MOLÍ, pintor dels nostres dimonis
El pintor, dibuixant i gravador Manel Molí, tan vinculat a Terrassa, ens va deixar el mes de maig del 2016, però és viu en el record i en la nostra mirada perquè la seva -a més de la gran qualitat- és una obra que no deixa indiferent. Vinculat també, des de feia dècades, a Amics de les Arts i Joventuts Musicals, l’entitat li dedicà una retrospectiva d’homenatge entre els mesos de febrer i març que serà bo que hagi contribuït a la progressiva revaloració de la seva figura.
I és que som davant d’un artista segurament discret per presència humana, però poderós i subjugant des del vessant creatiu.
Li vaig fer, l’any 1983, una entrevista per a l’enyorada revista terrassenca Al Vent, i ens havíem vist algunes vegades més, la darrera a començaments d’aquesta dècada. Ens teníem estima, doncs, però sense haver-nos tractat de la manera freqüent que hagués estat desitjable. Tot i això, em consta que la Carolina, la seva vídua, va suggerir a Salvador Mourullo, amic de l’artista i comissari de l’exposició, que jo escrivís un text per al catàleg de “Molí 1936-2016”, i ho considero un honor, no sé si merescut, però per a mi molt grat…
L’escrit seria publicat juntament amb altres dos, el de presentació del president de l’entitat, Jordi Chueca, i un estudi detallat de l’obra de Molí a cura de l’amic Santi Rifà. En el marc d’un catàleg de poques pàgines però curull d’il·lustracions i suficient per a transmetre al públic, doncs, la gran sensibilitat de l’artista i la seducció que produïen el seu traç, els seus continguts i les seves coloracions. Amb una obra que reflecteix un món que, com vaig escriure al catàleg, “no ens resulta mai plàcid”.
Una producció basada en un formidable imaginari visual on hi trobem rastres d’Hieronymus Bosch i altres exponents de la pintura holandesa, o també de les figuracions de caire surreal del gran Joan Ponç, Antoni Tàpies o Modest Cuixart, referents de l’art català del segle XX.
I deixeu-me que continuï escrivint entre cometes, perquè sempre resulta deliciós, quan es pot, copiar-se un mateix. “L’artista, normalment enmig de paisatges muntanyencs -que reflecteixen la seva vinculació a la natura-, hi presenta una humanitat que ha progressat fins a estadis cada cop més transgressors, però que no ha deixat de banda -des d’expressions poc o molt cruels, però sempre mortíferes- la tendència a autodestruir-se”. Des d’una actitud de “rebuig als diversos poders com a models d’opressió política, econòmica, ambiental i també nacional, no cal dir”.
“Des de l’esclat que representà el reconeixement del seu treball per part de la barcelonina Galeria Adrià -un dels referents artístics catalans dels anys 70-, fins a la presència de l’obra de Molí en prestigioses col·leccions privades, l’artista de la Portella -que treballava habitualment des de Terrassa i fruïa sobretot de la natura a Salo- s’inspirà, s’expressà i ens interessà d’una manera poderosa. És per això que la seva obra conté trets prou destacats per a fer-se perdurable”.
I deixeu-me ara que rebli el clau sobre l’obra, tan bella com inquietant, d’aquest creador preuat reproduint un fragment de la presentació del crític i historiador de l’art Josep Miquel Garcia a una altra exposició sobre Molí, exhibida als Serveis Territorials de Cultura de Lleida. Al món del ponentí i egarenc s’hi representa “una escena on discorre aquesta munió de personatges i bestiaris diversos que caminen o volen per la superfície del quadre… ocells i ocellots, rates i serps, corbs i monstres, insectes i maquinàries irreals i conduccions de tubs i aixetes acompanyen el grotesc esdevenir del poder i del sexe, especialment del poder en tots els seus estaments simbòlics”. En definitiva, el poder econòmic, el religiós, el militar…
Molí, artista del nostres somnis… i també dels malsons. Pintor, ben lúcid, dels dimonis d’aquest món tan bell com, sovint, desconsolat i terrible. Que són, no cal dir, els nostres dimonis…
