A la brasa i al caliu

A www.cantautors.com ja fa alguns dies que hi tinc penjada, en dues parts, l’entrevista que vaig fer-li a Miquel Pujadó. A banda de convidar-vos a llegir-la, ara vull insistir que us fixeu una mica en la trajectòria -dilatada, coratjosa i a voltes a contracorrent- d’aquest cantautor, crític i un dels pocs experts que la Chanson de la França té actualment al nostre país. 

Miquel Pujadó García, nascut accidentalment a Madrid l’any 1959, és un artista de Terrassa -la meva ciutat d’origen- que porta molts anys ocupant el seu espai a la Cançó catalana. Com a cantant i autor, en primer lloc, però també, d’una manera prou remarcable, com a crític. Amb criteris propis i amb una dedicació i estimació especial per la cançó francesa, sobre la qual crec que, a hores d’ara, entre nosaltres hi entén més que ningú -i encara més quan, del doctorat sobre la qüestió, ja fa anys que hi va haver una retirada general, i feta sense el més mínim sentit del ridícul.

Pujadó, que ha exercit com a professor de llengua i literatura, estrenà fa uns mesos el seu propi web [www.miquelpujado.cat]. Us he de dir que, per la seva configuració i disseny, és un dels millors espais virtuals que he vist darrerament en el món de la música en català. Es nota que el seu impulsor ha volgut donar al tema -en benefici propi, és clar, però incorporant aquest guany al progrés artístic, cultural i col·lectiu- tota la importància que avui es mereix i que el públic té dret a rebre.

Al terrassenc, tradicionalment, se li havia penjat la llufa -per dir-ho així- que, des del punt de vist artístic, era molt bon lletrista, però més aviat fluix com a compositor i intèrpret. Jo no dic que això no hagués pogut ser d’aquesta manera, però també em sembla evident que el Miquel, com els bons vins, ha anat guanyant amb el temps, s’ha anat reequilibrant com a creador. I en el seu darrer disc, La sínia i l’estrella (Columna Música, 2006), ens ha demostrat les seves ganes de jugar-se-la del tot, és a dir, d’oferir-nos un seguit de cançons gairebé sense lletres pròpies. I ha reeixit en l’intent.

Aquest compacte -l’estic escoltant ara mateix- constitueix un homenatge a la memòria literària d’Agustí Bartra, un poeta molt vinculat a Terrassa els darrers anys de la seva vida -vaig tenir la sort, els anys 70, de tractar-lo a fons- i també íntimament unit a l’exili català a Mèxic. Un dels autors més singulars -i avui cada cop més oblidat- de les lletres catalanes del segle XX.

Els comentaris crítics d’en Pujadó podeu seguir-los cada mes, per exemple, des de Serra d’Or. I cal recordar que el nostre home ens llegà, l’any 2000, un referent indispensable: el seu Diccionari de la Cançó. D’Els Setze Jutges al Rock Català, editat per Enciclopèdia. És una obra molt ben documentada i ben exhaustiva, tot i que alguns la van acusar al seu dia de ser massa subjectiva. Però a mi -si no és massa forassenyat- m’agrada la gent que té criteri, i em malfio de la que en té poc o no en té.

Veureu a l’entrevista de Cantautors.com que Pujadó exhibeix un coneixement de la Chanson que va molt més enllà dels seus admirats Brassens -de qui és un reputat versionaire en català-, Ferré, Moustaki, Bécaud, Brel potser no tant. Des d’aquest punt de vista, el seu testimoni és un luxe, i també perquè té la virtut -a contracorrent, com tantes vegades ha hagut de fer les coses el Miquel- de combatre l’anglosaxonia que ja fa dècades que, en el món de la música i la cançó populars, ben segur que ens ofega.

Per a Miquel Pujadó, la cançó d’autor és un enllaç entre el món popular i el món culte. Porta força anys en aquest combat -tot i que va eixir a gravacions i escenaris quan la Nova Cançó només era un record força sepultat pels anys de plom– i està acostumat a haver d’espavilar-se. Per això neda i neda, si cal, a contracorrent, i ho fa -com diu el títol del seu disc fins ara més antològic- entre la veu i els dits.  

I per cert que en aquest CD, del 2004, el Miquel s’hi fa acompanyar al piano per un dels mestres moderns de la música d’aquest país, el tarragoní -i també compositor- Conrad Setó. Tot un luxe… que sí que ens mereixem.