A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

MIQUEL GIL, llançat com un TGV (el que encara no fa l’EIX mediterrani)

General

Dissabte a la nit, al Teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat, Miquel Gil no ens deixà respirar. En el marc del Barnasants’08, el concert del valencià -amb el so inspirat de la seva banda- va provocar vibracions molt bones. Les d’un artista de veu esqueixada i determinació intensa, com la fotografia de Juan Miguel Morales ens mostra ben clarament. Les d’un músic que sacseja i posa al dia, com pocs, la música d’arrel i la sonoritat mediterrània. 

Tenia ganes de sentir-lo en viu per a sortir plenament de dubtes. Havia escoltat els seus dos anteriors treballs –Orgànic i Katà– i algun tema del nou –Eixos– i en reconeixia la qualitat i la singularitat de la proposta. Em costava, tanmateix, d’avesar-me al to aspre de la seva veu, qui sap si per una qüestió de pell. Un s’esforça per dissimular que és una mica fi, però a voltes li costa…

Però no hi ha com el directe per a descobrir la veritat d’un artista, perquè damunt l’escenari no compten els trucs ni el maquillatge. A uns pocs metres de distància, en definitiva, no hi ha engany. Per això, a voltes el directe decep una mica -o força, depèn dels casos- respecte de la música enllaunada, com ja us vaig explicar que em va passar relativament amb un altre cantant i autor valencià, Òscar Briz.

Però aquesta vegada, amb Miquel Gil [www.miquelgil.com], el directe me’l va fer, definitivament, més gran, tot i que l’audició posterior dels Eixos (Temps Record, 2007) atrapa de seguida, perquè és un pas endavant en la trajectòria d’un dels referents, ara mateix, de la música mediterrània d’arrel i la del sud d’Europa. El Miquel, a més, disposa d’una banda de pebrots, no solament capaç de sonar a un gran nivell, sinó, fins i tot, de fer-nos riure amb algun acudit. I això encara s’agraeix més, ni que sigui pel fet que la gent que vam anar al Joventut -bon teatre de la segona ciutat més poblada de Catalunya- estàvem, realment, ben predisposats per a l’artista però no li fèiem prou justícia, ja que no érem suficients.

Fins a mitja actuació, tenia previst de posar a aquest post -que ja vaig veure de seguida que calia fer- algun títol com MIQUEL GIL, la natura desfermada, o alguna cosa així. Però, suposo que seguint el fil de l’actualitat, em va donar per pensar en l’AVE en el sentit de dir: “Aquest tio marxa a un ritme molt alt, com si fos l’AVE. De seguida vaig veure que la comparació era encertada només relativament. I és que l’AVE -ja sabeu, Alta Velocidad Española- és un transport tecnològicament avançat i molt útil, però fins a un cert punt. El seu nou trajecte entre Madrid i Barcelona, per exemple, reforça les estructures radials de l’Estat, quan a nosaltres, el que ens caldria realment , és un TGV, un Tren de Gran Velocitat. I, entre d’altres, el que hauria de fer -i ja veurem quan farà- l’eix o corredor mediterrani…

D’aquí el títol, perquè Miquel Gil, realment, va llançat com un TGV. Els qui l’hagueu vist en directe -no sé si n’hi hauria alguna o algun,  dissabte passat, a l’Hospitalet- podreu corroborar-ho. Com a cantaor
genuí que és -ja des dels temps del mític grup Al Tall-, ha explorat a fons les sonoritats mediterrànies, inclòs també el duende del flamenc. Us parlo, en definitiva, d’un intèrpret, un autor i un músic obert a diverses influències i prest sempre, doncs, a l’intercanvi.

Al final del tan reeixit concert, vaig anar a saludar l’artista de Catarroja (l’Horta del Sud) i proposar-li la seva intervenció -que properament concretarem- en el marc d’un reportatge. Doncs bé, el bon rotllo que el Miquel va mostrar damunt l’escenari es transmet, intacte, en la distància curta. I t’adones que és un paio amb el qual hi prendries, tranquil·lament, més d’una copa, la qual cosa no sempre passa amb els creadors, que ja sabeu que a voltes són tan tibats en la mesura que es creuen molt importants, ni que ho siguin de veres… 

Em sembla que no és aquest el cas, tot i que es tracti d’un artista realment de primera. Va aparèixer a la breu conversa -ell i el seu grup baixaven a la terra valenciana la mateixa nit, i no es tractava de cansar-los- la meva condició de terrassenc, ja que el Miquel té a Terrassa, amb Vesc, la seva oficina de management. Em va explicar que, fins i tot, havia viscut un temps a la ciutat vallesana, de la qual cosa jo -no sé pas vosaltres- no en tenia ni idea. “De les grans capitals -em deia-, més aviat en fujo. Sóc addicte a les ciutats poc excessives, on respires més aviat tranquil però també tens a l’abast tots els serveis”.

En concret, vivia a l’avinguda de l’Abat Marcet, enfront de l’Estadi Olímpic, i, com a bon aficionat al futbol, anava de tant en tant a veure partits del CF Terrassa quan aquest equip, fa algunes temporades, jugava a la categoria A de la Segona Divisió. “M’agrada, el futbol de Segona. Ho fan tant bé com saben, però, sobretot, hi posen l’ànima, ho donen tot al camp ni que la tècnica, sovint, no sigui excessiva”

O sigui, que cal agrair un cop més al festival Barnasants [www.barnasants.com]que cada hivern posi fàcilment a l’abast, des de Barcelona i el seu entorn metropolità, artistes de tan interès creatiu i, a voltes, fins i tot humà. Miquel Gil, n’estic segur, té corda per estona. La corda, la força i l’afany -vinguin del nord, del sud, de terra endins, de mar enllà, per a dir-ho a la llachiana manera- que cal que no deixi de tenir mai la música en català…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.