A la brasa i al caliu

Ja ho veieu, faig un joc amb el nom del president Torra -i que Puigdemont, el nostre mandatari legítim que ara vol crear una nova formació, em perdoni- per indicar que, ens agradi o no, és obvi que ens trobem en un nou tombant de la nostra vida col·lectiva. Som en el procés, doncs, o més aviat en el postprocés? Segurament, ni en una cosa ni en l’altra…

Espanya no ha canviat gaire o gens, però, si més no -ara amb el PSOE a la cabina de  comandament-, malda per dissimular-ho. Dins les fatalitats que ens han assetjat els darrers mesos, la caiguda del PP no deixa de ser una sort, tant per als espanyols com per a nosaltres. Però la situació, a partir d’ara, pot dilatar-se, perquè es predicarà molt de diàleg -tal com l’entrevista recent de Quim Torra amb Pedro Sánchez deixa entreveure- però és previsible que s’arribi a pocs acords, i que aquests no siguin massa determinants per als nostres interessos de llibertat i República.

Per començar, tenim un claríssim punt 0, que és la situació dels presos i els exiliats, força afavorida per la justícia internacional però amb totes les traves possibles per part de la justícia espanyola, autèntic poder fàctic de l’Estat, i ara, més que mai… Com reaccionarà el govern socialista davant d’això? El PSOE és, poc o molt, un partit progressista. Poc fidel -això queda clar- als seus orígens republicans i massa submís, doncs, amb la Monarquia, tal com l’afer Corinna, ara mateix, torna a demostrar. Poc valent, en definitiva, i massa condicionat pel seu espanyolisme, que a mi em fa sempre invertir-li les sigles i transformar-lo en PESO (Partido Español Socialista Obrero). I els dos darrers conceptes posar-los, en el seu cas, sovint en qüestió…

Malgrat tot, amb els socialistes espanyols respirem una mica millor que amb els reaccionaris ibèrics -i amb uns altres neoreaccionaris, els de Ciudadanos, ara una mica fora de joc. A mi, que sóc socialista -o socialdemòcrata- català, però ben allunyat del PSC, no em sap greu de reconèixer-ho. Però també me n’adono que el presumpte diàleg entre els governs de Madrid i de Barcelona -admetem que del tot necessari- pot quedar molt en política de gestos, capficat el govern Sánchez en fer-se més presentable, i el govern Torra, en assajar la via pragmàtica amb una mà i, amb l’altra, no descuidar els simbolismes per a no defraudar la pròpia parròquia. La qual cosa -si pensem, per exemple, en els CDR–, li costarà…

Ara hem entrat en una etapa en què tant el govern de l’Estat com la pròpia justícia espanyola -representada, entre més, pel sinistre jutge Llarena – voldran demostrar-nos, més que mai, que són poders independents. És clar que la Fiscalia, en principi, depèn del govern… En tot cas, les catalanes i els catalans -i sobretot, els qui aspirem a la independència del nostre país- som custodis d’uns presos que són gent nostra, i tots plegats som ostatges d’un Estat que, tradicionalment, no ha tingut vocació democràtica, i ha de demostrar que en tindrà…

Això no vol dir que els sobiranistes no haguem de fer la necessària autocrítica. Potser a l’anterior torradora del procés no hi havia suficient pa torrat ni prou formatge, i suposo que m’enteneu… Teníem, efectivament, pressa, segurament massa, i no havíem consolidat suficientment les famoses estructures d’Estat ni disposàvem de suports internacionals prou efectius. Ni teníem -malgrat que el referèndum de l’1 d’octubre es va fer com  es va poder- una majoria suficient a favor, prou àmplia, prou sòlida. O sigui, amb menys del 50% de suport, tu no pots intentar de veres assolir la independència del teu país, perquè d’antuvi no ocupes suficients espais de poder, ni de decisió, ni d’influència… Crec que tot això ho han demostrat els fets, i que per tant, en perspectiva, encara és més fàcil d’entendre.

Tanmateix, queda clar que el famós procés no s’ha acabat a condició que, en la nova etapa, maldem per reagrupar forces i intentar-ho de nou. Però hem de ser unes quantes i uns quants més i, sobretot, estar molt atents a les -com es diu ara- finestres d’oportunitat-, nacionals i internacionals, que puguin sorgir. Qui sap si les pròximes, i prou importants, eleccions municipals, en poden ser una, en la qual també buscarà la seva fortuna el nou artefacte polític  que volen crear Puigdemont, Torra, Sànchez, Mascarell… En tot cas, si parlem, tan insistentment, de fer República, hi ha d’haver entre nosaltres, més que mai, intel·ligència republicana, tal com deia un manifest del 1930 no ben bé independentista que inspirava Joan Lluhí i Vallescà.

Us deixo amb el que, al seu dia, vaig escriure al bloc sobre el tema  https://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=269978. I exhorto als nostres polítics, i als nostres -i les nostres- dirigents socials, a retenir, per la República que no tan sols cal proclamar, sinó implementar, aquest concepte d’intel·ligència. I és que ens calen un seguit de reflexions intel·ligents i  de mirades estratègiques, amb els corresponents fulls de ruta possibilistes. Que no tinguin més pressa que l’estrictament necessària, sense dilatar massa la pausa…

Com s’esbrava la mala llet -bon títol i, sobretot, ben directe- és la darrera obra d’Antònia Carré-Pons. A diferència de les novel·les anteriors, aplega un recull -segons com, massa breu- de contes ben perfilats. Rastres intensos d’una escriptora que s’esforça en fugir de la repetició, i a fe que ho aconsegueix. En aquesta ocasió, de la mà d’un dels llibres més venuts la darrera Diada de Sant Jordi, i que ja va per la tercera edició.

Un llibre que, sense embuts ni dissimulacions, “va de vells”. O sigui, hi podem entreveure la fugacitat de la vida, la decadència després de la plenitud -si és que hi era realment-, les nostres fragilitats -que hi són sempre… Una obra sensible i molt ben escrita, com és habitual en l’autora.  

Quant el pare de l’Antònia va quedar afectat per un ictus -aquesta, arribats a una certa edat, és una de les pegues que ens poden passar-, ella es va haver de familiaritzar amb els hospitals, els casals d’avis, els geriàtrics, les residències… En fi, res de nou per a tanta i tanta gent, siguin els pacients, siguin els seus familiars. Tot pot servir de font d’inspiració, i encara més les experiències humanes intenses, ni que siguin -només aparentment- regressives.

De tot plegat n’ha sortit una obra (Club Editor, 2018) d’estil despullat, influïda per la literatura russa que l’egarenca tant bé coneix i valora -singularment, Dostoievski-, o per autores de la talla de la canadenca Alice Munro o l’alemanya -d’origen romanès- Herta Müller. Uns contes que ens mostren situacions habitualment fràgils, però amarades de sensacions emotives i de sentiments àvids, sovint contradictoris… Els de la molta vida viscuda que cada persona veu que se li escola, però que intenta retenir poc o molt inútilment, i per això procura esbravar-se, si encara pot…

Per exemple, amb el ball plaent en un casal d’avis i els flirtejos consegüents d’una parella de vidus, perquè la passió i el sexe, a una certa edat, disminueixen, clar, però no s’extingeixen, sobretot si les persones en concret se senten encara vives; amb els records d’una convivència matrimonial que sovint no ha estat fàcil; amb la relació entre una mare aspra i la filla que té -malgrat tot- el deure moral de cuidar-la; amb la mala llet proverbial d’un vell, tal com es proclama en el títol, i que s’esbrava d’una manera funcional i no tan sorprenent; amb un altre iaio que es deleix amb el contacte femení, tolerat o no; amb l’alternança entre humor, sensualitat i decrepitud; amb el contrast de la vida senil amb la dels joves; amb una darrera reflexió sobre la mort..

Tot plegat servit, en conjunt, amb un alt nivell literari, com cabia esperar amb la cada cop més consolidada, dins les nostres lletres, Antònia Carré-Pons, autora que té una doble personalitat intel·lectual, ja que també respon a l’alter ego d’Antònia Carré, filòloga medievalista. Sobre la seva producció, ja us n’he parlat a https://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=269097 . I n’haurem de continuar parlant, d’aquesta escriptora i amiga de la meva Terrassa, perquè la cosa promet…

Per als qui tenim ja una edat i estem, si no a les portes de la decadència, no pas tant lluny, relats com els de l’Antònia no fan cap mal, ben al contrari. Ens fan tenir més en compte que el nostre temps és breu, i que cal gaudir al màxim a cada etapa d’aquesta existència efímera, i amb els mitjans i estímuls adequats. I als qui -com també és el meu cas- comencem a tenir certa experiència d’hospitals, casals d’avis, geriàtrics, residències… Com s’esbrava la mala llet esdevé un material d’entrenament de qualitat, i una mirada també irònica al temps que ens fuig, per molt que l’intentem retenir.

Amb la vacuïtat de l’inútil, amb la lleugeresa de l’efímer, amb el desig -tan enganyós- d’eternitat… 

Noa, cantant israeliana d’ascendència iemenita, ens va delectar divendres passat al Teatre-Auditori de Sant Cugat del Vallès. Jo no la coneixia prou, i vaig endur-me’n, vista i escoltada de prop, una sorpresa molt agradable. Potser m’atreia, posats a assistir al seu concert vallesà, la meva -presumpta- ascendència jueva. Que encara no he acabat de verificar prou, però de la qual -per què no dir-ho?- me’n sento orgullós… sense necessitat d’haver de justificar determinades i ben discutibles decisions de l’Estat d’Israel.

La Maria, que també li agrada Noa però que tampoc la tenia tan apamada, va quedar-ne igualment sorpresa i complaguda. L’artista del Pròxim Orient, acompanyada només -també a la veu- per Gil Dor, el seu fidel guitarrista, i fent anar ella mateixa les percussions d’una manera tan enèrgica com compulsiva, va omplir l’escenari d’una màgia aconseguida aparentment sense esforç. I amb una gran empatia -i simpatia- amb el públic. Quan torni a cantar en terres catalanes, creieu-me, no us la perdeu!

Potser ja sabeu que Achinoam Nini, àlies Noa, és la cantant israeliana més reconeguda internacionalment , tant per les seves actuacions en directe com pels seus enregistraments. D’ascendència iemenita, i nascuda a Tel Aviv el 1969, va créixer i s’educà a Nova York, una de les capitals del món, des dels 2 als 17 anys. Fins que tornaria a terres jueves, acaronades pel sol i pel vent, flanquejades per sorres, palmeres i deserts, bressolades per la Mediterrània… ni que sigui en conflicte amb el poble palestí.

Entre les influències més notòries d’aquesta artista figuren monstres com Paul Simon, Joni Mitchell i Leonard Cohen. El còctel que combina aquestes sensibilitats amb els antecedents de Gil Dor en els mons del jazz, el rock i la música clàssica -i també les incursions de Noa en el pop i les músiques del món– han fet de la seva una proposta artística tan singular com eclèctica i projectada a ben diversos horitzons.

En el concert santcugatenc -celebrat dins del marc del Guitar Bcn 18-, a més de cançons imbuïdes d’una espiritualitat  gens embafosa, i de ritmes que ens feien retornar, en algun moment, a sons gairebé tribals, Noa va demostrar la seva versatilitat en interpretar, amb lletres de collita pròpia, peces molt reconegudes d’un dels referents més grans del món mundial de la música, un cavaller que responia pel nom de Johann Sebastian Bach...

https://youtu.be/dEvM8EVEtVU

L’amistat de l’artista amb la cantant madrilenya Pasión Vega va fer que Noa hi compartís l’escenari al final del concert. Aquesta vinculació no ens impedeix de veure que són dues dives de registre ben diferent, i per tant, amiga Pasión, aquest cop eres no ben bé apassionada, sinó directament prescindible. Però, és clar, jo sí que no t’havia convidat -si més no en aquesta ocasió- a participar especialment de cap màgia…

La qual cosa no treu cap mèrit a una Noa que no em faria res de tornar a escoltar en directe. Amb la seva bona veu, el seu talent escènic, la seva empatia proverbial, la seva herència jueva… Que per molts anys!!

Què, encara no en teniu prou? Ja me’n vaig, tot deixant-vos en companyia d’un web  http://www.noasmusic.com/ que, com és costum en els grans artistes, sempre s’ho val…

No passa habitualment que un vagi a la televisió, i no tant com a públic -que tampoc no hi he anat gaire- sinó com a convidat. Ho havia fet algun cop, però -imagineu-vos- abans que sortís TV3…

I ara, en plena seixantena, m’ha caigut això que se’n diu un bolo a una emissora local, Esplugues TV, que també és, per la seva producció de continguts, d’àmbit relativament comarcal al Baix Llobregat. Hi fan un programa d’interès evident, “La clau de la nostra Història”, en el qual s’hi va parlant de diversos personatges, episodis i escenaris que conformen el que som a partir del que hem estat, i donen encara més sentit al que podem ser. Amb el vist-i-plau del Regne d’Espanya… o sense el seu permís.

La qual cosa torna a ser remarcable en aquests dies, que ens els volen -per a mal… o per a bé- tan entretinguts… Però que hem d’afrontar amb el màxim esperit unitari possible.

El culpable històric de la meva intervenció va ser el referent socialista i sobiranista català Josep Rovira, i el responsable directe -moltes gràcies per pensar-hi-, l’amic historiador, gestor cultural i activista del sobiranisme Víctor Cucurull, nascut, com l’anterior, a la ciutat -i abans vila- de Rubí, a dues estacions de tren de la meva Terrassa, al Vallès Occidental….

Al petit i casolà plató dels estudis espluguins d’ETV  http://etv.xiptv.cat/ ens hi esperava  un altre cavaller també il·lustre i il·lustrat: Jaume Marfany, que ha estat vicepresident de l’ANC i és el presentador del programa que us deia, en el qual el Víctor fa d’assessor històric.

Mitjançant aquest enllaç, podeu veure l’emissió completa de l’espai dedicat a Josep Rovira: http://etv.xiptv.cat/la-clau-de-la-nostra-historia/capitol/josep-rovira-politic-i-revolucionari-catala-1902-1968.

Les i els qui em coneixeu ja sabeu que jo sóc el de la camisa grana. Però ara no es tracta tant de parlar de mi, sinó del patriota, revolucionari i després reformista -que és el que jo mateix, si em permeteu, he estat sempre- rubinenc. Reformista, sí, perquè les revolucions -tot i que tinguin aspectes prou dignes de consideració-, també estan plenes de contraindicacions, tan lamentables com prou conegudes…

Us en faré una síntesi breu, perquè un article més llarg sobre Josep Rovira i Canals ja el vaig publicar recentment al web L’Opinió Socialdemòcrata dels Republicans de Catalunya, en el qual col·laboro habitualment com a afiliat a MES (Moviment d’Esquerres)  https://mesesquerres.cat/.

Us l’enllaço també:  http://opiniosocialdemocrata.cat/josep-rovira-baula-transmissio-historica-que-no-cal-oblidar/.

Josep Rovira, nascut a Rubí a començaments del s. XX, va patir això que ara, malauradament, torna a estar de moda -l’exili- a la Catalunya Nord. Allí hi va conèixer un altre exiliat de renom, l’antic coronel de l’exèrcit espanyol Francesc Macià, al seu torn fugitiu -la Història es va repetint- de la Dictadura de Primo de Rivera. L’Avi se l’enduria al mític complot separatista de Prats de Molló, aventura com sabreu fracassada, però ben significativa per internacionalitzar, aviat farà cent anys, la causa catalana. 

Ardit militant -era un home d’un coratge i una valentia posats habitualment a prova- d’Estat Català, Estat Català-Partit Proletari, el BOC i el POUM, després de la desfeta del 39 -i de combatre-hi a primera línia i ser empresonat- s’exilià novament a l’Estat francès i hi impulsà la plataforma del Front de la Llibertat i el primer Moviment Socialista de Catalunya, un dels precedents dels qui ens considerem socialistes republicans, per oposició -entre d’altres- als ara icetians socialistes monàrquics…

Proper, doncs, a Macià i després a Joaquim Maurín i un altre luxe històric, Andreu Nin, el nostre home havia de sentir-se desenganyat, com tanta altra gent, de l’stalinisme, i per això abraçà els ideals del socialisme democràtic, l’únic que de veritat pot dir-se socialista… sense que se li caigui la cara de vergonya.

I, si et consideres socialista i creus en la democràcia, per força has d’estar per la llibertat dels pobles, concretada en un dret d’autodeterminació que, en el nostre cas, ens ha de dur a un Estat independent en forma de República. D’una res publica -o empoderament de tot i de tothom- que no solament cal proclamar -ja ho hem fet, no tan sols recentment, sinó moltes vegades- sinó implementar, fer-la efectiva.

A desgrat de la repressió que puguem patir, singularment aquests dies -i esperem que Alemanya no s’hi acabi apuntant-, però per coherència amb la història d’una nació que, fins i tot quan tenia reis, ja havia implantat un model pactista avançat al seu temps.

El llibre 1002 curiositats de Barcelona, de Núria Miret, és una de les obres de divulgació sobre el Cap i Casal donades a conèixer els darrers anys que paga la pena de llegir. Es tracta d’un d’aquests textos volgudament amens i il·lustrats amb cura, en un format que jo en dic artesà de butxaca.

Publicat el 2015 a la col·lecció “l’Arca” de Redbook Ediciones,  té un subtítol referit a la ciutat -“llibertina, gormanda i secreta”- que incita a què el volum et resulti, encara, més plaent. La Núria, que sap explicar noms, fets, anècdotes i circumstàncies -i també documentar-los prou- ens ho posa fàcil, com ja havia demostrar a l’anterior 1001 curiositats de Barcelona. 

Pel Nadal d’ara fa ja més d’un any, la Montse –amb la delicadesa que l’hi valora tothom qui la coneix-, va tenir l’encert d’obsequiar-me amb aquest llibre. Precisem-ho una mica més: el seu tió me’l va cagar, però ella m’hi va afegir una carinyosa dedicatòria. Que contenia una expressió que es correspon amb el títol d’aquest post, i, com que l’ordre  sona bé a l’orella, em permeto de desordenar els continguts de la Miret i començar per les notes d’aquesta alegria de viure. O mala vida, si voleu…

I així, entre les 1002 curiositats… hi trobem, per exemple, facècies de bordell -també farcides de masclisme rampant, dins i fora-; rastres d’espectacles obscens, poc o molt tolerats pel clergat; notícia de les antigues festes dels folls; monges casadores als afores de Sabadell; sodomites en acció; postures correctes que dictava l’Església per fer l’amor o, com se’n deia aleshores, enfonyar el siurell; la moda, al s. XVII, del mugró a la vista; la publicació, al XV, de l’Speculum al foder, el primer manual europeu d’erotisme; llibertins del s. XIII i ludòpates del XVIII; els serveis de les anomenades putes de frares; els triquets com a espais de jocs; l’addicció a la morfina; la Mare de Déu de la Ganivetada…

Ben entretingut, oi, tot plegat? Però aneu en compte i sobretot respireu, sisplau, que ara ve la teca i us podríeu ennuegar. Per començar, si proveu el vi laietà de la Sagrera i Sant Martí; o l’adefina pel Sàbat, un plat molt popular entre els jueus barcelonins; o les neules en piment a l’Edat Mitjana; o el deliciós tourroun de Barcilouno, dit així, en occità; o la carn, bona i abundosa, de l’hostal de la Font del Lliri; o la tradicional crema de Sant Josep…

…tot passant pels arrossets; la picada, una de les salses més antigues de Catalunya i d’Europa; el desfici per la xocolata, també vinculat a l’emblemàtic Can Culleretes; més restaurants com el Beco del Racó, Can Falcón o el 7 Portes; o un plat culturalment bèstia, el gat amb suc…; afegint-hi la tradició menestral de les fontades; la devoció per l’arròs Parellada; el deliciós pijama a l’hora dels postres; xiringuitus i bodegues de tota la vida; el deliciós braç de gitano; les nostres castanyeres; els canalons Rossini i el fricandó; el pollastre del Prat amb prunes seques i orellanes; el mató de Pedralbes amb mel o crema cremada; l’esclat dels llibres de cuina…

Esteu ja tipes, i tips… o retips? Doncs prepareu-vos adequadament per a uns quants misteris de la capital catalana, una urbs que Núria Miret, per donar encara més interès a la cosa, qualifica històricament d’obscura, supersticiosa i cruel. En aquest apartat, el llibre ens mostra, per exemple, l’últim alè, entre turments, de la copatrona Eulàlia; els continguts del llibret Cervulus, o Cervus, del bisbe i sant Pacià (s. IV), que denunciava les pràctiques paganes dels barcelonins i els instava -no cal dir- a retractar-se’n…; la llegenda de Sant Pere de les Puel·les; el Directorium Inquisitorum, un manual de l’inquisidor de gran utilitat…    

…per caure després al forat del Diable o abeurar-se a la font de les Bruixes; comprar roba amb el jueu errant, i conèixer millor aquesta comunitat a la Casa de l’Alquimista, al núm. 8 del carrer de l’Arc de Sant Ramon del Call; o saber dels murs del Tinell i les seves pèrfides mentides, o de l’hostal de l’Infern; conèixer el Llibre d’amor de dones, i accedir a les misses negres del convent de Santa Caterina; o a la Casa de la Por, al carrer Nou de la Rambla;  poder sopar amb una calavera, o trobar-se amb la fantasma del convent de Montsió; o conviure amb els anarcoespiritistes…   

L’obra també ens acosta, finalment, alguns senyors i senyores de Barcelona, tan significats com l’auriga olímpic de l’Antiguitat Luci Minici; el bisbe Pacià; la princesa romana Gal·la Placídia; l’abadessa Madrull, o l’enamorada comtessa Almodis; el rabí Salomó ben Adret, o un altre referent d’aquest ram, Hasdai Cresques; Sibil·la de Fortià, bruixa, o Joan de Canyamàs, un pagès que va voler matar Ferran II el Catòlic; Nina Bergonzi, amant de Casanova; Antoni Amatller, xocolater: o l’heroic i infortunat general Josep Moragues; o una alcavota, la tia Caterina; la bella Joaquima, o una pagesa sàdica que li deien la Recollons; o el santet Francesc Canals; o Amalia Domingo, mèdium d’origen sevillà; o l’espiritista Josep M. Fernández Colavida…  I dos personatges del món de la teca: el famós cuiner Ignasi Domènech i el lleter Marc Viader, que dóna nom a una de les granges més emblemàtiques del Raval i de tot Barcelona…

Mil gràcies, Montse. Llibres com aquest permeten que t’enamoris -o ho tornis a fer- d’una ciutat com Barcelona, que és la meva d’adopció i la teva d’origen. I és que, malgrat els problemes i les dificultats -que patim ara mateix al conjunt del país-, no hi ha res que pugui aturar la força d’una urbs que, a més de ser el cap-i-casal de Catalunya, té ganes de menjar-se el món. I de fer-ho, no cal dir, a la seva manera…

La tertúlia de dilluns passat a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, organitzada per la seva Secció d’Història a propòsit del llibre Joan Lluhí i Vallescà. L’home que va portar la República, va resultar d’allò més interessant. Em va encantar de ser a la mesa, com a lector de l’obra, al costat dels autors, els prestigiosos historiadors Enric Ucelay-Da Cal i Enric Gonzàlez i Vilalta.

El volum que han fet sobre Lluhí i Vallescà (Ed. Base, 2017) s’ho val, i molt. És una obra que ens retorna la figura d’un polític republicà de primera línia però que el temps i les circumstàncies havien gairebé oblidat. Potser no tant l’influent setmanari -i després diari- L’Opinió, que Lluhí i els seus amics impulsaven a finals dels anys 20 i principis dels 30, i per això eren coneguts, justament, com la colla dels lluhins…   

He d’agrair a l’amic Joan Solé -ponent de la Secció Història de l’Ateneu i impulsor dels seus Amics de la Història–, que em convidés a prendre part en la tertúlia al costat de dos historiadors de tanta vàlua com el novaiorquès -descendent d’exiliats republicans- Enric Ucelay i el barceloní Arnau Gonzàlez, un dels noms emergents de l’àmbit historiogràfic d’entre les darreres generacions. En saben un munt i, a més, recerquen, escriuen i interpreten magníficament la història. Tot un luxe per als neòfits o per als que, com jo mateix, ho som una mica menys…

El Joan m’havia convidat a partir que jo li enviés un article meu de difusió sobre el gran referent que fou Lluhí. L’havia penjat al web, d’aparició recent, L’Opinió Socialdemòcrata dels Republicans de Catalunya, que impulsa l’advocat i activista Pau Miserachs, coordinador a Barcelona del Moviment d’Esquerres (MES) i president del Grup d’Estudis Polítics.

Us enllaço l’article, com a informació bàsica d’una personalitat influent i també molt controvertida, però que ara mateix potser trobaríem a faltar… http://opiniosocialdemocrata.cat/els-nostres-referents-joan-lluhi-i-vallesca/.

De Joan Lluhí -fill d’un altre polític i advocat republicà, Joaquim Lluhí i Rissech– potser creureu que tenia un aspecte una mica amagrit. Doncs sí, la salut no era el seu fort, ja que patia d’úlcera d’estómac i per això va fer-se fonedís, en pocs anys d’exili mexicà, tres anys abans d’arribar a la cinquantena. Però la seva energia política, desenvolupada, com a molt, durant una dècada, va ser inesgotable. Impulsor molt destacat de la República; conseller en més d’una cartera de la Generalitat i ministre del Govern espanyol -tenia grans contactes amb els republicans de Madrid-; cònsol -i no precisament burocràtic– de la República a Tolosa de Llenguadoc…

Un home, això sí, massa arrogant, però un polític de raça. Massa tapat, en el seu moment, per Macià i Companys, i després per Tarradellas. Sense menystenir el paper col·lateral d’Azaña.

Podeu comprovar-ho si accediu als materials de la sessió de dilluns, penjats al bloc de la Secció d’Història de l’Ateneu, entre els quals veureu que també figuren, al final, les notes de lectura que van servir d’oportuna crossa per a la meva intervenció:

https://historia.ateneubcn.org/2018/01/30/joan-lluhi-i-vallesca-lhome-que-va-portar-la-republica-tertulia-damics-de-la-historia/

A mi -potser us ho he dit algun cop-, m’apassionen els títols. Crec, per exemple, que una bona novel·la, o un recull de poemes, encara són més bons si tenen un títol potent, i no sé ben bé si això es pot fer extensiu als llibres d’història. Però no em refereixo ara al títol del llibre, molt expressiu i oportú, sinó a un altre que, de tan potent com és, em té, veritablement, el cor robat.

Us parlo de l’anomenat Manifest d’Intel·ligència Republicana, que Lluhí i la seva colla van impulsar en l’adveniment de la República i que L’Opinió va publicar el  2 de maig del 1930. Justament, ara que hem proclamat, de nou, una República, però no som capaços de fer-la efectiva -i encara pitjor, no ens deixen-, hem de ser tan republicans com sempre, però més intel·ligents que mai…

I és que hem de procurar de no caure de nou en alguns dels errors que hem comès en els darrers mesos, i que potser -en part- s’haguessin pogut evitar… Alhora, hem de saber trobar, com en tots els laberints, una sortida viable al que ara ens consumeix, perquè ens té enfangats. Espanya disposa del poder de la porra i de la toga, i nosaltres no hem de renunciar als  nostres objectius de llibertat i dignitat, però sobretot hem de trobar el camí raonable i el relat eficaç per tal implementar-los. No és fàcil, ara mateix…

Mentrestant, us convido a interessar-vos, mitjançant llibres com el que comentem, pels nostres referents històrics. Ara, singularment, per aquesta figura lluhiniana que, si hagués perviscut uns quants anys més, hauria lluït més encara, i resistit millor el desgast de la memòria…

Recuperem Lluhí! Ara que -amb molt d’esforç i també patiment- ens ocupen noves repúbliques, torna a tocar…

Irredempt és el novè treball discogràfic de Roger Mas, i també, si no m’erro, el més rodó dels que li he escoltat fins ara, tots ells força o molt bons. Al cantautor de Solsona li escau plenament el títol de trobador per l’eco que emanen certes sonoritats seves, que ens fan pensar en els temps medievals.

Un dels grans mèrits d’aquest disc, del 2015, és que la instrumentació hi és mínima, tan sols una guitarra acústica que el Roger toca amb una gran sensibilitat. Aquest arranjament auster fa que la creativitat dels temes refulgeixi encara més…

Escolteu, per començar, aquesta preciosa cançó sobre un poema de Goethe, que Mas interpreta -com de costum- amb la gravetat de la seva veu, tan baronívola com harmoniosa i ben timbrada.

A Lo comte Arnau -amb versos de Jacint Verdaguer entre patètics i distrets-, els ressons i l’ambientació medievals i trobadoresques es fan molt i molt evidents. (S’escau recordar que ja hi havia poemes musicats de mossèn Cinto al valuós treball de RM del 2008 Les cançons tel·lúriques).

Al seu torn, Pols de Nimfa esdevé una també tel·lúrica cançó amorosa de collita pròpia.

Les Mentides del tema següent, comparades amb les que vivim i patim, esdevenen tendres, suaus, quasi etèries. Postveritats plenes de poesia…

http://https://youtu.be/jutBG4Z6yHg

I el llac on ens endinsem ara és, segons com, un no-lloc, una presència d’aigua sobretot mental.

A l’inquietant -com tot el disc, en general- M’estimo molt, a més de transitar per “foscos passadissos”, hi trobem un fragment molt sentit i no tan habitual:

“M’estimo molt,/ però no m’acabo d’entendre./ Sovint t’entenc millor a tu/ que no pas a mi mateix.”

En fi, escolteu -amb atenció, fins i tot amb emoció- aquest Irredempt, i alhora mireu enrere pel conjunt de l’obra i la trajectòria del solsoní, de qui paga la pena que us n’enllaci el web http://www.rogermas.cat/. 

I llegiu també, si us plau, aquesta entrevista amb el cantautor a Vilaweb, feta quan es va publicar el disc https://www.vilaweb.cat/noticies/roger-mas-irredempt-es-un-disc-com-els-dabans-que-havies-dapujar-el-volum/.

Per tot el us he d’exposat -per una vegada, amb força economia textual-, i pel que he anat coneixent d’aquesta trajectòria des dels anys 90, considero que Roger Mas és, probablement, el millor continuador dels grans noms de la cançó en català. Pren-t’ho bé, amic, perquè, a parer meu, vas esdevenint progressivament allò que se’n diu un clàssic. Amb l’avantatge que ets un artista que, de temps per córrer, en tens encara un munt. I que et sobren recursos, talent i capacitat per a sorprendre’ns…

Hem viatjat recentment a Dresden, amb la Laia de guia entusiasta i eficaç. Hem valorat -alhora que lamentat- com pertoca la destrucció que va caracteritzar aquesta ciutat de l’est d’Alemanya en un passat encara recent, pel fet de ser víctima del nazisme però també de l’afany de venjança de les forces aliades. Hi hem admirat la minuciosa i espectacular reconstrucció, també com a metàfora -però n’hi ha moltes- de l’afany de ressorgir del poble germànic. I hem estat, com a valuosa propina, a l’entorn -una mica insòlit- de l’espai natural conegut com la Suïssa saxona, amb construccions de pedra natural que poden fer-nos recordar, segons com, Montserrat… 

Tenia ganes de visitar Dresden, per la seva fama de capital del barroc alemany però també, i sobretot, per aquestes ferides històriques que, tractades amb cura i amb dedicació, constitueixen, ja en ple segle XXI, una preciositat, una nova meravella. Com ho és, per damunt de tot, la mundialment coneguda Frauenkirche, l’església evangèlica luterana de Nostra Senyora, monument que veieu abans i després, com a símbol en contra de la guerra i també de reconciliació.

Segurament sabreu que aquesta antiga capital saxona -coneguda com la Florència de l’Elba– va ser durament castigada pels bombardeigs dels aliats l’any 1945, a finals de la Segona Guerra Mundial. El règim nazi ja era pràcticament al pot -només quedaven 12 setmanes per a la seva capitulació- i, per tant, s’ha qüestionat força si la crueltat de l’atac, que va destruir el centre històric i causà  milers de morts, era necessari. Però ja se sap que les guerres, sovint, disposen de lleis força alienes al cor humà i, doncs, difícils d’entendre…

Van destruir-se, en definitiva, gairebé tots els monuments d’importància: a més de la Frauenkirche, el fastuós palau reial que esteu veient, el teatre de l’òpera, el museu Johanneum… Però, sobretot un cop reunificat el país, s’han fet esforços molt notoris per tal que l’antiga capital barroca -que ja havia estat força arrasada el 1760, durant la Guerra dels Set Anys-, recuperés tot l’atractiu que la fa resplendent.

I com es gestiona, això? Doncs, a part d’invertir-hi uns pressupostos entenc que generosos, fent coses que entre nosaltres no sabem -o no volem, o no podem- aplicar. Penso ara, per exemple, en la discutible reconstrucció -per la part exterior, si més no- del Gran Teatre del Liceu després de l’incendi. Els alemanys, amb les pedres antigues que s’han pogut salvar i les noves que intenten imitar-les, fan trencaclosques que poden ser poc o molt discutibles des del punt de vista de la restauració de monuments, però que en la pràctica esdevenen funcionals i, sobretot, molt eficaços. A una altra ciutat, Hildesheim, a la Baixa Saxònia, vam poder-ho veure prou bé, i n’hi ha molts altres exemples…

A més, als espais que van ser totalment arrasats, saben bastir-hi immobles i disposicions urbanístiques de disseny moderníssim. El trajecte que duu, a Dresden, des de l’estació de tren, una altra de les emblemàtiques hauptbahnhof teutones, fins al altstadt, o centre històric, n’és un exemple magnífic, diria que del tot atractiu.

I està molt bé, quan visites qualsevol ciutat que no coneixies fins ara, que et portin a un entorn natural proper que arrodoneixi l’estada. En el cas dresdenià, la Laia -que ja havia estat a la perla de l’Elba– ho tenia perfectament previst. L’espai conegut com la Suïssa saxona permet una excursió tan relativament breu com ben plaent. Amb la verticalitat de les seves formes, que recorden, segons com, el nostre Montserrat, però mirades des d’una altra perspectiva…

De Dresden i el seu entorn vam tornar a Berlín, d’on proveníem, per via ferroviària. Vam fer el viatge d’anada i tornada des de la nova i moderníssima  hauptbahnhof  central berlinesa, inaugurada per frau Merkel l’any 2006. És el segon cop que hi feia estada, i ja puc dir ben clarament que, ara com ara, constitueix l’estació de tren més moderna i impressionant que jo hagi vist mai. A l’espera, és clar, de l’invent que puguin fer a la Sagrera, però no sé si esperar-ne gran cosa, i sobretot tenint en compte la situació actual -ai!- del nostre afligit i estimat país…

He dit més d’una vegada que, en tot aquest camí -llarg o curt, segons com es miri, del procés català- m’he mogut entre el “pessimisme de la intel·ligència, optimisme de la voluntat” que propugnava el teòric marxista italià Antonio Gramsci. Dit amb d’altres paraules: la rauxa i el seny, el seny i la rauxa…

Ara, la proclamació efectiva de la independència ja és un fet, i les coses s’han posat, com a mínim, delicades. Mentrestant, és oportú d’establir un diàleg entre dos personatges per a sospesar els pros i contres de la situació. Des del convenciment, no cal dir, que l’Estat independent en forma de República és el que millor ens convindria.  

SENY

• Podem tenir tota la raó moral de la nostra banda, però potser no tant l’oportunitat política a curt termini. Mira-t’ho com vulguis, el Govern espanyol -i bona part del seu entramat institucional- ha posat les coses massa al límit. Això, convinguem-ho, és com un partit de futbol. El teu equip juga, amb qualitat i convicció, a l’ofensiva, però l’altre va al límit del reglament. I l’àrbitre -sobretot la Unió Europea, en aquest cas- ignora les agressions i diu allò de “sigan, sigan”…

RAUXA

• Aquest “procés” ja sabíem que no era fàcil, però ara hem declarat unilateralment la independència, i de manera efectiva. Només així, Catalunya aconseguirà el reconeixement internacional d’altres països, pocs o molts, i segurament això no serà l’endemà. Els efectes de la nova situació ens beneficiaran clarament, però t’admeto que només tindran eficàcia a mig termini…

SENY

• Sí, però la situació del mentrestant esdevé molt incerta, a hores d’ara. Les nostres institucions, totalment intervingudes; l’economia, perjudicada, pel cap baix; la societat, ja ho aniràs veient a partir que la repressió vagi desplegant-se, més atemorida…

RAUXA

• Sense coratge no es poden afrontar aquestes situacions. Ja ho sabíem, o ho havíem de saber… Nosaltres només hem fet una revolta per mitjans pacífics, des de l’impuls de la identitat i la bandera de la democràcia. Toca, ara, ser conseqüents…

SENY

• Quan dius nosaltres, a qui et refereixes? Perquè els 72 diputats i diputades que conformen la majoria al Parlament no representen al conjunt del poble català. Són majoria, sí, però molt ajustada. I sembla ser que, segons les dades disponibles, no conformen la majoria del vot popular… Amb això no vull dir que el procés hagi perdut legitimitat, però potser, per saltar una paret tan alta com la que tenim al davant, havia haver acumulat molta més força. El 60% del vot popular, o el 55%, pel cap baix… Això, amb unes noves eleccions, podríem arribar a saber-ho.

RAUXA

• Una eleccions constituents, potser sí, però només autonòmiques… Hagués optat per les primeres, si de cas, però sempre després de declarar la DUI, i encara més veient com s’estan comportant a l’altra banda.

SENY

• Sigui com sigui, calia trobar una sortida raonable al laberint en què ens hem -o ens han- ficat. Vull insistir-te en el tema de la majoria massa relativa. Si la tinguéssim més àmplia, podríem controlar millor l’economia, i potser així s’evitarien els moviments d’un seguit d’empreses, i no precisament les pimes. I s’influiria més en les línies informatives de determinats mitjans catalans, gens o poc favorables al procés. I la viabilitat de la independència mitjançant referèndum te la comprarien millor l’entorn europeu i el conjunt de la comunitat internacional.

RAUXA

• T’admeto que la DUI és arriscada, a curt termini. Però ara hem de ser capaços d’aguantar la bastonada  de l’article 155 i ja vindran temps millors. No oblidis que el deute espanyol perilla, i que el Govern espanyol -amb l’ajut inestimable del PSOE- està deteriorant la seva imatge a l’exterior cada cop més. Coratge, insisteixo! I dignitat, sense que sigui convenient caure en temeritats, ni en provocacions innecessàries…

SENY

……………………………………

RAUXA

…………………………………..

SENY

………………………………….

RAUXA

…………………………………

Seny… ben entès -no pas claudicació. Rauxa… sempre positiva. Tot això ho havia anat, poc o molt escrivint, fins que…

…fins que el canvi d’actitud del president Puigdemont, veient que Madrid no s’avenia al pacte raonable que ell propugnava -i que també tenia, vull dir-vos-ho, el meu suport-, va traslladar al Parlament català la possibilitat de proclamar la DUI.

Que és el que ha passat finalment. La jugada és arriscada i, si ens surt bé, crec que només ho serà a mig termini. Però les coses, sovint, van com van, i no com voldríem que anessin. O no del tot…

Que tinguem sort!

Ens hem preparat molt, sobretot als darrers anys, per al gran repte d’aquest diumenge. I ja es veu que no ens ho posen gens fàcil però, si més no, paga la pena intentar-ho…

I sí, el canvi ets TU, sou vosaltres, som nosaltres… Perquè volem que l’accés -o si més no la possibilitat- a la independència, a la República catalana, comporti canvis veritables en la nostra vida col·lectiva i influeixi, també benèficament, en les vides personals.

Com segurament ja he dit al bloc alguna -o més d’una- vegada, em considero independentista des del 21 anys, quan vaig entrar a militar a l’històric FNC (Front Nacional de Catalunya). Vaig votar per primer cop una candidatura per la independència el 1980, quan era afiliat a NE (Nacionalistes d’Esquerra). Aleshores no vam obtenir cap diputat al Parlament de Catalunya, com tampoc el BEAN (Bloc d’Esquerres d’Alliberament Nacional). Sortíem de la nit de la Dictadura i a la planteta li faltava, encara, molt per créixer…

Però, arribats al 2016, i ara al 2017, d’aquells 0 diputats -i diputades- hem passat als 72 actuals. Sobretot, gràcies a la contribució de Junts X Sí, on s’hi apleguen el PDeCAT i ERC, però també formacions menors com MES (Moviment d’Esquerres) -del qual formo part, i que impulsa la campanya Socialistes pel SÍ– , Avancem i Demòcrates per Catalunya, a més de valuosos independents.

I també compta la CUP, naturalment, de la qual hem recelat més d’un cop, però que mai no hauríem de menystenir si de veritat volem incorporar a la llibertat i al progrés el màxim de sectors possibles… Els estudiants, per exemple. Jo em queixava, darrerament, que a les concentracions sobiranistes hi veia gran quantitat de cabells blancs o que s’hi van tornant, com els meus… Però això sembla que ha canviat, i sobretot per flagrants vulneracions dels drets democràtics que fan que la gent jove, inevitablement, reaccioni…

I és que han passat moltes coses, durant aquests anys. Molta incapacitat per part d’Espanya -i de l’Estat que li fa de carcassa– per transformar-se en una veritable democràcia. La qual cosa no hauria d’estranyar ningú que en conegui mínimament la història, tant la recent com l’anterior. Una Espanya de matriu castellana que gairebé no conserva res del que havia estat aquell imperi en el qual “no se pone el sol”, però que es mostra incapaç d’acceptar-se com a realitat plurinacional.

I així, tot es fa molt més difícil. I encara més quan el món ha anat canviant -no sempre a fi de bé- i Catalunya vol inserir-se al segle XXI amb les potencialitats renovades. En bona lògica democràtica, volem entendre’ns amb tothom -inclosa Espanya– però demanem, alhora, reconeixement i respecte. De bon rotllo, sí, encara que no els ho sembli a alguns…

Per tot plegat, som ja a tocar d’aquest 1 d’octubre amb les fortaleses intactes. En una part important, gràcies a l’actitud de l’Estat, ja veieu que clarament repressora. Un tarannà de la porra que fa que molta gent potser no del tot favorable a la independència renovi les ganes d’anar a votar, i de votar SÍ, òbviament…

Tot el que us acabo de dir no implica -i això no us ha d’estranyar, si m’heu anat llegint- que jo vegi les coses del tot clares. Des que es va iniciar el ja cèlebre procés m’he sentit, com Gramsci, un “pessimista de la intel·ligència”, alhora que un “optimista de la voluntat”. I la intel·ligència -el cap- em diu que el resultat del gran repte cívic, nacional i polític d’aquest diumenge serà l’empat a 1 de dos grans relats. Perquè aquesta és, certament, la pugna de dos relats: el del dret d’autodeterminació, que es fonamenta en la democràcia, i el d’una legalitat ben poc legítima, però que disposa encara de molts actius, propis i a l’exterior…

Però la voluntat -el cor- em diu que el partit cal, sobretot, jugar-lo, sigui quin sigui el resultat. I que no cal posar, d’antuvi, cap mena de portes al camp. En definitiva: aquest diumenge, que voteu -si voleu, clar- en condicions, i que voteu SÍ per aquest país, el seu progrés i el seu futur.

I després… Després, avaluarem els resultats de la jornada i tornarem a parlar del tema del tema. Tant com sigui necessari…

La segona part del nostre viatge a Baviera va tenir com a referent principal la ciutat de Nuremberg, on Hitler hi tenia instal·lat el seu santuari més emblemàtic i on alguns dels seus principals col·laboradors, després de l’acabament de la gran barbàrie, van ser jutjats i condemnats.

Nuremberg i el seu passat recent tenen molt d’interès, però la Baviera del centre i del nord -que inclou la regió de la Francònia– constitueix un entorn encisador en el seu conjunt. Pels pobles i per la natura, però singularment per les petites ciutats, plenes d’història…

Arribàvem una tarda a Nuremberg quan començaven a saber-se les primeres dades del fatídic atemptat a Barcelona, que s’estendria després a Cambrils. La visita a la ciutat, durant tot el dia següent, tenia, doncs, una realitat  paral·lela tràgica, però això no ens va impedir el contacte breu però intens amb una població que conserva traces de la bellesa del seu passat i exhibeix alhora, com Berlín, les ferides de la història recent.

Jo sabia que la capital econòmica i cultural de la Francònia -on, a més de cervesa, també hi ha bons vins- era una referència essencial pels cèlebres judicis als principals criminals del nazisme. A les imatges podeu veure la sala on van tenir lloc tal com és actualment, i també quan s’hi protagonitzava aquell intent perquè el món pogués començar a redimir-se d’una de les seves aventures més tèrboles. Però el que no sabia -sempre ens manca, en el coneixement de la història, alguna dada essencial- és que Nuremberg havia estat, durant uns quants anys, l’escenari màxim de l’exaltació nazi, l’entorn on el Führer i els seus nombrosos partidaris feien les desfilades que sublimaven aquelles expressions d’odi, d’horror i de destrucció.

Aquest espai -que a la imatge adjunta podeu entreveure en ple funcionament, l’any 1935- es pot visitar avui, convenientment desnazificat. El conjunt del complex, que inclou un centre d’interpretació molt exhaustiu -a l’estil alemany-, fa posar literalment els pèls de punta, i més encara quan la nova ultradreta germànica acaba d’entrar amb força al Bundestag.

Però fugim d’aquell gran infern i accedim a passejar, al costat del Danubi, per l’històrica Ratisbona, coneguda com a Regensburg en alemany…

O donem la volta completa a Nördlingen mitjançant la seva muralla…

O visitem Rothenbug ob der Tauber, un d’aquests pobles veritablement de postal…

O tresquem pel plaent -com tants entorns germànics similars- parc natural d’Altmühltal…

O per un altre d’aquests espais, el pioner Parc Nacional del Bosc Bavarès, declarat el 1970…

O la petita ciutat de Bamberg, també bonica d’allò més…

O Würzburg, amb la imposant residència o palau dels prínceps bisbes, del segle XVIII.

I més indrets i poblacions, encara. En tot cas, amb aquest i l’altre post que li he dedicat, ja veieu que Baviera té, en el seu conjunt, un encant perdurable. Amb un trets culturals, històrics i també religiosos -amb una major presència del catolicisme- que la singularitzen dins del conjunt alemany, sense necessitat de prescindir-ne…

Adoneu-vos, sobretot aquests dies, que l’actualitat i la història de Catalunya van per camins diferents. Però ara retinguem -ens convé- la gresca bavaresa. Per exemple -encara que no sigui tan famós com l’Oktoberfest muniquesa-, la del Gäubodenvolkfest o festival de la cervesa d’Straubing que té lloc, precisament, a l’agost.

https://www.volksfest-straubing.de/videos-2015.html

Bona degustació!!

Un cop enllestida la seva lectura, no m’estranya gens el gran èxit internacional assolit per aquesta novel·la del suec Jonas Jonasson, editada originalment l’any 2009. Com es diu certerament en una frase que La Campana destaca en la contraportada, ens trobem en “Un viatge delirant per la història del segle XX que fa petar de riure”…

I sí, molt ens fan riure i ens entretenen les aventures de l’Allan Karlsson, però també ens submergeixen, d’una manera plaent, en la deriva d’un temps que jo sempre sento com “el meu segle”… tot i que intenti discórrer amb dignitat pel XXI.

Les meves filles m’havien regalat aquesta obra del periodista i escriptor suec, també autor d’una altra novel·la traduïda igualment al català, L’analfabeta que va salvar un país. Llegir-la constituïa, doncs -a part de l’oportunitat d’endinsar-me en les literatures nòrdiques, tant de moda als darrers anys-, un cert imperatiu moral… I l’experiència -portada també al cinema- ha valgut, certament, la pena.  Vegeu-ne el tràiler:

La curiosa trama policíaca que formen les aventures i desventures de l’Allan i alguns amics seus -elefanta inclosa- té gràcia. Però la vàlua de la novel·la rau, sobretot, en la centenària trajectòria del murri Karlsson, un suec expert en explosius al qual la política no l’interessa gens, però que tindrà l’ocasió de tractar, com qui no fa la cosa, mites del temps d’ahir com l’emblemàtic Winston Churchill…

L’arriscat Harry S. Truman…

El bàrbar Ióssif Stalin…

L’imperial Mao Zedong…

El convuls Charles De Gaulle…

…i d’altres, un tal -i sinistre– generalísimo Franco inclòs. Tot plegat, com una paròdia interessant i ben divertida d’una època de penalitats que derivaria progressivament en un benestar relatiu que, si ara no s’ha estroncat del tot, sí que ha derivat en la incertesa d’aquests temps líquids. La qual cosa, al nostre suec -sempre a punt de prendre una copeta d’aiguardent-, potser li semblaria excelsa. O potser no…

La lectura d’aquesta obra ha coincidit lleument, en temps de vacances, amb la visita ocasional a una residència per a persones grans, inaugurada fa pocs anys en un plaent entorn de poble. El que ara us descric no ho podria dir, certament, de totes les internades i tots els internats, però a les modèliques instal·lacions hi vaig descobrir més d’un símptoma de definitiva decadència i de lògics patiments, i hi vaig veure alguna escena que, per poc sensible que siguis, t’impressiona, i molt!

Per això m’he decidit a fer -un cop em jubili- l’anomenat testament vital    http://www.eutanasia.ws/documentos/Testamento_vital/TV%20CATAL%C3%80%202010.pdf. I és que no vull, en la mesura del possible, patir més del compte, ni tampoc fer patir massa el meu entorn immediat. Voldria arribar -sí!- als 100 anys, i fins i tot, si s’escaigués, escapar-me per la finestra, però…

…deixem-ho així, per ara. I ja veurem fins on seré capaç d’arribar en el temps de descompte que, generalment -però no sempre- la vida ens atorga.

El bundesland de Baviera ha estat el territori escollit per a les vacances d’enguany. Ho facilitava el fet que la Laia viu i treballa a Alemanya -tot i que més al nord-, però també que les terres germàniques, en general, són de meravella, un cop les has anat tastant…

I, ara que disposo d’un cert coneixement bavarès, no tinc cap dubte que aquest és un dels entorns privilegiats d’Europa, tot i que al continent n’hi ha molts. Amb una identitat contrastada i un sentit de l’hospitalitat que convida a visitar el que també és conegut com un estat lliure dins d’un entorn federal. Ho hem fet començant per Munic i el seu magnífic entorn alpí, al sud.

Munic (Minga, en dialecte bavarès, i München, en alemany estàndard) és la capital del bundesland de Baviera i la tercera ciutat més gran d’Alemanya, després de Berlín i d’Hamburg. És una urbs elegant i extensa, però no em sembla una gran ciutat en el sentit de l’estrès, de les presses, del mal viure… Només pel goig de beure-s’hi molta cervesa -al final, els alemanys han aconseguit que aquest beuratge m’acabi agradant- ja veus que hi impera, o així m’ho va semblar, un cert relax…

Però si tinguéssiu, com l’amiga i artista Montse Vives   http://www.montsevives.com/, l’oportunitat de viure-hi i de treballar-hi -que no és el mateix que anar-hi de visita-, i us estresséssiu en algun moment, sempre podreu perdre-us pel l’extens i imposant Englischer Garten.

O passejar per l’Olympiapark, el també magnífic espai que acull les instal·lacions dels històrics Jocs Olímpics del 1972. Històrics, en bona part, per tràgics, ja que aleshores el conflicte jueu amb els palestins es trobava en un moment especialment intens…

Per als visitants, però també per als residents -inclosos els escolars-, és indispensable conèixer el fascinant Deutsches Museum  http://www.deutschesmuseum.de, un dels equipaments culturals dedicats al progrés científic i tecnològic més importants del món. La qual cosa no sorprèn gaire, si tenim en compte que els germànics són inventors de tants i tants enginys. La imatge adjunta us permet entreveure la seva secció d’aeronàutica, situada als afores de la conurbació muniquesa. 

I també -entre molts altres monuments- es pot visitar la Residenz, l’emblemàtic palau on es mostren el poder i la riquesa de la dinastia Wittelsbach, que suposa cinc segles de ducs, prínceps i reis bavaresos. Nosaltres, en aquesta ocasió, no vam fer-ho, com crec que tampoc jo mateix en fer presència a Munic als 19 anys enmig d’una àmplia volta en tren per Europa. Per tant, i si es pot, a la tercera serà la vençuda!

L’urbs muniquesa, en definitiva, s’ho val, i molt. I també ens va sorprendre ben favorablement el seu entorn meridional, dominat per uns Alps que, quan més els coneixes, més t’agraden. Les zones alpines bavareses -ben connectades amb Àustria i Suïssa– es vertebren entre àmplies valls que hi faciliten el desenvolupament comunitari. No és estrany, per tant, que el rei Lluís II de Baviera -un foll que, per a la posteritat, ho ha estat menys- hi fes construir el tan conegut castell de Neuschwanstein, amb tot el món de Wagner al seu interior. Nosaltres, en visitar fa uns anys la veïna Selva Negra, ja havíem fet tota una excursió per a conèixer-lo expressament…

Per tant, no vam repetir l’experiència aquesta vegada, però sí que vam anar al proper i coquetó castell de Linderhof, que havia estat la residència de caça del pare del monarca esmentat, i que s’inspira en el Petit Trianon de Versalles. Un petit luxe…

També vam pujar, en tren i després en telefèric, al Zugspitze, el cim més alt d’Alemanya,   situat just a la frontera amb Àustria, al districte de Garmisch-Partenkirchen. Amb una altitud de 2.962 metres, ens va recordar l’ascensió de fa uns anys al gegant suís del Jüngfrau, una mica més alt i més conegut des del punt de vista turístic. Cims envoltats de neus de blanca bellesa…

Vam arribar posteriorment -tot i que Munic també en participa- a un dels llocs emblemàtics del que jo en dic turisme nazi, o hitlerià, si voleu: la Kehlsteinhaus, també coneguda com Niu d’Àligues  https://www.kehlsteinhaus.de/english/. Es tracta d’un xalet que havia estat una extensió del complex Obersalzberg, projectat pel règim nacionalsocialista prop de Berchtesgaden.

Finalitzat el 1939, el xalet va ser un obsequi oficial del partit de l’esvàstica al seu macabre Führer pels seus 50 anyets. Avui és un restaurant, l’estada al qual -a més de passejar-hi per l’entorn-, heu de complementar amb la visita a un centre d’interpretació proper que us introdueix, d’una manera eficaç, a unes barbaritats poc, molt o encara no prou conegudes…    

El reconegut poeta guissonec Jordi Pàmias va guanyar, fa algunes setmanes, el XVII Premi Jaume Fuster, instituït per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Les nombroses persones que som els seus amics -entre les quals tinc l’honor de comptar-me- ens n’hem alegrat molt. En primer lloc, pel preuat reconeixement dels companys de lletres que aquest guardó significa…

…i també perquè -això sí que jo no ho sabia- el Jordi ja havia estat finalista del Jaume Fuster -nom d’un escriptor especialment enyorat- en dues ocasions. Podríem dir, doncs, que ja tocava!, o també que a la tercera va la vençuda.

Al cap d’uns quants dies del lliurament del premi a l’Ateneu Barcelonès vam dinar plegats el poeta i jo -com fem de tant en tant-, i ell va tenir la gentilesa de lliurar-me tres poemes inèdits magnífics, escrits entre els mesos de juny i de desembre del 2016. Tot llegint-los, em va semblar que algun d’ells l’havia de compartir en aquest bloc, tot i que triar, en aquest cas, costés una mica…

Finalment, per la seva gran significació, em vaig decidir per Silenci ran de mar, que em complau reproduir -amb permís de l’autor-, tot intercalant-hi acotacions brevíssimes:   

SILENCI RAN DE MAR                                                                                                                                  

Triangle de la vida injuriada.                                                                                                                             En un vèrtex, aquell nadó                                                                                                                                rebutjat a l’hostal; al cap d’uns anys,                                                                                                        pelegrí d’amor i savi,                                                                                                                                         crucificat al Gòlgota.

Uns dos mil anys -un bri, si voleu llarg, d’història- ens fan passar d’un vèrtex -descarnat- al següent -tan, o més, abominable:

En un altre, el petit Aylan,                                                                                                                              sol, ajagut de cara a terra,                                                                                                                               en una platja turca, besat per les onades.  

De Turquia a Líbia, en un mateix clam indignat:   

I en el tercer, un noiet anònim                                                                                                                     que es tapa, amb una mà, els ulls plorosos -dret                                                                                 davant el blau mar del naufragi,                                                                                                                  a la sorrenca Líbia.

En un món global però -pel cap baix- migpartit, i recorregut, d’Orient a Occident– per contradiccions sagnants -ara com sempre:

Una paraula cega,                                                                                                                                                un silenci d’escuma amb detritus recorre                                                                                               la xarxa dels meridians;                                                                                                                                   i els frívols europeus tot just sentim                                                                                                          un neguit displicent o una vaga tendresa.  

Tornem als tres vèrtex de l’afuat -i gairebé maleït- Triangle:                                                                

Terra Santa, Turquia amb mitja lluna                                                                                                        i la deserta Líbia.

I instal·lem-nos -gairebé- en la indiferència, probablement sense massa solucions, ara com ara:

Asseguts al sofà, veiem, a la pantalla,                                                                                                       una corrua amarga                                                                                                                                              d’exiliats sense esperança.                                                                                                                             Triangle de la vida i de la mort.

És possible -la poesia, sovint, discorre discreta, o massa amagada- que algunes i alguns de vosaltres descobriu Jordi Pàmias i la seva obra en aquest post. Qui ho sap… Tingueu en compte, en tot cas, que la seva producció s’ha afermat ja fa dècades com una de les més valorades de la poesia catalana, tal com el Premi Jaume Fuster -entre molts altres que ha obtingut- ha tornat a corroborar.

El mite de la infantesa, la natura observada i descrita, la manifestació de la plenitud de l’amor, la recerca de l’alteritat, el sentit musical dels seus versos, la fragilitat del món i el misteri de la mort són les principals constants d’aquesta obra, plena de bellesa expressiva.

En ocasió dels seus 70 anys, a Lleida -la ciutat on resideix, tot i que també passi dies a Barcelona, a més dels estius a la seva Guissona– va haver-hi una  joiosa i entranyable celebració a la qual també hi vaig ser convidat: http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=81241.

I més endavant, a Praga -imposant i inoblidable ciutat que jo no havia visitat encara-, també va contribuir a convidar-m’hi ell mitjançant els seus versos: http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=244499.

Apropeu-vos a -o delecteu-vos encara més- a l’obra d’aquest autor de Ponent no tan sols amb la curiositat i l’atenció mínimament exigibles sinó també, si us ve de gust, des de la sensibilitat que us poden procurar les sonoritats de Mozart – escolteu-lo al final, amb la virtuosa Anne Sophie-Mutter–  Beethoven, Mahler, Bartok, Stravinsky…  Aquests són, probablement, els majors referents musicals de Jordi Pàmias, i us els faigs avinents per a no posar límits a la bellesa expressiva i, sobretot, eixamplar-ne els horitzons…

L’advocat emèrit i activista polític Pau Miserachs i Sala és un autèntic pou de ciència: jurídica, no cal dir, però també moral, en el sentit de consciència política, ètica democràtica, coneixements històrics exhaustius, estima per la humanitat i el seu benestar, mentalitat de progrés, impuls a la llibertat -i a la dels pobles, òbviament-, valoració del mèrits del treball, l’esforç i la tenacitat sostinguda…

Totes aquestes i altres qualitats -com la del seu singular estil d’escriptura- torna a demostrar-nos-les al seu darrer llibre, Per defensar la democràcia… referèndum!, un títol que, a hores d’ara, no pot ser més oportú. El llibre constitueix una nova entrega -la cinquena- del seu vast bloc    http://paumiserachs.blogspot.com.es/, i n’he gaudit molt. A través de les seves pàgines, Miserachs m’ha induït a reflexionar novament sobre l’auge de l’independentisme a Catalunya -impuls que ell i jo tant compartim- i també sobre la crisi de la socialdemocràcia -ideologia que compartim alhora que deplorem pel que li passa…

De l’auge de l’independentisme català, singularment als darrers anys, no hi ha molt a afegir-hi, perquè ara el que cal és, sobretot, rematar la jugada. Com que sóc independentista des de fa quatre dècades, però no em considero hiperventilat -ni crec que ho sigui Pau Miserachs, tot i les seves sòlides conviccions-, hi ha alguna cosa que continuo sense veure clara. No tant si es farà o no el referèndum del dia 1 d’octubre -que serà convocat i es farà, tot i que no crec que en les condicions òptimes; no tant per l’oposició -tan bruta– del Govern i l’Estat espanyols, que, com que són tan demòcrates, havíem de donar per descomptada…

A mi, el que sobretot em preocupa és que, en termes de majoria social i política, encara fem curt , o això és el que diuen la major part  de les dades disponibles, ja que els partidaris de la plena sobirania sembla que no arribem, ara com ara, al 50%. El nostre és un clam molt ampli, doncs, però -admetem-ho- no prou majoritari. És clar que -si l’Estat ens hi ajuda una mica més- això pot canviar, i també és cert que, en les darreres eleccions encara autonòmiques, va haver-hi una majoria parlamentària de 72 diputats partidaris del SÍ. (Recordo sovint que, l’any 1980, les dues candidatures explícitament independentistes que es van presentar a les eleccions al Parlament, Nacionalistes d’Esquerra (NE) -jo era afiliat a aquests- i el Bloc Socialista d’Alliberament Nacional (BEAN), van obtenir, en conjunt, 0 diputats).

Per tot plegat, veurem què passa, doncs… Hem de veure si la gent que treballa més en l’impuls sobiranista -no ho dic, ai!, per mi- són capaços d’obtenir els fruits que moltes i molts desitgem. Hem de poder comprovar -i serà aviat- si els més hiperventilats, amb el seu optimisme irreductible, ens fan triomfar!

Mentrestant, anem a la crisi de la socialdemocràcia. O del socialisme democràtic, que a parer meu, després de donar-hi voltes al llarg dels anys, són exactament el mateix, matisos a banda… Ara hi he pensat més per moltes de les coses que es desprenen de la lectura del dens llibre de Miserachs, però també a partir de l’oportuna inclusió que fa l’autor, com a annexos, d’alguns documents del dret internacional en què es basa per avalar encara més el dret  de Catalunya a la seva autodeterminació, que em sembla indiscutible. Com ho és, no cal dir, una altra -i alta- aspiració que també hauria de ser connatural a la humanitat: el dret a assolir una societat més justa, més progressiva, més fraternal…

Textos com la Carta Fundacional de les Nacions Unides (1945), la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) o el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics (1966), entre d’altres. Són documents, sobretot els primers, sorgits a partir de la tràgica desfeta que van representar a Europa i al món els efectes malèfics, devastadors, de la II Guerra Mundial.

Després d’aquesta gran derrota col·lectiva, la humanitat necessitava, a més de respirar, sobretot redimir-se, en el sentit de tornar a exercir molts drets, i fer-ho d’una manera efectiva. I el comunisme, pels seus efectes totalitaris, tampoc era cap alternativa a la situació. De manera que la socialdemocràcia i les forces polítiques i socials que li feien coixí, sobretot a Europa, va trobar la millor manera d’expandir-se, construint l’estat del benestar i també limitant els efectes més perversos  -n’hi ha que no ho són tant- del capitalisme. Els textos que he esmentat, i moltes altres aportacions jurídiques i intel·lectuals durant els anys 50, 60, 70, potser 80… del segle XX, facilitaven el camí.

Avui, després de les convulsions d’una crisi econòmica perllongada, i de l’estat de crispació, sovint despietat, en què, no massa després de la caiguda del Mur de Berlín, torna a viure el planeta, el socialisme democràtic, massa sovint, trontolla. No és estrany. En bona mesura, aquest corrent central de la vida política no troba els personatges més adequats per a servir-lo, de Tony Blair a Susana Díaz, entre d’altres dirigents tòxics i ben mediocres…

Però el que passa, sobretot, és que la socialdemocràcia -ideologia moralment forta, però delicada a la pràctica, perquè es basa en equilibris sovint fràgils entre justícia i llibertat– pateix, malauradament, els efectes d’aquest món tan convuls. D’una societat que té tants avenços, singularment tecnològics, però que no és capaç de continuar fent camí positiu en altres temes de fons, i que fins i tot retrocedeix, segons com…

Una situació, no cal dir, massa bèstia, que ens podria fer allargar la reflexió, les reflexions, però ara no cal. El cas és que el veterà avvocato Pau Miserachs i Sala ha publicat un volum de gran interès a Llibres de l’Índex   http://llibresindex.blogspot.com.es/.                            Que és un home d’una trajectòria professional molt destacada, vinculada sobretot a la defensa dels drets d’autor, drets de la informació i creacions industrials, a més de la seva tasca com a president del Grup d’Estudis Polítics   http://grupdestudispolitics.com/ i de la (m’encanta aquest títol) Societat Catalana de Lliure Opinió   http://www.socall.cat/.

En fi, i que és afiliat, com jo mateix, al Moviment d’Esquerres (MES)  https://mesesquerres.cat/, partit socialista i sobiranista català que ha d’anar a més, a molt més. En voleu més, encara?