarts dia 4, a L’Escala i a tot el golf, bufava ben fort la tramuntana. Tot plegat em porta a buscar mots ben triats sobre aquest vent tan característic a un llibre que l’altre estiu vaig llegir delitosament, i que també us recomano del tot: L’Empordà, el melic del món, d’Oriol Pi de Cabanyes (L’Esfera dels Llibres, 2006). 

L’escriptor vilanoví, en aquest volum curull, sobretot, de referències culturals, defineix la tramuntana com un "poderós activador de tota mena de processos bioelèctrics", la qual cosa se li fa evident en parlar, per exemple, de la inspiració de Dalí. I explica també de quina manera el vent empordanès per excel·lència és "com una gran metàfora de la força de l’esperit -aquesta força de l’esperit que fa la realitat de totes les coses, animades o inanimades, visibles o invisibles".

De tornada a Barcelona, i en un dia en què la tramuntana no bufava pràcticament gens, ens va semblar d’allò més oportuna la visita a Ullastret, el poblat ibèric més gran de tot els coneguts al nostre país, la informació bàsica del qual podreu trobar a www.mac.es, la web del Museu d’Arqueologia de Catalunya. Us hi adreço especialment, més que res per no tornar a fer servir el verb recomanar. És un espai molt ben situat -en un puig estratègic- i condicionat, des del qual, en el seu temps, la tribu dels indigets va dominar un ampli territori.

Segur que aquella gent no devia tenir noció del que signifiquen les vacances, ni si cal repartir-les, posem per cas, entre els mesos de juny, juliol, agost i setembre. Però suposo que sí que faria el possible per intentar descobrir, amb els relativament migrats recursos de què disposaven, els impulsos i ressorts de la felicitat. Molts segles i uns pocs mil·lenis després però amb molts més mitjans, tenim, com sempre, l’obligació d’intentar-ho.   

Acabo de llegir Temps indòcils, un dels llibres més interessants dels publicats últimament entre nosaltres a mig camí de la crònica, el retrat literari i les memòries. Ja m’imaginava que l’autor, el periodista i escriptor Agustí Pons, no em decebria gens en oferir-me el seu valuós testimoni d’alguns fets i ambients decisius dels darrers anys del franquisme i primers de la democràcia i l’autonomia. Temps indòcils, aquells? Segurament… D’aquí a uns anys, veurem quin adjectiu es correspon millor a la confusió dels temps que vivim. 

Vaig tenir la sort de treballar amb l’Agustí quan ell era cap de la secció de Catalunya d’El Noticiero Universal, la primera part dels anys 70, i jo el corresponsal a Terrassa d’aquell diari de la tarda quan encara hi havia a Barcelona premsa que alternava les edicions. Després em duria -també oferint informació terrassenca- a la secció de Països Catalans del nounat Avui. D’un diari que el 1976 va suscitar tantes esperances i que actualment, malgrat que el seu no hagi estat un camí de roses, precisament, se’n surt prou bé. 

Des d’aleshores he seguit la sòlida trajectòria d’Agustí Pons i Mir (Barcelona, 1947) com a periodista cultural, desenvolupada a través dels mitjans en els quals ha treballat -actualment, a Catalunya Ràdio- i complementada per la seva dedicació biogràfica a figures com Frederica Montseny, Maria Aurèlia Capmany, Joan Triadú, Pere Calders, Nèstor Luján…

També he admirat -a més de l’escriptura incisiva- la seva capacitat per adquirir un perfil propi dins una professió que no sempre esdevé agraïda. Sobretot, si nedes contracorrent, com ell ho va saber fer a partir de les seves idees anarquistes en un moment en què el marxisme -qui ho ha vist i qui ho veu!- semblava que s’ho menjava tot. D’un anarquisme del qual no ha renegat però que ha sabut modular amb un catalanisme d’esperit integrador i de to no gens sectari.

Aquestes i moltes altres coses les ha reflectit ara molt bé l’autor a Temps indòcils, volum publicat enguany per Angle Editorial que jo vaig triar per al passat Dia del Llibre. Algú m’havia dit que l’encertaria de ple, i la lectura d’aquest agost no ha fet més que confirmar-ho amb escreix.

Així, l’Agustí ens fa reviure de primera mà l’ambient i els curiosos personatges que habitaven la redacció d’El Noticiero Universal dels anys 60 com un reflex social del franquisme tardà; ens endinsa en l’esperit de la famosa Caputxinada del 1966; ens recorda la significació del "catecisme" que van ser Los conceptos fundamentales del materialismo histórico, de la xilena Marta Harnecker, una autora que a molts no us sonarà a hores d’ara, propera com és -ves per on!- a Hugo Chávez…

Pons també ens apropa la figura del primer Sisa i d’altres dels millors representants de la Cançó i la música en català; ens explica per què la revista Destino va ser un miratge, és a dir, un autèntic luxe cultural; ens torna a posar a l’abast -tal com ha fet, no sé si de la millor manera possible, el film de Manuel Huerga- la figura de Puig Antich; ens dóna una notícia vivíssima de les manifestacions convocades a Barcelona per l’Assemblea de Catalunya els dos primers diumenges de febrer del 1976 per tal de forçar el canvi democràtic; ens recorda com va anar la fundació de l’Avui… entre molts altres continguts i amenitats que ara no cal desvetllar per tal que tingueu l’interès de descobrir-los.

I és que són pàgines entre les quals reviureu moltes coses -com jo mateix, en part- si ja les havíeu viscut i n’aprendreu encara més si us vau incorporar a partir dels anys 80 a la vida col·lectiva. Van ser, els que reporta l’Agustí, uns temps certament "indòcils" però, en tot cas, esperançats. No sé si els cronistes catalans del futur s’hauran de referir als actuals com a temps "perplexos", "malaguanyats" o "descafeïnats". 

Sort que, des d’alguns sectors del país, es torna a demanar que tornin els "temps indòcils" encara que no hi hagi el franquisme pel mig. Malgrat estar desorientada, Catalunya no perd mai del tot la seva capacitat de reacció…

No, no m’he tornat una mena de capità Haddock sense la seva gràcia. Aquesta rastellera d’insults -i els que podrien seguir- va adreçada als que provoquen frívolament la mort o la desgràcia humana degut a estranyes pulsions o, ras i curt, per divertir-se. Dos malaurats exemples d’això ens han colpit aquests dies, el del nen de Liverpool i la nena que anava en caiac per aigües de Llançà. I no vull pas oblidar la fi terrible de la sense sostre que va morir brutalment cremada a finals del 2005 en un caixer de Barcelona. Entre tantes altres bestieses similars… amb perdó dels animals.

Qui li anava a dir, al Rhys Jones -11 anyets-, de Liverpool, que un adolescent encaputxat el cosiria a trets quan tornava de jugar a futbol. Qui li anava a dir, a una nena de 10 anys que navegava en caiac amb el seu pare a l’altura de Llançà, que acabaria a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona amb pronòstic reservat perquè uns desconeguts -ajudeu la policia a trobar-los, si això és possible- li llançarien una gran pedra des de dalt d’un penya-segat.

En fi, que la brutalitat i la imbecilitat humanes sembla que no tenen aturador. I encara recordo -recordeu, suposo- el cas de la indigent cremada i morta el desembre del 2005 en un caixer automàtic de Sarrià-Sant Gervasi com a resultat d’una nit de farra d’uns adolescents. Per no parlar de tants altres casos en què l’agressivitat s’associa a unes dosis elevades de gratuïtat que no haurien de quedar impunes.

Psicòlegs i sociòlegs tenen matèria d’estudi per a estona, però, mentrestant, els respectius drames individuals i familiars -a partir de la destrossa o greu perjudici de vides humanes- ja són fets més que lamentables. Es pot parlar de crisi de valors, que potser sí que hi és, però el més difícil és crear uns valors nous que ens alliberin de la temptació de fer mal perquè sí i que contribueixin a fer possible un nou renaixement de la condició humana.

És clar que, si ho mirem retrospectivament, la situació actual, malgrat tot, és glòria. El mestre Joan F. Mira, en l’interessant article -el més fluix dels seus sempre té interès- Lladres i pors, publicat dissabte passat a l’Avui [www.avui.cat], ens recorda que "viatjar pels camins d’Europa, des dels temps dels grecs clàssics fins al segle XIX, ha estat una aventura plena d’incertesa: la probabilitat de perdre-hi la bossa o la vida era tan alta que un viatge sense protecció suficient era una aventura insensata. I en aquestes societats de l’Europa occidental, que són les nostres, la violència ha estat, fins fa ben poc, part de la vida gairebé quotidiana de qui no se’n podia protegir: i els rics podien i els pobres no. Als barris foscos de les ciutats, fa dos segles o un segle, la gent no gosava caminar de nit. La vida nocturna era cosa de pocs carrers cèntrics, la resta era el perill de la tenebra".

Tot això podem tenir-ho en compte, però no ens podrà consolar prou. Tant de bo que cap membre de les nostres famílies, inclosos nosaltres, no sigui víctima, qualsevol dia d’aquests, de la barbàrie, la irracionalitat gratuïta, la violència folla, l’impuls assassí. I és que per a alguns, tinguin els valors que tinguin, la vida humana val poc, o potser només és moneda de canvi d’un joc pervers… Mal llamp se’ls emporti!   

Ja són 5.000 les visites que ha tingut aquest bloc des que va començar a desplegar-se el dia 15 de gener. N’hi haurà que podran demanar més, jo no. I per això, i amb l’agraïment a totes i tots els qui m’aneu seguint amb tant d’interès, tinc ara la petita vanitat de posar-vos a l’abast -n’hi ha que ja la coneixíeu- la meva imatge.

El passat 19 de febrer celebrava les primeres 1.000 visites al llistat principal d’aquest bloc, i prometia tornar-ne a parlar a la ratlla de les 5.000. Doncs bé, ve-t’ho aquí, i els amics de Vilaweb són la garantia que, en qüestió de xifres d’aquestes, no pot haver-hi engany possible.

El seguiment, doncs, em sembla important, perquè un elabora el bloc per a ell mateix però també, i molt especialment, per als altres. Amb aquest, i en poc més de mig any, ja seran 63 els posts publicats. Seixanta-tres finestres que s’obren a temes ben diversos, tot i que n’hi ha de recurrents com, per exemple, el de la cançó d’autor, gènere artístic que es mereix a bastament que jo no deixi de donar-li corda.

No voldria posar-me transcendent, però aquest bloc, A la brasa i el caliu -o la passió que cal posar en la vida i, malgrat tot, en les persones- s’ha incorporat ja per dret propi als llegats més tangibles que deixaré a la posteritat. Comparteix aquest privilegi amb les meves dues filles, alguns -massa pocs- llibres que he publicat, determinats treballs periodístics, arbres escadusserament plantats, el treball continuat a l’Administració catalana -singularment la cultural-, la defensa i extensió dels nostres referents nacionals, l’intent de contribuir al progrés en el món…

Posats a demanar alguna cosa, m’atreveixo a suggerir-vos més comentaris als posts, tot i que ja n’hi ha força. Potser, tot i no pretendre-ho en absolut, dec resultar encara massa políticament correcte i, per tant, suscito no tan debat com m’agradaria. Vull agrair, això sí, als meus comentaristes més fidels la seva constància, l’atenció que els sembla que mereixo i, en definitiva, el carinyo que m’estan demostrant.

Precisament, el debat i el contrast són dues de les grans virtuts per excel·lència de la blogosfera, una de les millors eines comunicatives d’aquest encara jove però imprecís segle XXI. Una eina que esdevé, en si mateixa, un exercici constant de llibertat i una pràctica efectiva de democràcia. No es parlava abans dels lliurepensadors? Siguem-ho des dels blocs cada dia una mica més, i encara així, malgrat tot, els poders continuaran manipulant-nos, però potser una mica menys.

Ara em plau acostar-vos la meva imatge física, per a la qual cosa he tingut la complicitat de l’Elizabeth, cordial i sensible com té per costum. Mentrestant, prometo no tornar a parlar directament del bloc no ja fins a les 10.000 peces, sinó les 15.000! La meva constància i el vostre suport, que és bàsic, ho faran possible.

Les vacances definitives -i volgudes, en aquest cas- de Lluís Maria Xirinacs em van agafar de vacances transitòries, que són les que tots acostumem a fer habitualment. Però encara és millor així, perquè el fet de no haver d’escriure tant a cop calent va millor per tal de matisar l’opinió sobre el personatge. Que té més de positiu que de negatiu: 7 a 3, posem per cas.

Lluís Maria, eres d’una coherència extrema, això sí que no t’ho pot negar ningú. Potser l’única vegada que no vas ser-ho tant és -atès que la no-violència era la teva divisa- quan et vas declarar "amic d’ETA". Però jutjar-te -com s’ha fet massa, interessadament, des de Madrid- sobretot per aquest error és de la mena de demagògia barata a què els espanyolistes ens tenen avesats. ¿Què dirien ara si s’hagués arribat a atorgar-te, en el seu moment, un Nobel de la Pau que segurament et mereixies? 

Eres, doncs, tan habitualment coherent que és lògic que no et sentissis massa bé en uns temps en què les incoherències, les defeccions i les contradiccions -fins i tot si es tenen ideals- són monedes d’ús corrent. El que passa és que només els herois -o els profetes, com encertadament t’ha definit Pujol- són capaços de veure-hi més enllà. I l’època que vivim sembla més aviat poc apta per a l’èpica…

Per això mai no vas ser, veritablement, un polític, sinó un català i un ciutadà profundament compromès que vas veure en l’acció política una de les formes més nobles del compromís solidari. No és estrany, doncs, que com a senador rebessis els vots de tantíssima gent, inclòs el meu. I és que, novells com érem en democràcia, no teníem encara una classe política consolidada.

El teu gran moment va ser la plantada davant la Model -i no, ai las, la de la plaça de Sant Jaume! ¿Quin demòcrata d’aleshores, ho saludés amb més o menys entusiasme, podia no estar-hi d’acord? El teu mite -construït a partir d’un coratge indubtable- es va forjar allí, però d’això a creure que arrossegaries el poble cap a la independència nacional hi havia una muntanya gairebé infranquejable.

Des de l’anhel del futur més desitjable per al nostre país, la denúncia darrera que fas contra la classe política i contra la ciutadania mesella no pot ser més adequada. Ara: ¿hi ha massa gent, siguem francs, que estigui disposada a arriscar  vida i hisenda per la llibertat definitiva de Catalunya i la resta de territoris diguem-ne germans, que ja és dir molt? Miro al meu voltant i de Xiris en veig pocs, i d’això cal prendre’n nota. Volem ser nosaltres mateixos, poc o molt, però sense deixar d’anar fent la viu-viu. I tot alhora no és possible. El que tenim -que ja és alguna cosa, però gens suficient- deu ser el que ens mereixem…

La teva, com la de Gandhi, són lluites del segle XX. Però a l’hindú li bufava molt més el vent de cara: els primers que veien inevitable la independència de l’Índia -per impotència, en aquest cas- eren els britànics. Però ara som al segle XXI, tan amarat de pragmatisme com mancat de noves idees. Llàstima que a les idees no s’hi arribi, només, per proclames morals.

Els teus serveis a la causa de la sobirania no cal menystenir-los. Diguem clar, tanmateix, que -de bona fe, o no tant- vas contribuir a què l’esquerra independentista deixés de tenir diputats a la primera legislatura del Parlament de Catalunya. Recordem-ho: l’any 1980, el moviment dels Nacionalistes d’Esquerra (NE) -farcit de figures de la talla dels Carbonell, Espinàs, Llach, Tísner, Oranich, etc.- no va obtenir cap escó sobretot per la competència casolana amb el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN) que tu encapçalaves, juntament amb en Fèlix Cucurull i alguns altres. Jo estava adherit aleshores a NE i recordo bé que totes les crides al pacte previ esdevindrien inútils. Ho sento, Lluís Maria: aquí, la solidaritat entre germans també devia ser necessària. 

De manera que sí, però… Comptat i debatut, em quedo, amic, amb les teves coses bones, que són prou acceptables. Has estat, per damunt de tot, un símbol de llibertat, individual i col·lectiva. El teu valuós testimoni ja és històric i esdevindrà una mica llegendari. I tanmateix, ja ha advertit aquests dies el  jove però tan lúcid Heribert Barrera, en relació al teu adéu, que "no estem encara en situació de canonitzar ningú". Doncs això. 

A l’últim moment, i per motius de força major, el viatge presencial a Holanda s’ha hagut d’ajornar fins a una ocasió més favorable. De manera que ens hem hagut de conformar amb algunes sortides pel país, inclosa la cada cop més estressant Andorra -i sort que ens vam perdre pel parc natural del Coma Pedrosa! Això sí: més que no pas virtual, he pogut enllestir -amb l’ajut inestimable de Santiago Tarín- un fascinant itinerari textual en el temps i en l’espai. A través d’ell, he copsat molt millor el sentit de les nombroses mentides i arbitrarietats de la Història, de Neró a Marco Polo, de Genguis Khan a Maquiavel, del comte Dràcula al Jesús històric…

No es pot triomfar sempre. Quan ja era tot a punt, i amb els bitllets d’avió reservats des de feia setmanes, l’operació d’urgència de la meva mare i el seu ingrés a la unitat de cures intensives han fet que la tan interessant perspectiva holandesa resti, ara com ara, en el desig i, sobretot, en la nostra imaginació.

El més important s’ha salvat, perquè la mare ha pogut sortir, no sense dificultats, del seu estat crític. Però tot plegat ha obligat a improvisar un pla de vacances molt més casolà, amb algunes sortides la més destacada de les quals ha estat, de moment, Andorra. I la impressió ha tornat a ser la mateixa, o pitjor, que la de la darrera vegada que vam ser-hi: el país dels Pirineus l’han fet malbé a cop d’una especulació urbanística absolutament voraç, que omple el fons de les Valls, a més de botigues, de ciment, fum i soroll, i que s’enfila cada cop més per les muntanyes. 

I sort que ja sabíem una mica al que anàvem i, amb l’ajut d’unes oficines d’informació turística més aviat eficients, ens vam perdre pel bonic parc natural del Coma Pedrosa, situat prop d’Arinsal. Es un espai que us recomano.

Viatjar de veritat, doncs, era possible fer-ho per via virtual, però no sé si els resultats haguessin estat tan interessants com els d’aquesta vegada, aconseguits per mitjans més clàssics, o sigui, textuals. I és que el temps de vacances m’ha fet enllestir la lectura que tenia començada i que remet a un periple realment apassionant: el Viaje por las mentiras de la Historia Universal, del periodista de La Vanguardia i també publicista Santiago Tarín.

Recolzat en una àmplia bibliografia, Tarín sap destriar hàbilment, i també amb molta amenitat, el gra de la palla. I és que, com ja se sap -però paga la pena d’insistir-hi-, la història del món, ara com abans, a Catalunya com a Madagascar, està plena de mites i llegendes, sí, i també de manipulacions i tergiversacions: de moltes mentides, en definitiva.

La literatura i el cinema han contribuït amb eficàcia a deformar -sovint, d’una manera brillant- els fets històrics, com també ho ha fet, per exemple, la pintura. Però els culpables no són només l’art i la creativitat. Tal com es diu a la rerecoberta d’aquest llibre tan suggestiu publicat per Belacqva l’any 2006 -i que la meva dona va tenir el gran encert de regalar-me-, "nuestros orígenes y devenir han sido manipulados por razones de popularidad, de propaganda o, simplemente, de lucro económico".

Uns quants exemples, i sense ànim de ser exhaustius, poden contribuir a fer que us interesseu per aquesta obra de més de 400 pàgines:

• No és massa clar que l’emperador Neró donés l’ordre de cremar Roma, ni que perseguís massivament els cristians.

• El personatge de Cyrano de Bergerac s’inspira en un mortal de carn i ossos, el nom del qual era Savinien de Cyrano. Però aquest no era pas del Perigord, com a l’obra d’Edmond Rostand, sinó nascut a París.

• Al mític Far West, difícilment els revòlvers es guardaven en brillants cartutxeres. El més normal és que es tractés d’armes d’una sola bala que, a més, no es duien a la cartutxera, sinó directament a la butxaca del pantaló, que és d’on era més fàcil treure’ls.

• Per molt que les dates de les festes nadalenques siguin tan pautades, més aviat són pactades. I és que no sabem quin dia va néixer Jesucrist, ni quin mes -i no és tan clar que fos en ple hivern-, ni quin any. L’única dada cronològica que sembla segura és que va venir al món durant l’època en què August era emperador de Roma.

• Maquiavel mai no va dir ni escriure la "seva" famosa frase "el fi justifica els mitjans". 

• Àtila, el famós rei dels huns, no va ser l’animal que ha passat a l’imaginari de la Història. És cert que tenia pocs miraments a l’hora del combat, però també va ser un dirigent perspicaç, un polític intel·ligent i un líder que valorava la cultura.

• Tradicionalment s’accepta que Marco Polo era venecià, però també hi ha la possibilitat que fos croata, natural de Korcula, una illa de l’Adriàtic situada enfront de les costes dàlmates.

• L’any 1989, a punt de caure el règim despòtic del conducator romanès Ceaucescu, es van produir greus matances a la petita ciutat de Timisoara, on 5.000 morts van ser enterrats en fosses comunes. Sembla que, en realitat, la revolta anticomunista només va produir 700 víctimes mortals a tot el país. 

En fi, ja us deia que no pretenc ser exhaustiu. Al llibre de Tarín hi trobareu aquests i molts més aspectes d’interès -més enllà de les mentides-, que contribuiran poderosament a afermar la vostra curiositat i el vostre afany pel coneixement històric. Si, com m’ha passat a mi, no heu pogut anar massa lluny aquest estiu -o encara que ja ho hagueu fet, o esteu a punt de fer-ho-, el Viaje por las mentiras de la Historia Universal us portarà enllà, molt enllà… des de la butaca, l’hamaca o el llit.

I, si sou tan viciosos del llapis com jo, afineu-lo: subratllareu força. 

Arriba el moment que cal fer una aturada en el camí. Les vacances generalitzades són un invent força modern, però ja les hem incorporat a les qualitats de l’aire que ens vivifica. Els pròxims dies i les properes setmanes seré amb la família a Holanda i després fora de Barcelona, i aquest bloc que, a la brasa i al caliu, mira de ser intens també té ganes de descansar. I de tornar després, amb les piles carregades, a la continuïtat d’una experiència realment gratificant, de debò.  

La calor ens imposa el canvi d’hàbits. Ho hem organitzat així i qualsevol s’hi resisteix. Qui pot fer vacances, poques o moltes, en fa, i a qui li agrada viatjar -i avui ja som legió- se’n va a veure món, més a prop o més lluny.

Aquest estiu, donaré -donarem- alguna volta per Holanda. Un país sembla que molt atractiu, començant per l’emblemàtica Amsterdam on, si tot va bé, hi aterraré dilluns.

Ja tindré ocasió d’anar-vos-ho explicant. D’aquí a uns dies -si em torno a quedar un mínim per Barcelona- o unes setmanes -si en torno a fugir de seguida.

Mentrestant, reiterar-vos quant de bona és aquesta experiència blocaire. Gràcies a mi, no dic que no, però també gràcies, en una part molt important, a la vostra atenció, seguiment i -deixeu-me posar sentimental- carinyo. Si més no, en tinc la percepció.

Tancat per vacances, doncs, però és un tancament del tot provisional. Mentrestant, que us ho passeu bé i sigueu feliços!

Divendres passat vaig ser a La Pedrera en companyia de la pintura de Nicolas de Staël. Gosaria dir -torneu a llegir el títol- que és alguna cosa més que molt interessant. I, en cas de fer-me cas i visitar aquesta exposició de primeríssim nivell, no us perdeu l’audiovisual, que també és ben útil per a comprendre i interpretar el sentit de l’obra d’una figura valuosa de l’art del segle XX. 

No coneixia gaire l’artista, ho confesso -de fet, sembla que una visió global de la seva obra és la primera vegada que ha arribat a Catalunya-, però vaig intuir de seguida que aquesta mostra no podia perdre-me-la. A més, habitualment, quan visito les temporals del pis principal de La Pedrera en surto complagut. Tot això que li haig -que li hem- d’agrair a la (anava a escriure benemèrita, aquesta paraula tan horrible) Fundació Caixa Catalunya.

El pintor rus de Sant Petersburg (1914), establert a França, Nicolas de Staël -va morir a Antíbol o Antibes el 1955, el mateix any que jo vaig néixer- és un dels artífexs del panorama artístic de mitjan segle XX. Autor d’una obra abundant, concentrada en només tretze anys -perquè després diguin d’aquesta xifra!- d’intensa activitat, potser el seu mèrit principal, però no pas l’únic, és haver contribuït a superar la polaritat abstracció-figuració, com qui diu un dels eterns dilemes de la pintura contemporània. Tot i que en matèria d’art plàstic -o visual, com es diu ara- hagi plogut, en les darreres dècades, tant i tant.

De Staël potser no va tenir en el seu temps el reconeixement merescut. Ja passa quan vas una mica per lliure, al marge de modes o tendències. S’afirmà i reinventà el seu art des de la modernitat però en un diàleg constant amb la tradició. El que més em fascina d’ell -juntament amb el tractament del color i de l’espai- és aquest equilibri, ben palès en la seixantena d’obres -incloses les dedicades, tema no tan freqüent, a futbolistes- de la mostra de La Pedrera. Són quadres molt suggestius en bona part i  ben complementats per l’audiovisual, document que, insisteixo, no us podeu perdre.

De les seves reflexions, el díptic que pots agafar a l’entrada en destaca aquesta, que a mi també m’ha impactat:

"Tota la vida he tingut la necessitat de pensar en la pintura, de veure quadres, de pintar per ajudar-me a viure, per alliberar-me de totes les impressions, de totes les sensacions, de totes les inquietuds per a les quals no he trobat mai cap altra sortida que la pintura".

En fi, que Nicolas de Staël és un pintor de primera. Ara que l’he conegut una mica, n’estic convençut. Fins i tot penso que m’agradaria trobar-ne alguna làmina, si no és massa difícil, ja que per a col·leccionista d’art -tot i que alguna obra original hi ha per casa- l’armilla no m’arriba. Però, per sort, posseeixo la sensibilitat suficient per a poder gaudir de l’art sense posseir-lo del tot, i a aquest agraït estadi els i les blocaires també podeu arribar-hi perfectament.

No vaig poder sortir de La Pedrera pel lloc habitual, sinó pel corredor que dóna accés subterrani a l’auditori de la Fundació Caixa Catalunya. Davant la icona gaudiniana hi havia mossos d’esquadra, guàrdia urbana, àrees acotades i, és obvi, força gent. Es veu que esperaven -havia de filmar allí alguna escena de la seva pel·lícula BCN- un tal Woody Allen. Ara no em vull fer el merda: segurament m’hauria agradat de veure’l, però el meu temps podia més que la meva curiositat.

I així, de passada, no em podreu dir provincià…

Potser vaig una mica contracorrent, però la vella dita proclama que "ningú no regala res" i, en certes coses, considero que ser un clàssic és un autèntic luxe. Ep!, si del que es tracta és d’obtenir productes de qualitat a un preu raonable. En aquest cas, informació de qualitat, és a dir, amb continguts que siguin dignes d’aquest nom.  

"A tu el que t’interessa, sobretot, és la informació que és capaç d’oferir continguts", em va dir la Pia. Jo li comentava la bona impressió global que m’havia produït l’informe La força d’un gran mitjà, publicat per l’Associació Catalana de la Premsa Gratuïta, un col·lectiu que ja porta deu anys d’activitat. Però també m’esplaiava sobre la prevenció que a mi, com a periodista i consumidor de diaris i d’informació en general, em produeixen les publicacions que no et costen ni un cèntim.

M’explicaré, perquè ja sé que, avui dia, pronunciar-se contra la gratuïtat de la premsa és anar, segons com, una mica contracorrent. I més encara quan s’estan donant tants canvis en l’univers mediàtic, dins el qual la premsa escrita n’és un dels referents, i jo crec que ho continuarà sent.

Un referent, és clar, entre d’altres, vells i nous. Diaris digitals com Vilaweb o el mateix fenòmen dels blocs tenen un espai valuós i cada cop més definit, un paper públic que era impensable només fa uns anys. I ja no parlem de la renovació a la ràdio, o de tota la revolució televisiva, que l’apagada analògica consolidarà encara més.

"S’ha introduït a la consciència de la societat que la informació ha de ser de franc, cosa que a mi em sembla una utopia fantàstica, però poc realista, perquè la informació de qualitat és cara". Això no ho dic jo sinó que ho explica, en una entrevista recent, Antonio Franco, un dels mestres de periodistes que hi ha avui dia a Catalunya.

I per què la informació hauria de ser de franc? El que cal és que sigui produïda amb la màxima professionalitat i es vengui a un preu raonable. Només així podrem exigir-li que acompleixi el seu paper social, a més de dur a terme una tasca d’investigació que sempre és necessària, sense menystenir la legitimitat de les empreses a l’hora d’obtenir beneficis.

Aquest matí, com a excepció del que faig habitualment, he deixat que em posessin a les mans un diari gratuït, el Qué! Barcelona, perquè volia tenir-ne algun a prop a l’hora d’escriure sobre el tema. Què m’ofereix el producte, i únicamente en castellà, diguem-ho també clarament? Doncs titulars ben cridaners, acompanyats de ben poca notícia. En algun cas -com els referits a Paulina Rubio o Halle Berry-, animats amb fotografies poc o molt insinuants.

Informacions com aquestes, i moltes altres, puc obtenir-les fàcilment per la ràdio, per la TV, per Internet… No em cal, necessàriament, llegir-les en un mitjà editat en paper. Sí, d’acord, no tothom ha de ser com jo, ja que cada persona té dret a tenir els seus gustos i satisfer les seves necessitats ni que aquestes siguin, a voltes, clarament induïdes. Però, quan ja gairebé no hi ha analfabetisme, el fet que vegis més o menys gent llegir al metro no té la significació que alguns creuen que té.

I ja sé que la qüestió pot comportar matisos. I que hi ha publicacions gratuïtes de més qualitat que no pas d’altres. I que compta també, en aquestes capçaleres, la proximitat a la gent i la voluntat de servei. A una ciutat com Barcelona, per exemple, però tant o més a comarques.

Penso, ara mateix, en casos com el setmanari La Fura, vinculat al Penedès i amb vint-i-cinc anys de dedicació, o el diari Aquí, adreçat al Camp de Tarragona i que el pròxim 1 de setembre celebrarà el primer aniversari. Són -i poso dos exemples que conec una mica- mitjans no solament en català, sinó que tenen una funció de servei i de cohesió social envers els seus entorns respectius.

Tot plegat és cert, però jo segueixo preferint la premsa de pagament. Més que res, per tal de distingir amb més nitidesa el paper singular que em sembla que li pertoca a la premsa escrita respecte dels altres mitjans. Un paper no solament d’informació, sinó d’anàlisi i interpretació de les notícies, a més de lliurament de les millors opinions i comentaris a partir de l’actualitat -o no tant-, sigui aquesta molt propera o més llunyana.

Una funció, en definitiva, de creació de contextos i d’aprofundiment dels temes, i això només s’aconsegueix oferint els continguts adients i ocupant -convenientment retribuïts- els directius, redactors i col·laboradors que siguin necessaris. I és que, en el món global, el paper escrit ens ha d’ajudar, sobretot, a llegir millor la realitat i disposar de prou sentit crític per tal que no ens manipulin massa. A tenir les eines per a comprendre, tant com sigui possible, els signes d’una època convulsa: la que vivim, segons com, enmig de tant desfici.