A la brasa i al caliu

La mort de l’abat Cassià, un dels indispensables -ara que n’hi ha pocs- líders morals amb què Montserrat havia beneït el país, fa que ens sentim una mica nostàlgics d’una època no cal dir que difícil, però també molt solidària. Temps en què l’Església -a l’empara del concili Vaticà II- era molt més respectada que no pas avui per als qui no ens sentim creients, i en què la catalanitat era concebuda, malgrat les angoixes del dia a dia, com una ferma esperança.
No cal esplaiar-se massa sobre tot el que s’ha dit, i sentit, aquests dies: l’abat emèrit de Montserrat, Cassià Maria Just, com a referent de catalanitat, espiritualitat, obertura intel·lectual, progressisme, lluita pels drets humans, capacitat de diàleg, compromís amb la societat i amb el seu combat poc o molt unitari contra el franquisme -recordem la famosa tancada d’intel·lectuals del 1970-, servei a la cultura…

Un líder sociopolític, en definitiva, dels que cada vegada ens costen més de trobar. La seva actitud un pèl alternativa dins l’Església catòlica -en una Església que no era tan semblant a la d’avui- seria ara una mica excèntrica. I no cal dir que el seu catalanisme natural i les seves activitats socialment solidàries, vinculades a diverses entitats d’una de les quals -la fundació Acció Solidària contra l’Atur- fa tants anys que sóc soci.

Un lideratge de la consistència del seu -i havia succeït l’abat Escarré!- es nota a faltar dins l’Església catalana d’avui, malgrat el paper de referent que -en un estil menys carismàtic- continua havent-hi en l’actual abat montserratí. Però a la jerarquia catalana -amb cardenals o sense- li falten autèntics pastors que guiïn bé les ovelles i les posin veritablement a cobert dels roucos i les COPES de torn…

Un dels trets més remarcables de la personalitat oberta de l’abat Just és la seva capacitat de diàleg i amistat amb les persones que no som creients. D’una entrevista aplegada al llibre Converses amb deu líders (1980), de l’enyorat Josep Faulí, en rescato aquestes paraules:

“Tinc -deia el pare abat- autèntics amics que són agnòstics, amb una estimació mútua i amb un enriquiment mutu. Tinc i tenim, perquè no sóc jo sol en aquesta actitud, sinó que és de tota la comunitat. I em sabria greu que canviés aquesta situació, perquè ja d’abans de la guerra tinc bones notícies de les relacions de l’abat Marcet amb agnòstics o amb persones que es trobaven en actitud de recerca”. 

Sembla un altre model d’Església, ben diferent, en molts aspectes, de l’actual. Pare abat, descanseu en pau… vós que vau contribuir a afermar la nostra identitat catalana des d’un gran sentit -també musical– de la pau.