A la brasa i al caliu

Les Jornades han estat igualment, amb la valuosa implicació de Vilaweb, un punt de trobada presencial de blocaires que demostra que això dels Països Catalans, a més de creure-s’ho, el que cal és practicar-ho. A la manera de la indomable Xesca, que va mantenir fins al final el bloc L’hidroavió Apagafocs, si hi ha alguna fórmula màgica seria aquesta: treballar, viure i perviure.   

La grata descoberta de Búger, un poble que m’havien dit que era més aviat poca cosa, i mira, no m’ho sembla. I una sorpresa -relativa- també excel·lent: el fet de retrobar l’amic -i excel·lent periodista- Pere Bonnín, xueta mallorquí que, entre s’illa i el Principat, exerceix lúcidament com a tal.      

La implicació activa de Vilaweb -garantia d’eficàcia- amb Vicent Partal i Assumpció Maresma presents a Búger. La qualitat de les reflexions sobre “Blocs i literatura” de Biel Mesquida, de Carme-Laura Gil, de Ricard Garcia, de Benjamí Villoslada, de Sebastià Perelló, del propi Vicent. Entre lletres i bits, l’interès de les seves aportacions va ser molt alt.

La calidesa de les intervencions dels “Lectors i amics blocaires de Xesca Ensenyat”: Josep Blesa -valencià de València-, Maria Folch -valenciana de Roma-, David Figueres -ferraterià-, Enric Marco -astrofísic-, Belén Murillo -madrilenya còmplice-, Josep Selva -cafeter-, Joan-Carles Ortega -rizomàtic. I la pròpia Roser Giner, tan intrèpida, i jo mateix…

L’oportunitat de la presentació d’Una altra vida, edició pòstuma d’una novel·la de na Xesca, a càrrec del seu fill, l’entusiasta i també novel·lista Marc Cerdó. L’entranyable implicació del marit i de la filla de l’autora. La bellesa del recital poètic, coordinat per la cordialitat i el bon fer de la Maria Victòria Secall. L’atractiu de l’audició musical del singular Antoni Caimari. La passejada, pel bonic moll de Pollença, als llocs de la narrativa de XE.

I el fabulós Arròs brut amb què ens van delectar en Caimari i els seus ajudants a l’Aula de Gastronomia Mallorquina de la Fundació ACA. I les anades i vingudes -sopar inclòs- a la plaça de Búger. I el sopar de Sa Pobla. I la Mallorca del mes de maig, esplèndida. I els moments de tertúlia espontània, impagables. I la convivència -dins i fora de les cel·les que s’havien habilitat- amb persones, per damunt de tot, d’una gran categoria humana…

Si a més fèiem pràctica activa -ara que fa mig segle de la publicació del Nosaltres, els valencians fusterià- d’aquesta xarxa contínua i vital que n’hem convingut a dir Països Catalans, ja era l’hòstia! Però no únicament és qüestió de noms, sinó de voluntat col·lectiva. La literatura, els blocs i altres noves eines també hi contribueixen a bastament. I ho faran, com va quedar ben clar.

I si, encara, mantenim i fem perviure referents de la vàlua, la qualitat i el prestigi de na Xesca Ensenyat, això ja no hi haurà qui ho pari! Ni a Mallorca, ni enlloc…