Món MORT ben VIU
Hi ha massa indicis que ens interpel·len sobre el fet que el món, certament, és massa mort com perquè no gaudim com cal de la vida. Però són els signes en sentit contrari -nombrosos, per sort- els que ens mouen, i ens fan creure que, malgrat tot, pagava la pena haver aterrat per aquí.
No sé si a dia d’avui, en cas que fos sirià, per exemple, diria el mateix…
I tanmateix… La vida ha tingut i té moltes cares bones, i no us en faré el catàleg perquè podeu trobar-ne cada dia. Si mirem enrere -a mi m’agrada fer-ho habitualment-, la història del planeta és plena de truculències, però el nostre món mort és, sortosament, ben viu.
Si jo fos ciutadà de Síria -un país que no conec, però que en alguns aspectes admiro-, segur que no diria el mateix, a hores d’ara. La tragèdia siriana -a Líbia sempre hi va haver més esperances de vèncer Gaddafi- es recolza en el joc estratègic de les potències, grans i no tant, i aquesta és la sort provisional d’un dèspota ferotge que fins fa un any -tot i el seu règim autoritari- no ens ho havia semblat.
Com va passar la dècada dels 90 als països de l’Est d’Europa, les revoltes -poc o molt pacífiques- van anar esclatant, però el bany de sang dels Balcans en va ser el patètic desastre final. A Síria també li ha tocat, com si diguéssim, aquest macabre furgó de cua…
La trobo tan gran i gairebé mostruosa, la tragèdia dels opositors i de bona part del poble sirià, que estic per no anar mai més a cap manifestació contra cap guerra. Perquè això d’ara és una massacre sistemàtica, difosa contínuament pels mitjans, i de moment ningú no m’hi ha convocat per a protestar…
Potser és que tots estem aclaparats per la crisi: la del dèficit, la de l’atur, l’ecològica, la sanitària, la institucional, la cultural, la moral, la nacional… D’economia no hi entenc gaire, però mai no hi havia prestat tanta atenció com ara. De tot plegat es dedueix:
1) Que els polítics no manen ni prenen les grans decisions realment -ja ho anava constatant des de fa temps-, però que, en més de dos i de quatre casos, també se n’aprofiten.
2) Que el comunisme va ser dolent -mai no el vaig veure clar-, però el capitalisme mai no ha estat prou bo, ni ho serà -ho he vist clar sempre, i això que no sóc antisistema.
3) Que volen castigar-nos amb una crisi d’ansietat constant, i això posa a prova -des del punt de vista individual i col·lectiu- la nostra solidesa psicològica.
Però si penso en les moltes coses bones que m’ha donat la vida -les produccions culturals que em plauen, els països que he visitat, les noies que m’han agradat, les persones que estimo, els estímuls positius que sempre m’orienten…-, dedueixo que, malgrat tot, paga la pena haver aterrat per aquests verals.
Món mort ben viu, sí… i que entre totes i tots ens ho poguem explicar, tot millorant, si és possible, la condició humana.
Tot i amb tot,segueixo valorant les coses bones que m’ha donat la vida, sobretot els bons amics, les bones persones (que n’hi ha) i tantes i tantes coses per les que paga la pena despertar en aquest món “tan divers, tan extens, tan temporal” com deia el poeta, i tan contradictori cada matí…
m’ha fet gracia trobar un graffiti que no recordo haver fet a la red, encara que segur que es meu, la calavera, la caligrafia i les formes geometriques hem delaten…
d’on es la foto?
hem podries enviar una foto mes general per veure la peça que vaig pintar a l’esquerra de la calavera?
salut
pots trovar mes trevalls meus a les seguents adrçes web:
http://flickr.com/monmort
http://flickr.com/lairagraffx
http://monmort.blogspot.com
http://collagebarricade.blogspot.com
Perquè et situïs, jo visc a l’Esquerra de l’Eixample.
I gràcies per la participació.