A la brasa i al caliu

Si encara no ho heu fet, sou a temps d’anar a veure, a la barcelonina Galeria Joan Gaspar, L’equilibri de les formes, exposició de Moisès Villèlia prorrogada fins al dia 27 d’aquest mes de febrer. Sedueix, emociona, commou… L’artista ha estat un dels escultors catalans -i universals, per què no?- més creatius, insòlits i no sempre prou reconeguts del segle XX.

Les obres de Villèlia, a parer del crític Ricard Mas, “són com fràgils dibuixos en l’aire, peces acoblades, que no enganxades, de canya, filferro, algun branquilló i de vegades pintura roja o negra”.

Format en un taller d’ebenisteria, l’artista (Barcelona, 1928-1994) era deutor d’aquest ofici i no aliè a les influències de Henry Moore, Torres-Garcia i Nahum Gabo. No debades, va batejar el seu fill com el profeta Nahum…

Part de l’originalitat de la seva obra rau en l’ús de la canya de bambú, mitjançant la qual va produir obres tan mestres com ingràvides, aèries, etèries… 

Poeta per damunt de tot –visual en tres dimensions, però també a nivell d’escriptura-, va menjar  bàsicament a partir del disseny industrial, un ofici que -no sempre- pot ser del tot creatiu. Fins i tot va dissenyar jardins, tot ampliant la seva noció de l’espai amb horitzons lírics.

Al text que encapçala el catàleg de la mostra de la Joan Gaspar https://www.galeriajoangaspar.com/gjg/, el crític Juan Bufill apunta que les escultures de Villèlia “parecen paradojas poéticas, pero es así la existencia. En sus obras lo corporal está abierto y se hace ligero y aéreo, el hueco y el vacío ya no son una carencia, sino un lugar de apertura”.   

Portentós Villèlia, ja dic. L’enyorat Joan Brossa -tornem a la poesia- ho expressà així en aquests versos que li dedicà l’any 1969:

“Agafes el fil i el portes a l’estrella, /el  passes per dins el llaç, després / hi passes l’estrella i el fil quedarà / lliure.

Com que creixen en llocs humits / i a la vora dels rius, quan el sol / desapareix en l’aigua es converteix/ en canya.”

Diuen que la seva obra sembla un Guadiana: tan aviat apareix com desapareix. Tot un artista de culte, en qualsevol cas…