A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

PACO MUÑOZ, des de València

General

El mercat lingüístic i cultural dels Països Catalans -que hi és, tal com existeix efectivament aquesta àrea nacional, però només a determinats nivells- no ha funcionat de manera eficaç en el cas de Paco Muñoz. Tanmateix, una desena de discos -l’últim, La meua terra- constitueix el llegat remarcable d’aquest cantautor nascut a València en un llunyà i col·lectivament malaurat 1939.

He accedit a la seva producció massa tard -començà a cantar en un altre any emblemàtic, el de la mort de Franco-, i encara a instàncies d’ell. Em contactà recentment per correu electrònic gràcies a Miquel Pujadó per tal de fer-me arribar La meua terra (2005), el seu darrer disc i qui sap si l’últim, tal com ha anunciat, ja que "hi ha molt de futur darrere nostre, bons músics joves que vénen amb molta força i s’ha de deixar lliure el camí".

Tanta generositat, personal i col·lectiva -la d’un artista que també s’ha dedicat molt a recopilar i interpretar cançons per a infants-, bé es mereix un mínim d’atenció. I més quan Paco Muñoz, com explica el mateix Pujadó al seu indispensable Diccionari de la Cançó. D’Els Setze Jutges al Rock Català (Enciclopèdia Catalana, 2000), "és un exemple clar de la inexistència del tan necessari mercat lingüístic unificat: popularíssim i gran venedor de discos al País Valencià, és pràcticament un desconegut al Principat i a les Illes malgrat una obra important i de gran qualitat". De manera que el fet de no haver tastat la seva producció -tot i saber-ne la referència des de feia anys- té algun eximent…

Escoltades les cançons, he trobat en La meua terra -publicat per la pròpia productora del cantant, PM Produccions- un disc que té prou interès. Les seves lletres i melodies, els seus arranjaments, la seva inspiració -hi ha dos temes amb músiques de Mikis Theodorakis i Manos Handjithakis, respectivament-, m’han permès endinsar-me, un cop més, en la cadència dels ecos mediterranis, que tanta gent -promotors musicals òbviament inclosos- procura malmetre’ns. I m’ha impressionat molt especialment -és un tema que no pararia de sentir- Tot i esperant Ulisses, en lletra i música de l’inoblidable Ovidi, Ovidi Montllor.

Paco Muñoz, amb la seva singular veu aguda, sap dir les cançons des d’una estètica clàssica, que potser no depara sorpreses però que resulta ben agradable d’escoltar. I sap ser l’intèrpret -entre molts altres, de més joves o tan grans (Raimon és de la lleva del 40)- d’"una terra, una mar, una llengua, un amor i uns records que ens són comuns i que, massa vegades, han estat segrestats i manipulats per uns interessos que poc tenen a veure amb l’essència del que som i del que volem ser", tal com escriu Enric Lluch a la presentació d’un disc que ha comptat amb col·laboradors de luxe com Lluís Llach, Miquel Gil o Joan Bibiloni.

El meu desconeixement dels seus nou treballs anteriors m’impedeix de saber si és prou apropiada -però suposo que sí- la representació del Paco a l’esplèndida antologia La nova cançó. 1965-1982, que es difon en 18 llibres-CD a través de l’Avui. M’adono, si més no, que figura a la selecció de l’any 1972 amb el tema de Llach A cavall del vent, també inclòs posteriorment a La meua terra i que el valencià interpreta a dues veus amb l’empordanès. Hi figura també per un tema considerat una de les millors cançons del 1977: Què vos passa, valencians? I encara, el 1980, per la seva musicació i interpretació del poema In Memoriam, de Miquel Martí i Pol. De tot plegat, me n’alegro. 

I penso que jo mateix, que vaig fer una ràpida visita a la ciutat de València a finals de l’any passat -massa centrada preferentment en la Ciutat de les Arts i de les Ciències-, no sé si seria capaç de contestar prou bé la pregunta que dóna títol a la segona d’aquestes cançons. El que sí que sé és que hi ha molts valencians, massa, que no dirien el que diu -i ha escrit- Muñoz a Jo vull un país

"Jo vull un país/ que parle la llengua/ que un dia ens negaren/ i feren malbé./ Que sobre la pena/escriga un poema:/ "nosaltres Al Vent"./ I et diuen que Espanya/ és una i t’ho creus./ I caus en la trampa/ i tens por de dir/ que això és tot mentida:/ que som d’un gran poble/ amb una cultura/ que es nega a morir."

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.