A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

PUJOL? BARRERA? Catalunya!

Sense categoria

La gent del Club d’Opinió Arnau de Vilanova ho vam encertar plenament en organitzar, dimarts passat, un debat entre dos expresidents, Jordi Pujol i Heribert Barrera, segurament les dues figures més emblemàtiques del nacionalisme català dels darrers trenta anys. Es tractava, no cal dir, de dialogar i reflexionar sobre l’actual situació del país i el futur del catalanisme. Va presentar l’acte el president del Club, Joaquim Garrigosa; va moderar el col·loqui Salvador Cot, subdirector de l’Avui, i al Petit Palau de la Música Catalana, pràcticament ple, vam aconseguir aplegar-hi unes cinc-centes persones, inclòs Artur Mas. Totes, en conjunt, poc o molt  representatives de la crosta nacionalista que tant molesta el diputat Joan Ferran. 
  

Va ser ben oportú que aquest debat tingués lloc només tres dies després de la gran manifestació de l’1 de desembre. Una coincidència no exactament buscada -feia un cert temps que ens havíem plantejat d’organitzar l’acte-, però sí clarament positiva atès el cert tomb ambientalment interessant que acaba d’haver-hi i que cal esperar que es tradueixi en resultats concrets.

Els primers que desitgen aquests resultats són, no cal dir, Pujol i Barrera, però per camins poc coincidents. El primer -sense trair mai el seu idealisme de fons- va fer palès novament el possibilisme que li va permetre, durant tants anys, de connectar amb amplis sectors de la societat catalana, ni que sovint fos titllat d’ambigu. El segon sempre ha estat un personatge més cantellut, però, als seus noranta anys, conserva el cap clar i un gran tremp a l’hora de no voler transigir, tot i que les seves actituds puguin semblar, sovint, poc dúctils.

Ara mateix, tot propugnant l’abstenció o el vot en blanc a les properes eleccions espanyoles, Barrera se situa una mica en terra de ningú, ja que és obvi que aquesta no és l’estratègia de l’actual direcció d’Esquerra i no sé pas si tampoc la dels crítics, a un dels quals -Joan Carretero- l’expresident del Parlament ha donat suport d’una manera oberta.

Pujol, coherent amb la seva línia de sempre, creu que l’èxit de la recent manifestació cal rendibilitzar-lo amb una participació important a les urnes el dia 9 de març, òbviament des d’un suport explícit als partits més catalanistes. El que jo no tinc tan clar és si el candidat al qual l’expresident de la Generalitat suposo que votarà, Josep Antoni Duran i Lleida, disposa, ara mateix, del perfil polític que pot contribuir a què el catalanisme més conseqüent i el progrés real del país avancin.

Barrera -a més de declarar-se, moralment, en guerra amb Espanya- també en va dir una altra de ben forta: que el que vol el PSC és afavorir l’eutanàsia per a Catalunya. Home, jo no asseguraria el mateix de molts militants sociates, i tampoc d’alguns dirigents, però sí que sembla que ho desitgin algú com Joan Ferran -portaveu adjunt al Parlament i primer secretari del PSC a Barcelona, no pas poca cosa, doncs- i altres membres molt destacats de l’aparell montillista. En fi, tothom ja és grandet per tal de saber quins són els seus interessos, però és difícil servir dos amos al mateix temps…

Pujol té coratge i conviccions; Barrera disposa de tanta o més fermesa. Ambdós han estat gurus de passat i, ho vulguin o no, poden ser referents de futur. Sovint penso que, entre el possibilisme i el radicalisme, el camí encertat passa per fer una bona síntesi entre l’un i l’altre. Però les lliçons dels qui han demostrat, al llarg dels anys, una capacitat de lideratge evident mai no deixaran de ser-nos útils. I escoltar-los -i poder admirar de prop el seu alt nivell- sempre resulta un plaer.

COLLSEROLA, a fons

Sense categoria

Després d’haver exercit dissabte, com calia, el dret de decidir sobre les nostres infraestructures, la meva dona i jo vam decidir ahir diumenge fer una bonica i potser una mica llarga excursió per la serra de Collserola. És la vegada que l’he travessat més a fons des que fa un quart de segle visc a la capital. I us asseguro que anar de Barcelona a Sant Cugat a peu no és gens difícil, com a molt una mica pesat. Però es fa camí -tot esquivant les moltes i moltes mountain bikes– per alguns paratges idíl·lics i, això sí, més aviat poc senyalitzats.

En companyia d’una de les nostres filles, vam començar l’itinerari després de baixar a l’estació del Peu del Funicular dels Ferrocarrils de la Generalitat. Tot seguit, unes dretes però no massa incòmodes escales van contribuir a què ens situéssim en pocs minuts a Vallvidrera i pels voltants de la torre de telecomunicacions.

La primera parada per a fer un mos va ser a la coneguda Font de la Budellera, tan ben dissenyada segons un projecte del 1918 a cura de l’enginyer francès i especialista en l’art dels jardins Jean-Claude-Nicolas Forestier. Tot seguit -i sense aturar-nos al Museu-Casa Verdaguer de la Vil·la Joana, que ja coneixíem-, ens vam enfilar cap al darrere del Tibidabo fins a creuar la carretera que baixa a Barcelona.

L’objectiu de la marxa era arribar fins a Sant Cugat del Vallès i allí agafar el tren de tornada a la gran urbs. Propòsit no massa difícil, però més dificultós si els indrets -malgrat tractar-se d’un Parc regit per un Consorci públic- no estan adequadament senyalitzats, tal com no passa a Àustria -per parlar-vos d’un país que conec- o a Canadà -que no conec.    

La Font Groga, per exemple, és un paratge d’una gran bellesa -travessat pel torrent de la Salamandra- sobre la situació del qual el visitant no hauria de tenir el més mínim dubte, però això no és així. De tota manera, qui sap si, en un país més aviat desendreçat com és el nostre, aquesta mancança no acaba esdevenint una sort per tal de preservar el medi de poca o molta degradació. També paga la pena de treure el cap, una mica més endavant, a la coneguda ermita de Sant Medir i a l’encant del seu entorn; a una altra ermita no tan destacada -Sant Adjutori-, i al ben preservat forn ibèric que és a tocar.

Més enllà, ja ben a prop de Sant Cugat, el restaurant masia Can Borrell ofereix un confort limitat en relació als preus que gasta, o això és el que creu la parenta, que em va dissuadir amb eficàcia de la possibilitat que hi anéssim a dinar algun dia. I, ja a tocar d’una de les ciutats amb més renda per capita de Catalunya, el pi d’en Xandri és un bonic i vistós exemplar, catalogat com a arbre monumental, que com a tal es procura preservar adequadament.

També serà bo que es preservi en el mateix entorn -i l’Ajuntament d’en Recoder es veu que procura fer-ho- el parc rural de la Torre Negra, com a zona de transició de la serra amb la ciutat, de la voracitat especuladora de NÚñez i Navarro. Però ja veurem… perquè el tema ha tornat a revifar com a conseqüència d’interessos no gens dissimulats.

Sigui com sigui, per fi he pogut conèixer Collserola d’una manera mínimament digna. Gràcies, en bona part, a un llibre –Itineraris per Collserola, d’Ignasi Forcada i Víctor Gay, editat per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat (1997)- que us puc recomanar, tot i que segur que n’hi ha d’altres, a més dels webs oportuns.

La ciutat de Barcelona i el país català mai no agrairan mai prop el fet de disposar d’un massís-pulmó d’aquestes característiques, i de la situació en què es troba. Malgrat les agressions urbanístiques que Collserola pateix -i les que presumptament patirà, encara-, hi ha suficient massa verda -més humida o més seca, depèn del sector- com per a ser raonablement optimistes.

Això sí: ja sabeu que quan un llibre d’aquests d’excursionista us diu que un itinerari es fa en tres hores, per exemple, acaben sent cinc o sis, entre parades, pèrdues d’orientació i insuficiències físiques. Ahir ens crèiem que dinaríem sobre les 3 de la tarda, i vam acabar fent-ho a les 5 ben tocades. I encara aquest matí, les meves cames -no precisament d’excursionista- se’n ressentien prou. Però l’aventura -deixeu que l’anomeni així per tal de no perdre el sentit de l’humor- valia realment la pena…

  

De MONÀRQUICS dignes, “haberlos haylos”

Sense categoria

El relatiu sidral que s’ha muntat darrerament sobre la Monarquia de Joan Carles ja tocava perquè, republicà i sobiranista com sóc, em sembla que tot té un límit. Però això no treu que a un -que fa un esforç permanent per a espolsar-se el sectarisme de sobre- no li plagui, per exemple, conèixer monàrquics de conviccions. Persones segur que d’elit però que, en el seu moment, van tenir un paper propi dins l’antifranquisme com a partidàries d’algú que volia ser rei i vivia a l’exili daurat d’Estoril.

Un d’aquests referents és el segon comte del Montseny, José Luis Milà Sagnier (Barcelona, 1918), promotor d’una publicació clandestina –La Víspera– el 1951, l’any de la famosa vaga dels tramvies. També és germà del prestigiós arquitecte Alfonso Milà i pare dels coneguts periodistes Mercedes i Lorenzo Milà.   

Ja fa algunes setmanes que El Temps va publicar-me l’entrevista que vaig fer-li, una plàcida tarda de dissabte, a la seva residència d’habitual d’Esplugues de Llobregat, que abans ho havia estat d’estiueig de la família. Vaig apostar per ell, diguem-ho així, perquè sempre m’ha agradat de conèixer gent que se la juga, poc o molt, a partir de les seves conviccions, encara que aquestes puguin ser força diferents de les meves. Vegem-ho en una altra direcció, em sembla que exactament contrària: us parlava fa poc, en el post dedicat a Gregorio López Raimundo, d’una altra entrevista -n’he fet tantes, al llarg de la meva trajectòria professional!- que vaig publicar l’any 1999 amb Josep Serradell, l’estalinista Roman dels anys de major glòria del PSUC.

José Luis Milà parla un català perfecte, tot i que confessa haver-lo après fent la guerra amb els nacionales -o feixistes, que els meus nacionals són uns altres- com a membre del Terç de Requetès Nostra Senyora de Montserrat. (Queda clar, doncs, que la llengua d’ús familiar era -i és- l’altra). Va ser precisament durant la guerra quan va començar a adonar-se de qui era realment Franco, és a dir, no pas un militar que havia vingut només a posar ordre -com es creien, perquè els hi convenia, Cambó, Pla, Sentís i tants altres-, sinó a mantenir-se en el poder de manera perpètua. Per això, amb el concurs d’uns quants amics monàrquics, el nostre home va començar més tard a conspirar contra la Dictadura a un nivell poc o molt intens.

Conspiracions que poden semblar de saló, és clar, perquè és més fàcil fer-les quan, com en aquest cas, ets fill de l’advocat, financer i polític Josep Maria Milà i Camps, primer comte del Montseny per designacíó d’Alfons XIII i president, dues vegades -el primer franquisme va fer-lo plegar ben aviat-, de la Diputació de Barcelona. Però el que sembla segur és que hagués estat més fàcil dedicar-se a fer diners i prou, com a advocat -amb despatx en plena plaça de Sant Jaume, compartit amb el pare- i secretari, per exemple, del consell d’administració de Montesa.

Aquests cercles monàrquics que operaven a Catalunya al servei del comte de Barcelona una mica sí que arriscaven. Noms com Darius Rumeu (baró de Viver), Santiago Nadal, Antoni Maria Muntanyola, Paco Sitjà, Manuel Salinas, José Antonio Sanmartín, José Luis de Urruela, Juan Ramón Masoliver, Armand de Fluvià, Antoni de Senillosa, etc., i, naturalment, el propi Milà i el seu gran amic i col·laborador Jorge Reyes tenen el seu capítol propi -segurament poc conegut en conjunt- en el llibre de l’antifranquisme català. I havien establert connexions d’una certa eficàcia per exemple amb Madrid, a través de monàrquics joanistes de referència com Joaquín Satrústegui, Jaime Miralles o Vicente Piniés.

A la gent més jove que poc o molt deveu llegir-me -els altres pot ser diferent-, probablement tot això us soni molt eteri, però mai no em cansaria d’encomanar-vos el gust per la història, i encara menys pels seus episodis recents. Milà, el 1951 -l’any de la primera i més famosa vaga dels tramvies, que també va haver-hi la del 57-, va ser el principal impulsor d’una publicació clandestina, La Víspera, que va passar en pocs mesos d’un tiratge inicial de 2.000 exemplars a 15.000, la qual cosa no era poc en aquelles circumstàncies. Editada amb el valuós suport professional del periodista Tristán la Rosa, s’imprimia a Barcelona i es distribuïa després per distints nuclis monàrquics d’arreu de l’Estat.

Fins que, a instàncies del sinistre governador civil Felipe Acedo Colunga, la revista fou intervinguda quan el número 8 era a la impremta, i Milà fou detingut i interrogat a la cèlebre comissaria de la Via Laietana -que encara hi és, no cal dir. Allí va passar-hi tres dies i dues nits no massa maltractat -era fill d’aristòcrata i no pas comunista, ni d’esquerres, ni separatista- però, tot i així, van caure-li sis anys de presó que, segons reconeix ell mateix, el Règim no va tenir pebrots de fer complir.

La qual cosa no treu necessàriament mèrits al seu activisme. Un gran notari de l’antifranquisme i la resistència cultural i cívica a Catalunya com és Albert Manent, en un article a Serra d’Or, definí el personatge com un "home valent, ètic, inquiet i burxador", a més de "culte, divertit, agosarat, amic de la paradoxa". Insisteixo: són gent, ell i els seus amics, que podien haver-se instal·lat còmodament en l’ambició de fer diners -que no és que no en fessin alguns, siguem clars- ben enganxats a les faldilles sanguinàries del darrer dels feixismes d’Europa.

Però eren gent d’una certa classe -social, però també personal- i veien Franco i els seus com uns chusqueros. És clar que moltes persones amb qui tractaven habitualment devien mirar-s’ho d’una altra manera, i aquest és un dels principals factors que expliquen per què el Generalísimo morí -de plàcidament res, però-, al llit.

I per això ara Milà, per exemple -que no es considera catalanista, però tampoc espanyolista-, té tan mala opinió dels hereus de Franco, poc o molt la gent del PP. I és paradoxal -o no tant?- que un monàrquic liberal com ell vegi més o menys bé -més que jo, segur- la política de Zapatero. És clar que, posats a triar entre ZP i Rajoy -entre el borni i el cec- segur que el senyor comte i jo ràpidament ens posaríem d’acord.
 
Però que ningú no es pensi que, en clau catalana, les pròximes eleccions -espanyoles, ja ho sabeu- són una tria entre cecs i bornis. En clau catalana han de ser tota una altra cosa, malgrat que, a l’últim moment -quan les Cortes estiguin constituïdes, vull dir-, als nostres representants legítims també els tocarà triar. Malauradament…    

JORDI SARSANEDAS, actiu, creatiu, resistent, català (i amb “ista”), persona

Sense categoria

A les antigues cotxeres del Palau Robert barceloní encara podeu veure-hi -fins al 3 de desembre- l’exposició en record de Jordi Sarsanedas. La Institució de les Lletres Catalanes ens hi ofereix aquesta mostra íntima i ben realitzada que fa bona la coneguda dita de la confitura i el pot petit. Sarsanedas, a partir de la bonhomia que el caracteritzava, va fer molt per la llengua, la cultura i el sentit de país que aquest poble -el nostre- no hauria de perdre si no vol morir per inanició. I ara que s’ha acomplert el primer any des que ens va deixar, i que les catalanes i els catalans continuem tenint massa ensurts, era el moment de recordar-ho -i recordar-lo- com cal.   
M’hi va dur l’Anna M., que havia estat alumna seva al Liceu Francès. Ja vaig veure de seguida que l’exposició m’interessava força, i per això li vaig dir que hi tornaria amb més calma per a prendre alguns apunts destinats a aquest.

El meu interès no era solament induït. A Jordi Sarsanedas no l’havia llegit molt -tot i que els seus reconeguts Mites, en el seu moment, em van interessar prou-, però l’havia tractat sovint. Era un home a qui, per inclinacions o activitats compartides, no costava massa de trobar-se’l, sempre tan cordial i accessible, atent i amb el criteri just. I, a més, en algunes col·laboracions escadusseres que fa anys jo havia fet a Serra d’Or, també me’l trobava… en el seu indispensable paper de redactor en cap de la que continua sent una publicació culturalment -i nacionalment- indispensable.

Aquesta petita -però gran en el disseny, caliu i continguts- exposició de record d’ara ens acosta el Sardanedas públic i privat, creador i activista, agent de cultura i home de país per damunt de tot. No cal que us en traci ben bé la trajectòria, que és prou coneguda o tan fàcil -i més avui dia- de trobar.

Sí que vull remarcar, en canvi, el rastre d’una colla de personatges que fan companyia al nostre home per les parets o les vitrines de la mostra. Noms com Alexandre Cirici, JV Foix, Francesc Vallverdú, Joan Triadú, Josep M. Castellet, Maria A. Capmany, Carles Riba, Clementina Arderiu, Marià i Albert Manent, Miquel Martí i Pol, Rosa Leveroni, Jordi Úbeda, Josep Termes, Josep M. Bricall, Xavier Fàbregas, Maur M. Boix, Joan Colomines, Cassià M. Just, Carles Torner, Raimon, Josep Pedreira, Xavier Bru de Sala, Maria-Mercè Marçal, Marta Nadal, Mercè Ibarz, Ramon Bastardes, Josep Verdura, Xavier Folch, Pere Gimferrer, Agustí Pons, Joan Rendé, Josep Palau i Fabre…

¿Per què em serveixo -gairebé sense deixar-vos respirar- d’aquesta rastellera volgudament poc ordenada de noms, i que encara podria continuar? Només per assenyalar -a més de la capacitat de diàleg i de relació cultural que tenia un catalanista crec que tan poc sectari com era Sarsanedas- que aquest país i aquesta cultura nostra potser sí que és veritat que en alguns aspectes, contra Franco, vivien millor. Malauradament, és clar…

Sigui com sigui, ara que som tan llepafils i que a la més mínima ens separen tants matisos -potser per la candidesa de creure’ns en una normalitat aparent-, la importància de restar units en els temes bàsics, transversals, de país, deu ser més viva que mai. I això, òbviament, va molt més enllà dels àmbits de la llengua i la cultura, però no cal dir que la clara necessitat, ara com ara, no esdevé necessària virtut.

Sarsanedas va ser un bon escriptor, un pedagog remarcable, un gran lector, un activista i agent cultural sempre amatent a tot: el teatre, la cançó, el paper de les entitats, el sentit de les institucions… En totes les places que trepitjà hi deixà la seva personal petjada: la d’un ciutadà de personalitat genuïna que procurava empènyer sempre la força del col·lectiu.

Tot plegat, si no sou a temps de veure l’exposició, també podreu trobar-ho poc o molt a l’opuscle editat oportunament per la Institució de les Lletres Catalanes, de la qual, en aquesta segona època, el nostre home n’havia estat el primer degà. Complementàriament, cal dir que ja fa dies que la Institució va organitzar una Jornada dedicada a l’autor i un espectacle-homenatge adient al TNC. 

Per part meva, sempre tinc i tindré molt a prop la presència sarsanediana: el meu ex-libris, concebut els anys 80 per l’artista polonès -resident un temps a Barcelona- Boguslaw Ryczko, du aquesta frase de JS: "Ja sé que sóc indiscret, però m’agrada de barrejar-me amb el que és bonic".  

Aquest bloc també és una bona pràctica d’això, i com a tal s’intitula A la brasa i al caliu. Tot i que, de tant en tant, ja veieu que el més bonic no sigui el que es troba més a la vora. En fi, m’encomano -d’una manera laica- a Sant Jordi Sarsanedas perquè ens ajudi a matar el drac i ens allunyi, tant com pugui, dels mals esperits…

LÓPEZ RAIMUNDO, la doble dimensió

Sense categoria

T’he conegut sempre igual com ara, / els cabells blancs, la bondat a la cara, diu Raimon a la coneguda cançó d’homenatge a Gregorio López Raimundo. Sempre igual com ara? És evident que, en la trajectòria de molts comunistes del segle XX, hi ha una doble dimensió: la de l’estalinisme i -no en tots els casos- l’altra, molt més democràtica i progressista de debò. I és que no deu ser gens fàcil evolucionar vers la llibertat quan es prové del totalitarisme. López Raimundo -des de la blancor dels seus cabells, des de la seva aura bondadosa- crec que ho va aconseguir, i ens ha dit adéu sense perdre la identitat ni la dignitat.

El tracte va ser molt breu, però el meu record d’ell és grat. Ens havíem vist, personalment, dues vegades. La primera, a casa seva, al barri barceloní de l’Esquerra de l’Eixample, que és també el meu. Però jo no hi era per ell, sinó per a saludar Teresa Pàmies, la seva esposa, que l’any 1982 havia tingut la deferència de prologar el meu primer llibre: Elles, les dones dels nostres polítics, un recull d’entrevistes publicat per l’antiga Editorial Pòrtic.

La segona, fa uns pocs anys, a un col·legi electoral del barri, el situat al recinte de l’Escola Industrial. Jo feia d’interventor per a una candidatura a la qual ja no em trobo directament vinculat, i van venir ell i la Teresa a votar -segur que no a aquella candidatura, precisament. Els vaig saludar amb cordialitat i em va complaure tornar-lo a veure, amb la seva afabilitat i vestit amb l’elegància -d’antic sastre- que el caracteritzava, però ja força fumut de les cames.

Potser una mica abans hi havia tingut un altre contacte no presencial, però sí molt més intens. L’any 99, jo estava preparant per a El Temps una entrevista amb un altre dirigent comunista històric potser no tant conegut, però sí força mític: l’estalinista -aquest sí que no va deixar mai de ser-ho- Josep Serradell, conegut pel sobrenom de Roman i mort fa pocs anys. Aquest va ser un ferm i superclandestí secretari d’organització del PSUC en els anys més gloriosos de la història comunista i antifranquista d’aquesta formació, i més tard esdevindria un dels caps de brot de l’escissió prosoviètica que va donar lloc al Partit dels Comunistes de Catalunya, avui integrat -com el PSUC Viu, del qual López Raimundo era president d’honor- a Esquerra Unida i Alternativa.

Doncs bé, tot preparant l’entrevista i endinsant-me en un món que mai no ha estat el meu -tot i que de jove vaig ser convidat, en algun moment, a militar al PSUC-, vaig voler trobar referències de Roman a les memòries del Gregori, que li deien alguns. N’hi havia algunes, però el que sobretot em va apassionar és la lectura de les memòries per sí mateixes, que en aquell moment només constaven de dos volums.

El testimoni de combat del polític d’origen aragonès em va produir, doncs, un gran impacte. No solament pel relat viu i interessant dels fets i les circumstàncies, sinó per la gran valentia física i la dignitat moral de López Raimundo. Detingut per la policia, va ser torturat bàrbarament però no va cantar, com a membre d’una colla que tenia coratge i conviccions i d’una generació que s’havia acostumat a passar per tot. 

No disposo fàcilment ara de l’obra, perquè la vaig obtenir en préstec a una biblioteca. Però el cas és que el Gregori, el 1951 -l’any de la famosa vaga dels tramvies– va suportar pallisses terribles. I un -que és, com la majoria, molt més covard del que fóra bo- sent, cap a aquesta mena de persones, un respecte inigualable. Com també el sento, no cal dir, cap a un altre referent que ens acaba de deixar, Paco Candel, a qui López Raimundo, precisament, va convèncer per presentar-se al Senat.  

La doble dimensió de dirigents de la mena de l’antic secretari general dels comunistes és, tanmateix, clara com l’aigua: lluitaven, amb gran esforç personal i col·lectiu, contra un règim totalitari en nom d’un univers molt més gran, totalitari també. I és que no cal dir que, quan el nostre home era detingut i ultratjat, la URSS era el gran feu d’Stalin, per a alguns -fins que el seu successor no començaria a posar-ho en dubte- el gran pare dels pobles.

L’idealisme dels comunistes, a l’Espanya de Franco, pagava, en definitiva, un preu molt alt: físic, en primer terme, però també de complicitat, volguda o no, amb una gran tirania, ni que fos en nom d’un hipotètic món més just i d’una societat de progrés que després es veuria, d’un manera ben evident, que no ho era.

Però Gregorio López Raimundo i molts altres, amb els anys, sabrien reaccionar i contribuirien a convertir al PSUC i bona part del que n’ha sorgit després en instruments de llibertat i d’un progrés més versemblant -i també prou vinculat a la causa catalana- malgrat els seus orígens. La mateixa literatura memorialística i la periodística de Teresa Pàmies -no pas del fill Sergi, a qui no he llegit, ni en tinc massa ganes- en són bons testimonis.

Ara ha mort sense perdre la identitat ni la dignitat. El seu amic Raimon, abans de morir Franco, en feu un gran retrat i una bona cançó. El va treure de les tenebres abans d’hora i contribuí a fer-lo -estéssim d’acord amb les seves idees, o no tant- molt més nostre.

 

 

   

   

La BÍBLIA dels cantautors (i 3)

Sense categoria

Fernando González Lucini va decidir, molt encertadament, dedicar un tercer volum d’aquesta gran obra que és … Y la palabra se hizo música a El canto emigrado de América Latina. Tota una gran tradició que parteix de tres referències clau de la música popular d’arreu del món: Violeta Parra, Víctor Jara i Atahualpa Yupanqui, la imatge del qual, interpretada artísticament, us adjunto. Tot un recorregut per països com Xile, l’Uruguai, l’Argentina o Cuba, entre d’altres menys significats en aquest llarg itinerari pel món de la cançó d’autor. I sense oblidar-nos d’un seguit de creadors i intèrprets llatinoamericans que van arrelar-se a l’Estat espanyol. 

La xilena Violeta Parra, el xilè Víctor Jara i l’argentí Atahualpa Yupanqui són tres creadors que, sobretot durant la dècada dels 60, van influir molt en el naixement de la cançó d’autor en els pobles ibèrics, inclòs el català. A la Violeta -desapareguda l’any 1967 després de suïcidar-se a partir d’una profunda depressió- l’he sentit molt poc, i aquesta també serà, a partir d’ara, una de les meves assignatures pendents.

Amb el Víctor molts vam vibrar-hi no tan sols per la seva evident qualitat, sinó per la ràbia de la tràgica mort a mans dels militars després que aquests li destrossessin les seves, de mans. Va ser el 16 de setembre del 1973 a l’estadi de Santiago de Xile, cinc dies després del cop d’Estat de Pinochet sota la tutela nordamericana.

I amb l’Atahualpa… què us hagi de dir, d’ell, que no sigui per a incitar-vos a admirar-lo? Ja fa anys que jo tenia un disc amb setze dels seus grans èxits, però ara m’he decidit a escoltar completa la seva Integral per tal d’acabar de meravellar-me, i és una de les millors coses de les que estic fent aquestes darreres setmanes. M’hi ajuden cinc CD publicats per Le Chant du Monde que inclouen 80 cançons que Atahualpa Yupanqui -Héctor Roberto Chavero Haran a la vida civil- va gravar a París entre el 1968 i el 1980.

Després de compendiar la vida i la trajectòria d’aquests tres grans referents, González Lucini ens ofereix un capítol del que ell anomena El canto emigrado, o sigui, els cantautors llatinoamericans que es van arrelar a l’Estat espanyol, sobretot a Madrid. Noms, entre d’altres, com el duet format per l’argentina Olga Manzano -a qui va dedicat aquest volum- i l’uruguaià -mort el 1994- Manuel Picón, el conjunt d’origen xileno-argentí Los Calchakis, l’uruguaià Quintín Cabrera -artista que ha estat també vinculat a Barcelona, i que parla català-, el duet d’origen argentí integrat per Claudina y Alberto Gambino o un creador que va arribar a ser molt popular: l’argentí Alberto Cortez.

Un altre capítol de l’obra repassa les aportacions de la nova cançó xilena a partir del llegat que van deixar Violeta Parra i Víctor Jara. Hi trobem referents com Isabel i Ángel Parra -fills de la Violeta-, un conjunt que tots tenim a la memòria com Quilapayún o un altre grup també de molta qualitat, Inti-Illimani, per només esmentar els noms més coneguts. Quant a l’Uruguai, suposo que us sonaran, sobretot, Daniel Viglietti i el ja fa anys desaparegut Alfredo Zitarrosa.

I ens situem a l’Argentina, la pàtria d’Atahualpa. Allí, a part d’ell, hi ha o hi ha hagut moltes figures: Eduardo Falú, Jaime Dávalos, Jorge Cafrune -a qui ja vaig dedicar recentment un post-, José Larralde -de qui tant m’havia fascinat, ja fa anys, la seva Herencia pa’ un hijo gaucho-, Facundo Cabral, Horacio Guarany, Mercedes Sosa… fins arribar a músics ben actuals del prestigi d’Andrés Calamaro o Fito Páez. 

I què us diré de l’anomenada Nueva Troba Cubana? Cantants i autors com Pablo Milanés o Silvio Rodríguez -que recentment tornà a passar per Barcelona- són immensos, senzillament. Si el castrisme només ens llegués això, seria un dels règims polítics més perfectes del món, i segur que no és el cas… 

Però a Cuba hi ha també altres noms. Per exemple, un dels precedents de la Nueva Troba, Carlos Puebla, mort l’any 1989 i que fou conegut com el Cantor de la Revolución. O Noel Nicola, desaparegut molt més recentment, el 2005. O Sara González, o Amaury Pérez… En definitiva, una altra de les tradicions musicals i populars realment potents. 

Com és poderosa la colombiana -emigrada a Veneçuela des de petita- Soledad Bravo, que va viure també uns anys a Espanya. O Carlos Mejía Godoy, de Nicaragua -autor de la compromesa Misa campesina nicaragüense-, a qui acompanyava el conjunt Los de Palacagüina. O, en fi, el magnífic Alejandro Filio, cantautor mexicà que aquí vam conèixer sobretot gràcies a la versió que ha fet Joan Isaac del seu tema Sin la luna (Sense la lluna) al tan extraordinari disc del d’Esplugues Joies robades (2002).

I acabo. He intentat fer, en tres posts, una mena de guia de lectura d’aquesta obra en també tres volums que crec que marca un abans i un després en l’estudi i la difusió de la cançó d’autor al nostre entorn. Per a tots els qui estimem el gènere -i espero que, com jo, en sigueu moltes i molts-, el que ha fet González Lucini no té preu. Tal com va dir Miquel Pujadó en el seu comentari al Serra d’Or del mes de gener d’enguany, es tracta d’"una obra feta tant amb coneixement com amb passió".

Per això desitjo que, comprada a la llibreria o consultada o treta amb préstec a la biblioteca, gaudiu a plena satisfacció de … Y la palabra se hizo música. Les seves moltes pàgines posaran al vostre abast -o us hi endinsaran encara més- un món els recursos naturals del qual semblen, contra el que a voltes es creu, lluny d’esgotar-se… 

El CERCLE D’ECONOMIA hi toca, però també ensenya l’orella

Sense categoria

El darrer document d’opinió del Cercle d’Economia -entitat que l’any que ve celebrarà el seu cinquantenari- ha suscitat un debat oportú sobre el futur de l’empresa a Catalunya. Es tracta d’una anàlisi incisiva i també autocrítica sobre la qüestió, tot i que hi ha qui la titlla de pessimista. A parer meu, el paper és francament interessant, però també hi he trobat alguns aspectes que -tot i que no m’estranyen gaire- no deixen de decebre’m. 

L’economia -i tot l’univers dels números que du associat- mai no ha estat un àmbit en el qual m’hi hagi sentit especialment còmode. Si en el seu moment no em vaig declarar marxista és perquè -tot i considerar el marxisme un mètode d’anàlisi útil per a entendre l’evolució del món- considerava que les teories de Marx i el seu amic Engels comportaven un determinisme econòmic excessiu. En poques paraules: que la història potser sí que era la història de la lluita de classes, però també algunes coses més.

D’altra banda, tot i que per tradició familiar i origen territorial -si em seguiu habitualment ja haureu vist en algun moment que sóc de Terrassa- em tocava ser empresari del tèxtil, de jove vaig viure plenament l’últim franquisme, o sigui, una època una mica convulsa. Quan tenia disset o divuit anys, per exemple -estem parlant del 1972 i el 1973-, sempre dic que era d’aquells que si em creuava amb algun empresari o cosa similar pel carrer, jo, si podia, canviava de vorera.

Sortosament, aquest infantilisme ja fa molts anys que el vaig superar. Però vaig estudiar filosofia, filologia i després periodisme -l’única carrera que tinc acabada- i sempre he estat del ram de la lletra com  a professional dedicat a la comunicació i la cultura. Ara: l’economia m’interessa no tant per sí mateixa, sinó per la seva incidència en la societat -avui esdevinguda global- i, singularment, en l’evolució del meu país.

Per això, aquests dies que, casualment, m’ha caigut a les mans el darrer paper d’opinió del Cercle d’Economia, intitulat La responsabilitat de l’empresariat català, me l’he llegit amb especial interès. I, per tant, celebro el ressò que ha tingut, en uns moments en què a Catalunya són necessàries tant la crítica com l’autocrítica, vinculades, si pot ser, a l’afirmació nacional.    

És cert, com opinen els membres del Cercle -avui presidit per José Manuel Lara-, que tots els possibles mals de Catalunya no cal atribuir-los només als poders públics -tot i que jo trobo que el victimisme, entre nosaltres, té base i, per tant, una raó de ser suficient. També em sembla obvi que "l’empresariat català no ha sabut agrupar-se ni apostar fortament en moments en els quals podia i havia de fer-ho". I que a la nostra empresa, majoritàriament de base familiar, li costa una mica adaptar-se als reptes de la globalització.

I tampoc no resulta positiu el fet que "l’empresariat català, en general, no ha estat capaç de liderar nous projectes, ni tan sols de mantenir-ne alguns dels quals, amb seu operativa a Catalunya, representaven centres de poder econòmic més enllà del nostre territori"

D’altra banda, estic força d’acord amb les principals conclusions que el document proposa, tals com:

  • Arriscar més, sense perdre el seny però adaptant-lo a les exigències actuals.
  • Abandonar l’individualisme quan calgui.
  • Prioritzar l’empresa per davant dels interessos immediats de l’accionista.
  • Liderar amb ambició els canvis que el mercat requereix.
  • Saber diferenciar el que és la propietat de l’empresa de la seva gestió.

Són, tots aquests, aspectes que em semblen bé per elemental sentit comú i sense necessitat de ser un expert econòmic. I tenint en compte, d’altra banda, que, tot i que el capitalisme pugui ser força injust, bona part de la població hem acabat acceptant o, si més no, assumint les seves regles. Potser perquè les alternatives que es van plantejar en el seu moment, o van fracassar de manera estrepitosa o són massa teòriques. I això no es contradiu amb què jo mateix, com a socialdemòcrata, continuï creient que el paper regulador i, si s’escau, intervencionista del sector públic no deixa de ser indispensable. I que no deixi de pensar que els impactes mediambientals del sistema, en força aspectes, són demolidors.

Però en el document també hi he trobat, si més no, dues perles mitjançant les quals els membres del Cercle -professionals de l’empresa i de l’economia distingits i persones, com podeu imaginar, del morro fi- ensenyen una mica l’orella. Si més no, en relació a una visió realment nacional del nostre país.

És quan es considera, per exemple, que "ens trobem immersos en uns debats i prioritats de caràcter identitari que l’única cosa que fa (sic) es (sic) perjudicar el desenvolupament empresarial i, a més, ens condueixen a un continu enfrontament amb el conjunt d’Espanya"

(Com veureu, a aquest paper del Cercle, tot i que ben redactat, no li hagués anat malament una darrera revisió lingüística abans de veure la llum).

I la segona perla és quan es destaca "el que representa una Espanya amb presència en el món amb un idioma que és la segona llengua de l’espai occidental". Home, a un li hagués agradat alguna referència, ni que fos mínima, al paper -força més modest al planeta, ja ho sé- de la llengua pròpia de Catalunya. A més, a l’espai occidental, a part de l’anglès, hi ha altres idiomes potser no tan parlats o entesos com el castellà, però sí -penso, bàsicament, en el francès o alemany- amb cultures i economies més força més potents al darrere.

En fi, ja veieu la mentalitat nacional de fons amb què està escrit La responsabilitat de l’empresariat català. I sap greu perquè, insisteixo, a grans trets conforma una reflexió interessant. Però potser seria demanar molt -el país és petit i tots ens coneixem- que els nostres empresaris i els nostres economistes més influents, a més de bons professionals, fossin també destacats patriotes. Vaja, tal com està el pati, potser seria demanar la lluna.

Qui sap si algun dia això pot canviar. De fet, la Catalunya d’avui -també per les moltes coses que en pocs anys ens han passat i no cal dir que ens continuen passant- ja no és aquell oasi tan aparentment tranquil que diuen que era. Tanmateix, les elits -aquí i arreu- són, habitualment, més aviat còmodes i poc partidàries d’arriscar. I el seu principal diari de referència a Catalunya –La Vanguardia- continua escrivint-se en castellà. Si aquest aspecte concret -algun dia, algun any, algun segle- canviés, potser arribaríem a pensar que algunes actituds de fons també estan canviant. De debò. I tant de bo!   

 

La BÍBLIA dels cantautors (2)

Sense categoria

El segon volum de …Y la palabra se hizo música. La canción de autor en España té una estructura -Galícia potser com a cas una mica a part- diguem que més autonòmica que el primer. La cançó d’autor andalusa, la gallega, l’aragonesa, la canària i alguns exponents d’Astúries, la Rioja, Castella i Lleó i Cantàbria. El canari -i extraordinari, valgui la rima- Pedro Guerra, entre molts altres, és un dels artistes que hi són ben representats per la ploma i l’àmplia documentació de Fernando González Lucini. 

Un gran poeta com Rafael Alberti es preguntava: "¿Qué cantan los poetas andaluces de ahora?". I el gallec Celso Emilio Ferreiro comminava: "Pueblo mío, ya que cantas, levántate y anda". I és que una de les funcions del cant -Gabriel Celaya deia: "¡Cantemos como quien respira!"– és la de l’extensió de la dignitat, personal i col·lectiva. Tenim memòria del que cantem i cantem, precisament, perquè som.

A Andalusia, i a partir del Manifiesto Canción del Sur -donat a conèixer a la facultat de medicina de la universitat de Granada l’any 1969-, artistes com el desaparegut Carlos Cano -a qui vaig saludar de jove en una actuació seva a Terrassa-, Antonio Mata o el grup Jarcha, entre d’altres noms, han estat portaveus d’aquesta dignitat. A més de noves incorporacions de l’interès de Javier Ruibal o Pasión Vega -una intèrpret de cancions d’altri que, si no pot ser considerada com una cantautora, destaca clarament per la seva sensibilitat. 

En aquest ben guarnit panorama, Lucini no vol deixar d’incorporar al conjunt figures del cante flamenc de la significació d’Enrique Morente, José Menese, Manuel Gerena o el duet Lole i Manuel, i de la copla, com Martirio. Ja se sap, la tradició andalusa, agradi o no tant, és prou complexa i potent.

Galícia figura en l’obra que comentem amb diversos noms de pes: el desaparegut Andrés do Barro, Benedicto, Miro Casabella, Jei Noguerol, Emilio Cao o el reconegut fronterer del Bierzo -una terra lleonesa que viu entre dues llengües i cultures, la gallega i la castellana- i gran musicador de poetes que és Amancio Prada, a més de grups de la qualitat de Fuxan os Ventos, Milladoiro o Luar na Lubre… Sense deixar de banda la influència d’un músic popular del prestigi de Carlos Núñez.

I arribem a l’Aragó. Cal parlar de seguida de José Antonio Labordeta, per a mi més emblemàtic per la seva actitud i personalitat global que no pas per la qualitat artística. Altres coneguts exponents del gènere són Joaquín Carbonell -a qui havia seguit una mica fa anys i he retrobat ara en l’estimable CD La tos del trompetista (2005)-, el grups La Bullonera i Chicotén o Tomás Bosque, a més de les noves incorporacions d’Ángel Petisme o Carmen París -aragonesa gairebé des de sempre, però nascuda a Tarragona.

Pel que fa a les Canàries, s’hi troba un dels cantautors més creatius -suposo que hi estareu d’acord- que hi ha avui dia en l’àmbit internacional, el meu admirat Pedro Guerra, amb els seus treballs plens de temes intensos i emotius. I, és clar, els conjunts Los Sabandeños i Taburiente, Caco Senante, la popular Rosana… 

Al final de l’anterior post d’aquesta minisèrie, us parlava de la il·lustració de la portada de Josep Guinovart. Doncs bé, el gran artista hi ha encabit les síl·labes d’una sola paraula: libertad. Trobo que és un gran encert, perquè expressa una de les millors maneres no tan sols de definir, sinó sobretot d’entendre, el que la cançó d’autor significa per a la diversitat cultural i, en definitiva, el reconeixement de les identitats. Llibertat com a vehicle, a través de la cançó, de recreació de la sensibilitat, de transmissió de la cultura i d’aproximació al sentir dels pobles i les persones des dels seus batecs més pregons…

CASA GRAN de quin CATALANISME?

Sense categoria

Segurament que ja sabeu que la casa gran del catalanisme és el projecte que Artur Mas explicarà urbi et orbi el pròxim dia 20. De moment, ahir a la nit en vam parlar una mica, els membres del Club Arnau de Vilanova, amb un dels fidels de l’actual número 1 de Convergència, Francesc Homs. El país es troba, òbviament, en una situació delicada, i totes les refundacions, si són realment sòlides, seran benvingudes.  

El vigatà Francesc Homs -Quico, per als amics- és un dels dirigents de la nova fornada de Convergència que sembla que tenen més futur. Coratjós ponent de l’Estatut, no sé si arribarà a ser mai un crac de la política, però és un bon servidor de la cosa pública amb el qual tot indica que cal comptar-hi, i no pas per poc.

Ahir a la nit, la colla del Club d’Opinió Arnau de Vilanova vam compartir-hi plat i forquilla. En el marc de les expectatives generades per la conferència d’Artur Mas del 20 de novembre -i que serà bo que no decebin-, es va parlar àmpliament de la situació del país, que com a mínim és delicada, per dir-ho en termes suaus.

Un dels eixos de futur del catalanisme i del debat nacional en els pròxims anys és, no ja l’intent de regenerar Espanya -s’han regenerat realment, o els donem per impossibles?- sinó situar com cal la identitat catalana en el món i fer-ho sense complexos. Aquí, Convergència, no cal dir Esquerra, les plataformes sobiranistes, les CUP… hi tenen, òbviament, un paper decisiu. Com li té, posem per cas, una entitat com Òmnium Cultural o moltes altres instàncies precupades pel futur nacional del país.

La crisi actual de les infraestructures ens ha posat en una situació límit, però aquesta és només la cirereta del pastís. Si fins i tot un polític nacionalment tebi com el president Montilla es mostra crític -perquè s’hi veu poc o molt obligat- amb la situació actual, i un dirigent empresarial com Joan Rosell ve a dir que n’està fins als nassos, què no diran els que ho tenen, des de sempre, molt més clar?

Pel que fa a Convergència, una refundació que esdevingui un projecte realment sòlid serà benvinguda. De tota manera, hi ha una contradicció important que a mig termini -després de les eleccions espanyoles, per exemple- caldrà aclarir. I és que el paper de Duran i Lleida i la majoria d’Unió no sembla procliu a refundar res, més aviat tot el contrari. Duran -que no enganya ningú- se situa cada cop més en una altra òrbita: la de la gent catalanista però d’ordre, com Miquel Roca al seu temps. Hi ha qui parla de desfederar. Doncs potser sí, si del que es tracta és de refundar, que no hi haurà més remei…

Deixant de banda que a mi no em fa prou peça, això de la "casa gran del catalanisme". Comprenc la necessitat -fins i tot l’obligació- que té Convergència d’ampliar el seu espai i, legítimament, de tornar a governar si disposa d’una majoria parlamentària que ho recolzi. Però de catalanisme -tot i que és un terme més inclusiu, d’acord- n’hi ha de moltes menes: també els senyors Montilla, Iceta o Zaragoza se’n diuen, de catalanistes, i potser, fins i tot, la Montserrateta Nebrera…

De manera que tornar a posar en circulació el concepte de nacionalisme català -massa enretirat els darrers temps- tampoc no estaria tan malament. És clar que ja sé les prevencions que els nacionalismes susciten quan intentes explicar-los per països com Alemanya, Àustria, França…

O sigui que tot són pegues, ja ho veieu. Començant pels trens i els esvorancs. Però jo no sóc polític… A veure què dirà Artur Mas el dia 20, que la cosa està que peta. 

La BÍBLIA dels cantautors (1)

Sense categoria

De tant en tant, de Madrid també ens arriben coses bones, i, quan és així, cal aplaudir-les com es mereixen. Una de les darreres i més interessants és  …Y la palabra se hizo música. La canción de autor en España, de Fernando González Lucini. Una obra -en dos volums, més l’afegit del dedicat a l’Amèrica Llatina- indispensable per a tothom qui vulgui conèixer el món de la cançó d’autor, tot i que l’univers territorial d’aquesta sigui, òbviament, molt més ampli. Ras i curt: un autèntic luxe cultural.

Me n’havien parlat la mar de bé Joan Isaac i Miquel Pujadó, com a artistes plenament implicats en el tema i persones de criteri no tan sols sempre interessant, sinó plenament fiable. Vaig veure clar de seguida, doncs, que acabaria adquirint-lo, però tampoc no hi havia pressa. Fins que va caure a les meves mans i va aterrar a la meva taula de treball com a fruita madura.

… Y la palabra se hizo música. La canción de autor en España és, doncs, el tresor de què us parlava en el meu darrer post, el d’homenatge a la figura -crec que aquí massa oblidada- de Jorge Cafrune. El seu autor, Fernando González Lucini, és mestre i pedagog, però sobretot un proactiu -com es diu ara- enamorat del gènere. Ha dirigit diversos programes radiofònics en aquest sentit i ha estat -entre altres coses- fundador i vicepresident de l’Asociación para la Música Popular.

Es tracta d’una obra de gran format, molt ben il·lustrada i també magníficament editada per la Fundación Autor vinculada a la SGAE. I això és bo remarcar-ho ara que d’aquesta coneguda entitat dedicada a la gestió dels drets d’autor no sempre se’n parla bé, com ho demostra, per exemple, un reportatge recent que va dedicar-li, com a tema de portada, aquest nou diari madrileny zapateril que es diu Público -impulsat, ja ho sabeu, per un català d’allò més espavilat.  

El primer volum del llibre -com el segon, aparegut el 2006- és dedicat bàsicament a la cançó catalana, basca i madrilenya. Hi ha doncs, en tot el conjunt, un sentit pluricultural i goso dir que plurinacional de l’Estat que és molt d’agrair per -venint com ve del centre de la Meseta- ben poc freqüent. És clar que, com que se cenyeix a les fronteres d’un estat -sempre convencionals i artificioses per definició-, Lucini passa de puntetes sobre la Cançó en català a la Catalunya Nord o a l’Alguer, posem per cas.

D’altra banda, en parlar de Joan Baptista Humet -i també en al·lusió de passada a Serrat-, l’autor qualifica d’intolerant la crítica als cantautors catalans que han optat per cantar també en castellà. Qüestió eternament opinable, però ja us avanço que a mi més aviat m’agraden les coherències culturals i lingüístiques, tot i que tampoc no puc deixar de tenir una flaca total per un disc tan preciós com el Iaie de Lídia Pujol -no he sentit encara el seu darrer treball- o molts temes de l’univers serratià.

Però, en fi, aquestes són dues flors que no fan estiu en una obra extraordinària en el seu conjunt. Fixeu-vos, només, que, en aquest primer volum, 200 pàgines són dedicades a la Cançó nostra sobre un total… de 668!!!! La informació, doncs, hi és precisa i exhaustiva. Hi són tots i totes, ben bé fins als darrers exponents del gènere -gent de la vàlua de la ja esmentada Pujol, Roger Mas, Feliu Ventura, Túrnez & Sesé, Quim Vila, Anton Abad, Òscar Briz, Xavier Baró, Albert Fibla, Cesk Freixas, Eduard Canimas, Pau Alabajos…

Pel que fa a la cançó basca, fem només el repàs ràpid a noms com Mikel Laboa, Benito Lertxundi, Lourdes Iriondo, Xabier Lete, Imanol, Txomin Artola, Amaia Zubiria, Maite Idirin, Miren Aranburu, Urko, Gorka Knörr, Ruper Ordorika, Jabier Muguruza, Olatz Zugasti, Joseba Tapia…

En fi, suposo que potser us en sonen alguns. Segurament hi haurà més sort si fem cap a Madrid i rodalies: el Grupo Canción del Pueblo, Julia i Rosa León, Elisa Serna, el ja desaparegut Hilario Camacho, Adolfo Celdrán, el grandíssim Luis Eduardo Aute, Ismael, Pablo Guerrero, el duet Vainica Doble, l’enyorada Cecilia, el prolífic Víctor Manuel i la seva Ana Belén, Luis Pastor, Javier Krahe -a qui ja vaig dedicar un post-, l’inefable Sabina -ni sant de la meva devoció, ni el contrari-, Eliseo Parra, Ismael Serrano, Javier Álvarez, la incorporació d’aquest gran artista uruguaià que és Jorge Drexler… En fi, respireu… però sense deixar de tenir a la ment aquest monstre valencià, basc, francès, madrileny, fins i tot català i, per descomptat, universal que és Paco Ibáñez.

Per tot plegat, titulo aquest post -i els dos més que escriuré sobre el tema- La BÍBLIA dels cantautors. Sí, els qui voluntàriament ens hem adherit a aquesta tan benèfica -que no malèfica- secta, ja tenim un dels nostres llibres sagrats. I segur que, com Pujadó deu saber perfectament, a França i a d’altres països n’hi deu haver del mateix estil, a més de les corresponents revistes especialitzades.

I un detall final: la il·lustració de la coberta d’aquest primer volum -i també del segon- és obra de Guinovart, el meu pintor català contemporani preferit.  Precisament, m’acabo d’apartar fa una estona -demà, de cara a l’elaboració d’un text, em convé portar-lo a la feina- un molt acurat catàleg miscel·lani del 2002 sobre la seva obra -editat per la Fundació Caixa Catalunya- que el propi artista em va dedicar amb traços ben característics. Això va ser en ocasió de l’entrevista que fa dos anys vaig fer-li per a El Temps. Bravo un cop més, doncs!   

Record emocionat de JORGE CAFRUNE

Sense categoria

Jorge Cafrune ha estat un dels noms importants de la cançó popular a l’Argentina i Llatinoamèrica. El seu CD recopilatori 20 grandes canciones (Sony, 1991) ens dóna poc o molt la mesura de la seva valuosa aportació. Per això encara fa més ràbia que l’artista no morís de mort natural, ni a causa d’un accident fortuït, sinó d’un altre tipus de xoc les circumstàncies del qual no han estat mai prou aclarides.

La tasca arqueològica que sovint representa per a mi el préstec de discos a les biblioteques públiques em dóna, sovint, moltes satisfaccions. Una de les darreres ha estat la redescoberta de Jorge Cafrune, a qui fa anys havia sentit, però massa poc. La qual cosa, fins a un cert punt, és lògica si tenim en compte que l’artista no es troba entre els vius des d’una malaurada nit de finals de gener del 1978. O sigui, quan jo era a punt de fer vint-i-tres anys i els cantautors que m’interessaven aleshores eren, gairebé exclusivament, els del propi país i, una mica, els del país veí -i que quedi clar que no parlo de França. Tot i que Cafrune, més que un cantautor pròpiament dit, fou, sobretot, un gran intèrpret de temes d’altri -figures com Atahualpa Yupanqui, per exemple, un dels genis creatius que l’Argentina ha donat al món.

Com que després vaig estar un quant temps més aviat poc amatent a les novetats del gènere, tampoc no em vaig enterar, el 91, de la publicació del disc recopilatori cafrunià que fa poc que em va caure a les mans. Amb gran profit i delit per part meva, perquè gairebé totes -per no dir totes- les cançons són delicioses.

Cafrune -nascut com a Jorge Antonio- va venir al món l’any 1937 a El Sunchal, una població de la província norteña argentina de Jujuy, en el si d’una família camperola d’origen àrab. De ben jove s’inicià -a través de la guitarra i el cant- en el món de la música. Instal·lat a la ciutat també septentrional de Salta, fou membre d’alguns conjunts fins que, a començaments dels anys 60, començà la seva trajectòria en solitari. El 1964 va aparèixer Emoción, canto y guitarra, una descripció jo crec que ben exacta del sentit de la seva aportació i el primer dels diversos discos que publicaria amb la discogràfica CBS.

Un dels trets distintius de la biografia de Jorge Cafrune és la curiosa gira que va emprendre, el 1967, amb el nom De a caballo por mi patria. Es tractava de recórrer, a l’estil dels vells gauchos -la seva estampa com a tal era ben característica-, diversos racons argentins per tal d’acostar a tothom les seves cançons.

En aquesta gira va concretar-se, un cop més, el conegut divorci -un dels nostres reptes permanents és procurar que no ho sigui- entre la sensibilitat i els diners. I és que el periple va ser un èxit des del punt de vista musical i cultural, però va constituir un fracàs a nivell econòmic. Després d’aquell singular pelegrinatge, Cafrune va ser convidat a formar part d’una ambaixada cultural argentina que va visitar els Estats Units i Espanya. La bona acollida que li van dispensar el 1971 per terres ibèriques va engrescar-lo a viure durant un temps a Madrid i des d’allí projectar el seu art arreu. Va ser aleshores quan el vam conèixer més de prop, fins que el 1977 se’n tornà a casa degut a la mort del seu pare.

Davant la dictadura del general Videla, va adoptar una actitud de dignitat i fermesa. Zamba de mi esperanza, un dels temes més coneguts dels que interpretava tan sentidament -inclòs també a 20 grandes canciones-, va esdevenir ("Estrella, tú que miraste,/ tú que escuchaste mi padecer;/ estrella, deja que cante,/ deja que quiera como yo sé.") un símbol de llibertat. Molta gent li demanava que la cantés, i això, no cal dir, enfurismava els militars.

Fins al punt que, la nit del 31 de gener del 1978, una camioneta conduïda a tota llet per un jove de dinou anys va atropellar, a la província de Buenos Aires, l’artista i un compadre seu mentre feien una marxa a cavall en homenatge al general San Martín, un dels herois de la descolonització llatinoamericana. Jorge Cafrune va morir a conseqüència d’aquell fatal accident, envoltat, des d’aleshores, d’una aura de misteri sospitosa….

Per això, les cançons que he escoltat amb delectança i la tràgica desaparició del qui va donar-les tanta vida m’han empès a tenir, pel gran cantor, un record emocionat. Si no el coneixeu o el coneixeu poc, podeu trobar àmplies referències de Cafrune a www.jorgecafrune.net, incloses les de la seva filla -i també cantant popular- Yamila. Tanmateix, jo, aquesta vegada, m’he documentat, sobretot, a través d’una font clàssica però de primer ordre. En els pròxims posts anireu veient de quin gran tresor es tracta.    

Torneu-nos TOTS ELS PAPERS… si encara teniu vergonya

Sense categoria

Ahir, al barceloní Palau Sant Jordi, la nació catalana o les 12.000 persones que la representàvem -tan ben convocades per la Comissió de la Dignitat- vam saber dir prou! Sense massa crispació, però amb absoluta fermesa. I és que ¿quants anys més han de passar -Franco va morir al llit en fa trenta-dos- per tal que el Govern espanyol ens retorni, no una part, sinó TOTS els papers mal dits "de Salamanca"? Els motius electoralistes que deu tenir el PSOE per a fer-se l’orni potser poden entendre’s, però són políticament, i moralment, molt difícils de justificar. I encara més quan hi ha una llei específica per al retorn.

M’ho comentava fa uns dies el Joan quan vam decidir d’anar plegats a l’acte. "Al Pep Cruanyes, el Toni Strubell i tota aquesta gent no podem deixar-los sols". I no els hi vam deixar, certament. Érem 12.000 i el magnífic -cada cop que hi vaig se’m cau la bava: milers de gràcies, Arata Isozaki- Palau Sant Jordi presentava un aspecte ple… sense que es pogués dir ben bé que era "de gom a gom". Però fou més que suficient perquè ressonés la veu democràtica, i no cal dir que un punt irritada, del conjunt d’un poble.

Perfecte Antoni Bassas en el seu paper de conductor de l’acte. Formidable, com era d’esperar, el parlament reivindicatiu de Josep Maria Terricabras. Irreverent -però això veig que no agrada a tothom- i, sobretot, divertida i agosarada la paròdia de Toni Albà. Més aviat fluix, musicalment parlant, Pep Sala. Alt nivell, com té per costum, el de Maria del Mar Bonet, però és una cantant per escoltar més aviat en la calidesa d’una sala de concerts o en un teatre. Idònia -llàstima que hi manqués el Diguem no!-, l’actuació de Raimon, que adoptà, a guitarra pelada, la seva imatge més de combat…

En fi, la qüestió és diàfana: fa trenta-dos anys que el Generalísimo es va morir al llit, trenta de les primeres eleccions espanyoles i vint-i-nou d’una Constitució que, per cert, jo no vaig votar perquè continuo creient que no és integralment democràtica. Però, en tot cas, es pot acceptar que vivim en una democràcia relativa que es legitimaria una mica més si els seus representants acceptessin de tornar -a Catalunya i fora de Catalunya, inclosa, curiosament, la família del ministre Molina- tota mena de documents públics i privats espoliats pel franquisme "por legítimo derecho de conquista".  

Pot entendre’s que César Antonio Molina -seguint instruccions del somrient ZP- es faci l’orni purament per motius electorals (qui sap, tanmateix, si el motiu autèntic és que alguns d’aquests documents diuen coses massa comprometedores). Però això no pot justificar-se de cap manera, ni des del punt de vista polític ni per raons d’ordre moral, al marge que hi ha una llei promulgada expressament per a resoldre la qüestió.

I és que ¿quantes víctimes, o fins i tot els seus familiars, es moriran sense que se’ls hi hagin restituït els documents? I cal pensar també en alguns membres de la Comissió de la Dignitat que ja ens han deixat, com Francesc Ferrer i Gironès, Lluís Maria Xirinacs o Carles Fontserè, que esperava la devolució dels originals dels seus cartells. O en la filla de Carrasco i Formiguera i la de Rovira i Virgili, que encara continuen esperant… I en tanta i tanta altra gent.

Hem de deduir, en definitiva, que estem pagant encara el preu de la Transició, que fou molt menys modèlica del que se’ns ha volgut fer creure. I hem de suposar que, si el PSOE tornés a assolir el Govern de l’Estat, el retorn dels dos milions -¡¡¡¡¡¡2 milions!!!!!!- de documents que manquen per venir no s’endarreriria encara més amb excuses purament tècniques. Sigui com sigui, es veu ben clar que, abans de les pròximes eleccions espanyoles, els papers no tornaran… per molt que us hi poseu fulles. (Un altre ministre que farà tots els possibles per impedir-ho és el salmantí Jesús Caldera…). 

Per tot plegat, és tan oportú un acte com el d’ahir: per a demostrar que se’ns acaba la paciència i que, abans i després de les eleccions, caldrà mobilitzar més la gent i internacionalitzar la qüestió tan com sigui possible.

O és que encara som, tots plegats, presoners del PP i de l’Espanya més bèstia?

  

Què vols ser, JAN LAPORTA, quan siguis gran?

Sense categoria

Joan Laporta, Jan, el president del Barça, sembla que no vol acaparar únicament els titulars esportius. Darrerament, cada cop insinua més la possibilitat del seu pas a la política quan deixi de liderar el club. Fer broma, com ara fa pocs dies a la Fira de Frankfurt, amb una hipotètica "república catalana del Barça" ho és tot menys innocent. De tota manera, si finalment gosa donar el pas, crec que no ho podrà fer en un altre sentit que no sigui el sobiranista. I això, en una personalitat de la projecció que Laporta ha aconseguit en pocs anys, obre alguna esperança de futur en el nostre horitzó col·lectiu.

No m’estranyaria gens, ara que és tan de moda muntar plataformes, que l’actual i carismàtic president blaugrana acabés creant la seva. Però aquesta vegada no seria com l’Elefant Blau, que només aspirava al control del Barça i va acabar assolint l’objectiu una mica -però només una mica- contra pronòstic. Aquest cop, el repte seria la Presidència de la Generalitat… tot i que potser li caldrà fer, abans, alguna marrada.

Vegem-ho. A les properes eleccions nacionals -aquestes que tan matusserament alguns en diuen automòmiques-, Artur Mas es troba davant  la seva darrera possibilitat de fer el cim, i, si més no, voldrà intentar-ho. Carod té la vista clarament posada en el 2014 i -amb el permís de Puigcercós- no deixarà d’aprofitar l’ocasió, conscient que el seu futur polític podria tenir després data de caducitat. A l’altra banda del terreny central de la política catalana, Montilla, ja es veu, dóna per al que dóna. I els somnis de Maragall ja no són tant d’eixe món… com de les vaporoses franquícies no italianes del Partit Demòcrata europeu.

De manera que, amb el digne Xavier Trias gairebé prejubilat i l’imprevisible Jordi Portabella una mica a veure-les venir, un primer gran pas per a Jan Laporta podria ser l’obtenció de l’alcaldia de Barcelona després d’un fluix Jordi Hereu. D’opcions per a aconseguir-la en té. No és encara un líder polític, però ha demostrat les seves condicions de lideratge en l’àmbit esportiu i social; té una projecció mediàtica sòlida i suficientment consolidada, i sap que la projecció d’un país depèn, en una part no petita, de l’impuls que prengui la seva capital.

Òbviament, i tal com està el pati, si Jan Laporta fa el pas definitiu a la política només ho farà com a catalanista i, previsiblement, com a sobiranista -que és la denominació que ara li escau a l’independentisme en el marc de la Unió Europea. Si no fos així, més val que no s’hi posi i que, quan deixi la presidència del Barça, continuï fent d’advocat. Per fer de Mas-bis ja se’n trobarien d’altres, i tampoc veig el Jan sent un de tants caps de brot dins d’Esquerra. Més aviat me l’imagino com el dirigent d’una força transversal que podria interessar molta gent de CDC -i molta menys d’Unió- i d’ERC, i potser elements del sector més catalanista del PSC.

No sé si això apunta, a mig termini, a la creació d’un nou partit. El temps ho dirà, perquè els riscos d’aquesta mena d’operacions, i més avui dia, acostumen a ser complicats. D’altra banda, sempre hi ha la possibilitat -més fàcil, però menys creativa- que Laporta s’apunti a algun dels partits ja existents, que només podrien ser una Convergència realment refundada -com a "casa gran del catalanisme" o sense aquesta etiqueta- o una Esquerra prou pragmàtica. Personalment, creuria més en la primera opció, perquè veig el Jan prou potent des del punt de vista nacional però no tant abocat als ideals esquerrans.

Laporta va estar pròxim en el seu moment al Partit per la Independència (PI) d’Àngel Colom i Pilar Rahola, però això ja és aigua passada. El que ara toca és que la força del seu lideratge pogués obrir alguna esperança de futur en el nostre horitzó col·lectiu. Però ja se sap que les regles de la política són dures i que no tothom disposa, en aquest sentit, del tremp suficient. Mireu si no, en un espai ben distint, el que ha acabat passant amb un home de la intel·ligència de Josep Piqué…

No sé si les catalanes i els catalans aconseguirem celebrar alguna mena de referèndum en la data simbòlica de l’11 de setembre del 2014. Espanya conserva encara massa poder -polític, econòmic, mediàtic, coercitiu- i farà tots els possibles per aixafar-nos col·lectivament, un cop més, la guitarra, com ara torna a fer amb el tenaç -i desitjo que suficientment hàbil- Ibarretxe.

Per això, després de Pujol -el Jordi, és clar-, necessitem nous i, si pot ser, vigorosos lideratges que ens incrementin l’autoestima i ens vagin apropant sostingudament a l’objectiu. Laporta, per parlar en termes futbolístics, és un jugador veloç, ambiciós i amb prou qualitat. Però el primer que haurà de fer és decidir-se a saltar realment al camp… i, un cop fos al voltant de l’àrea, ser capaç d’evitar les moltes lesions que procurarien fer-li quan volgués marcar veritables gols.     

Petits detalls que podrien canviar -fatalment- amb el CANVI CLIMÀTIC

Sense categoria

No m’agrada ser apocalíptic, i més aviat voldria equivocar-me sobre els presumptes efectes letals del ja famós canvi climàtic. Però si el premi Nobel de la Pau acaba de distingir -juntament amb Al Gore- el grup d’experts de l’ONU que lluiten contra aquesta amenaça tan greu, això vol dir que la cosa va de veres. I el més fumut és que, per molt conscienciats que estiguem, no sé si serem prou a temps d’evitar la tragèdia. 

Com a soci de Greenpeace i també com a autor d’un bloc no podia pas deixar de participar en el primer Dia de l’Acció Blocaire (Blog Action Day). Enguany, dedicat a parlar arreu del món de la importància de preservar el medi. [I aprofito per a dir que, si cada 15 d’octubre aquest Dia proposarà una reivindicació diferent, jo també aprofitaré aquesta avinentesa per a recordar que el 15-O no és qualsevol data per als catalans, perquè ja sabeu que s’esdevé el malaurat aniversari de l’execució del president Companys].  

No sóc cap expert en el tema, però m’he documentat un mínim per tal de saber quins petits detalls podrien canviar realment si el canvi climàtic ja no fos tan sols una amenaça, sinó una crua realitat. N’he trobat uns quants, i no sé quin resulta més estremidor:

  • En els pròxims anys, les temperatures podrien augmentar per damunt dels quatre graus de mitjana (amb la calor que ja fa normalment, posem per cas, a Barcelona…).
  • El desgel de l’Àrtic s’anirà accelerant (pobrissons óssos polars!).
  • El nivell del mar pot apujar-se més de mig metre (com s’ho faran a Holanda o a Venècia, per exemple?).
  • Les pluges podrien desaparèixer d’Àfrica, que es convertiria en un desert grandiós, i devastar el sudest asiàtic, esdevingut una immensa bassa (ara que hi ha la possibilitat de fer turisme global, potser a alguns països ja no valdrà la pena…).
  • Hi ha el risc que Nordamèrica pateixi una onada de grans incendis que destruiria el seu patrimoni natural (posats a fer, els ianquis tenen altres coses que sí que caldria carregar-se).
  • Grans àrees del sud d’Europa patirien sequeres molt rigoroses. A la meitat sud de la Península Ibèrica, per exemple, les pluges podrien disminuir de l’ordre del 40% (i això també abasta la part precisament més descatalanitzada dels Països Catalans).

En fi, potser val més no continuar… Ja dic que, en el fons, m’agradaria molt d’equivocar-me, però no veig que les tendències de futur ens permetin ser gaire optimistes. Això sí, si jo fos, per exemple, empresari del totxo -i també una persona corrupta i de dretes-, pensaria alguna cosa com la següent:

"I que en són d’innocents, aquesta púrria d’ecologistes i tots els qui els fan cas! Progrés vol dir confort, i això es mesura en diners. Construint no solament em faig cada cop més ric, sinó que contribueixo a crear molts llocs de treball. Diuen que ens hem carregat la costa, i jo els dic: !Ladran, luego cabalgamos!. En tot cas, que es fotin, però, sobretot, que no atabalin. I que s’adonin del que vol dir pencar… si és que algun dia volen donar-se, com jo, la gran vida".

Tothom té el seu punt de vista o és el resultat dels seus interessos. Però els interessos generals són, en tot cas, els que haurien de prevaldre. És indubtable que avui hi ha més consciència ecològica que abans, però no sé si les petites accions individuals -el reciclatge, per exemple- són suficients respecte del paper dels grans agents econòmics, habitualment molt més conservadors per tal d’assegurar-se un creixement que es pugui mesurar a curt termini.

I encara sort que el Premi Nobel de la Pau acaba de distingir el grup d’experts de les Nacions Unides que lluiten contra el canvi climàtic ex aequo amb l’exvicepresident nordamericà Al Gore. Tot plegat significa que la cosa va de veres, però cal adonar-se que: 1) Les Nacions Unides, sovint, s’assemblen més a una ONG de luxe que a qualsevol altra cosa, tot i que més val que hi siguin. 2) Gore ha fet molt per conscienciar l’opinió mundial sobre la preservació del medi, però sembla que el seu rebut particular de la llum, uns 30.000 dòlars anuals, és vint vegades superior al consum mitjà per capita del seu país… Sigui com sigui, aquest Nobel no anirà gens malament a la causa mediambiental, perquè tendeix a situar-la encara més al centre del debat.

I, per aquesta causa, encara es poden fer i es faran -n’estic segur- moltes coses. El gran dubte és si som prou a temps d’evitar la tragèdia. I si viure en una societat realment sostenible ens ha de fer renunciar a una certa manera d’entendre el benestar -tot i que hi ha persones, cultures i països que ho tenen més clar que d’altres. Sobretot, si arribés un dia que el petroli realment s’acabés i encara no haguéssim trobat recanvis energètics prou eficients.

Potser el que cal d’una manera urgent, davant l’alarma del canvi climàtic, és que fem un canvi de xip a molts nivells. Si més no, tot això que ens agrairien els fills i els néts, que per a ells i elles, més que no pas per a nosaltres, anirà el pollastre…    

JOSEP FAULÍ, certerament, ens mira DE BIAIX

Sense categoria

Josep Faulí, mestre de periodistes desaparegut ara farà un any, ens llega un llibre pòstum, Catalans de biaix, que componen 210 semblances de compatriotes d’abans i ara. És un volum en el qual, com ja s’adverteix a la coberta, “ni són tots els que hi ha, ni hi ha tots els que són: simplement hi ha els que hi ha”. Tal com diu en la presentació Josep M. Cadena, també reconegut periodista i amic de l’autor, es tracta de retrats breus que composen “una obra pròpia, intensament sincera i sense caure en imitacions”.  

Va ser especialment oportú que el darrer dels nostres sopars el féssim dimecres passat precisament després de l’acte de presentació de Catalans de biaix a càrrec del president Jordi Pujol i de Josep Maria Cadena al Col·legi de Periodistes de Catalunya. Hi érem la Pilar, la Lali, la Carme, el Salvador, el Tomàs, el Josep Maria -l’altre Josep M. no va poder venir-, l’Enric -aquest, per poca estona- i jo mateix. O sigui, una part significativa de les persones que havíem treballat sota les ordres de Josep Faulí i Olivella al Servei de Premsa de la Presidència de la Generalitat durant els primers anys 80. El quefe havia presidit informalment diversos d’aquests sopars, tan agradables, fins que l’any passat per aquesta època ja no va poder, malauradament, assistir-hi.

És evident que valia la pena que la família -al capdavant de la qual hi ha quedat la fermesa i el coratge de la Maria Rosa- es decidís a impulsar la publicació d’aquest llibre de l’Editorial Mediterrània, els originals del qual es van trobar a la segona residència de Vallirana. Són un gran nombre de breus i certeres semblances escrites bàsicament fins al 1999, tot i que n’hi ha d’incorporades d’aquell any al 2005. Són, a través d’alguns dels seus millors artífexs -molts encara vivents, però també n’hi ha que ja fa molts anys que van desaparèixer-, rastres de vida individuals de la personalitat col·lectiva d’un poble. 

Tal com diu Cadena en la presentació de l’obra, l’autor “no era pas persona esbiaixada. Ben al contrari. Mai no parlava ni mirava de biaix, sinó que anava dret, ràpid i tallant al moll de les qüestions”. Precisament, com que les semblances del llibre s’estructuren sempre en quatre paràgrafs, tractaré d’anar al moll de la persona i, doncs, fer una mica el mateix en relació a Faulí:

Pocs periodistes catalans com ell podien estar vocacionalment cridats a l’aventura de dirigir -arriscant força- els primers anys del diari Avui -i encara duria el timó de la nau en una segona etapa. Setze anys d’una dilatada experiència al Diario de Barcelona -i prèviament a El Correo Catalán- havien estat una pista de proves més que vàlida, però calia fer del tot concordants periodisme i patriotisme, professió i sentit de país.

El 1966 havia estat un dels fundadors d’aquell estratègic Grup Democràtic de Periodistes, també molt bona experiència prèvia per tal d’esdevenir, amb els anys, cap de premsa de la Presidència de la Generalitat tant amb Tarradellas com amb Pujol. I és que el seu catalanisme, amarat de nacionalisme -gradacions diferenciades, però no incompatibles, d’adhesió a la causa nacional- ha estat amb nitidesa de tendència convergent, però més aviat tan transversal com poc sectari. 

Crític literari de permanent vocació de servei al lector, docent a la Pompeu Fabra del qual encara se n’hagués pogut treure més suc acadèmic -en el bon sentit-, home proverbialment ben informat, professional amb una integritat guanyada a pols, ciutadà compromès i amb sentit del deure però ponderat sempre. Treballador, tossut, eficaç i poc retòric, amb ganes d’anar per feina. Com diu Cadena, “actuava d’acord amb la dita camboniana del sigui breu i escrivia ras i curt”.

No parava, en tot cas. Va saber difondre, a través dels seus llibres, Georges Simenon i el seu inspector Maigret o la vida de Joan Prim. Ens va il·lustrar sobre els Jocs Florals, la Nit de Santa Llúcia, els episodis significatius de la resistència cultural o els nostres herois i heroïnes de ficció. Ens va fer conèixer més de prop l’Òmnium o la primera Convergència. Era un observador permanent de les vicissituds de la premsa catalana, en una part important les seves pròpies… Era tots aquests i altres trossos del mirall però, sobretot, l’esperonava la fidelitat al mirall, a la pàtria amb horitzons però també sovint pobra, bruta, trista i dissortada -per dir-ho a l’espriuana  manera-  en què s’emmirallà constantment.

Quan l’any 2002, en ocasió del seu setantè aniversari, vaig entrevistar-lo per a El Temps, Josep Faulí reflexionava sobre el país -tal i com acostumava a fer en tants i tants articles- i em deia que “el que guanyem avui no ho podem perdre demà”. Són paraules que conserven tota l’actualitat, i sobretot ara que sembla que s’accentua entre nosaltres l’impuls sobiranista. Faulí no haurà estat a temps de formar part d’una Catalunya lliure -si és que això arriba algun dia-, però se sentí personalment lliure en un país sotmès… que, amb gent del seu tremp, esdevé menys mesell, no tan esclau.