A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

M’estic tornant PAGÀ?

Sense categoria

Ser creient -sobretot, d’una religió monoteista- limita, per definició. Ser ateu també, probablement. Els agnòstics, en canvi, crec que som més permeables. Sense necessitat d’abandonar el dubte permanent sobre la transcendència, podem deixar-nos influir per diverses filosofies o formes de pensament. Fins i tot pel paganisme, per exemple.

Ho he anat pensant després d’haver llegit una entrevista amb el mestre Baltasar Porcel al núm. 600 de Serra d’Or del proppassat mes de desembre. Mestre de vida, sí, tot i que en sentir el seu nom -fins i tot ara que ja és mort- encara hi ha qui hi veu -potser amb alguna raó- una mena d’ésser lluciferí. Segurament és més ben considerada la filòsofa Hipàtia d’Alexandria, que la seductora i intel·ligent Rachel Weisz interpreta a l’Ágora d’Amenàbar.

Al final de l’entrevista esmentada -compendi d’una de més extensa que li havien fet el 20 de maig del 2009 al plató de la televisió de la Universitat de Vic-, en Porcel contestava algunes preguntes sobre el més enllà:

“- Creus que hi ha Déu?

– Crec que hi ha molts de déus. La nit és un déu, el vent és un déu, els animals són déus…

(suggestiu, vaig pensar)

– Qualsevol que et sentís t’acusaria d’herètic. Et diria: com pots dir que la nit és un déu?

– És que ho és. Un déu preciós. I els vents són déus, la vegetació…

(una visió prou interessant, segons com propera al panteisme)

– Què és el que no és déu?

– Probablement, les religions oficials. S’ha de ser politeista. S’ha d’adorar molts déus.

(i això, si s’escau, pot fer-se millor des de l’agnosticisme)

– Déu deu ser tot allò que ens comunica emocions i sentiments. D’una manera intensa, càlida.

– O és tot allò que vols que sigui déu. Tot allò que t’agradi. És a dir, un peix és un déu.

(o un gat dolcíssim, un paisatge sublim, un llibre ben escrit, una pintura resplendent, una música intensa, una idea captivadora, un personatge interessant, una persona atractiva -dona, en el meu cas)

– I els moments de felicitat que ara descrivíem a Andratx vora la foganya…

– Bé, això forma part de la divinitat.

(divinitat associada no pas a patiment, sinó a plaer; com el que pot suggerir, malgrat la serp, la fotografia adjunta de Rachel Weisz, l’actriu que interpreta magistralment la figura d’Hipàtia d’Alexandria a l’Àgora d’Amenábar)

– De la divinitat?

– O de l’ésser humà, com en vulguis dir”.

(religió, si és que ho és, associada a la festa dels sentits)


En fi, el paganisme pot tenir moltes maneres de manifestar-se. Personalment, l’admiració que sempre he sentit per la Roma clàssica hi contribueix, sens dubte. Potser per la sonoritat del nom, la meva divinitat preferida era Júpiter, el déu de la pluja, el vent i les tempestes. Que precisament aquest hivern, a casa nostra, es manifesta tan benignament…

Des de l’agnosticisme, insisteixo, ser pagà s’allunya de la religió oficial, la catòlica en el nostre cas. I encara més avui, quan és obvi que la separació entre la realitat del món i la de l’Església és cada cop més gran -encara que a l’Església també hi hagi realitats positives. De tota manera, un paganisme ben entès pot conviure amb algunes manifestacions de l’espiritualitat. Ho pensava dissabte passat tot visitant el complex que ha sorgit del renovat monestir de Sant Benet de Bages [www.monstbenet.com], on CaixaManresa s’hi ha gastat la pasta i el prestigi amb uns resultats esplèndids.

Potser sabeu que el reconegut pintor modernista Ramon Casas accedí, durant uns quants anys del segle XX, a la propietat familiar del monestir. Precisament, en desmuntà el retaule barroc que hi havia a l’església, del qual resten peces soltes que poden admirar-se en el decurs d’una visita compartida -a les estances pròpiament monàstiques i a les habilitades per al sojorn del pintor i la seva família- que us recomano vivament. Casas exercí, doncs, una forma subtil de paganisme que avui constitueix un valor afegit a un antic patrimoni eclesiàstic.

I la bella i valuosa Hipàtia? En l’Imperi romà tardà, exercí, des del paganisme, la racionalitat il·lustrada enfront del fanatisme dels cristians, que havien accedit al poder espiritual -i temporal- a partir de l’emperador Constantí. Si ho comparem amb el que passa avui, els papers sembla que resultin una mica capgirats, però la Història, com veiem, és molt llarga, i prou sàvia malgrat els qui la fan.

Ser pagà vol dir, en definitiva, deixar-se seduir per la bellesa del món, que és una gran deessa capaç de suportar totes les malvestats. Que n’hi ha tantes… 

  1. Tot això que planteges, ja ho plantejava en Joan Maragall en el seu esplèndid ‘Cant Espiritual’. Tot i que en cap moment no abandona l’ortodòxia catòlica, tota la seva vivència transpua un pregon panteisme.

  2. És cert que en Maragall (avi) tenia aquesta mena de tendències, però no es va acabar de desfer del catolicisme. Potser si fos avui, ho podria fer. Tenia una certa voluntat política, que es veu que va poder deixar en herència.
    El que planteges és antic, però aquí ben explicat. Panteïsme, politeïsme… és ben clar que la història ensenya que l’opció equivocada és el monoteïsme… Que només podria ser bo si hi hagués una religió a tot el món. Però els monoteïsmes xoquen entre sí, xoquen contra tot. En fi, confiem que el progrés “natural” del pensament humà arribi a superar algun dia aquests llasts terribles.

  3. M’ha agradat aquest post. 
    Deixa’m començar per una broma: s’entén que Porcel cregués en tants Déus ja que  ell mateix es considerava un d’ells…

    Jo no em considero més propera a l’ateisme que a l’agnosticiime, tot i això penso que aquests déus que esmenta Porcel, el vent, les plantes, l’univers, es podrien alinear en allò que el filòsof Comte-Sponville anomenava el “sentiment oceànic”.

    La pitjor invenció humana ha estat el monoteïsme. El pro del Déu veritable s’han fet les més grans barbaritats.

  4. Molt interessant, Joan, el teu post d’avui. M’agrada el tema i també com l’exposes… Són reflexions que crec que ens les fem sovint, però que quan les veus escrites, no ho sé, sembla que… finalment el món no sigui tan “dolent”…
    Si som capaços de veure “déus” en la bellesa que ens envolta o -millor dit- som capaços de viure els instants fugissers de màgia i bellesa que la vida a voltes ens regala, llavors sembla que tot té una dimensió molt més gratificant i engrescadora… és llavors quan ens podem sentir (com deia en un dels seus primers llibres en Paco Umbral) “sublims sense interrupció”. És potser l’aspiració de l’artista o de la persona sensible que va pel món intentant copsar els moments “especials” que hi són -malgrat tots els disgustos, problemes i maldecaps de la vida quotidiana- si sabem veure’ls quan passen o sabem “inventar-los” en el cas dels escriptors, pintors, compositors…
    Crec que el fet de ser més o menys espiritual -que no religiós- va lligat a la sensibilitat de cadascú i a la seva percepció del món. I ser religiós no sempre va lligat a ser espiritual, ni a ser consqüent amb el que es predica. Els monoteïstes viuen tancats en el seu món que no permet cap altra possibilitat i aixó posa barreres a la llibertat de pensament i crea distàncies amb els “pagans” perquè són mirats des d’una òptica distorsionant que els fa veure’ls “inferiors”… i ja no cal dir, pel que fa als fanatismes!. M’horroritzen!
    Des del meu agnosticisme de fa molts anys, sempre he trobat en el Cant Espiritual de Maragall el que diu l’Albert: un pregon panteisme amb el que sempre m’he sentit identificada: “…DEU-ME EN AQUEST L’ETERNA PAU, I NO VOLDRÉ MÉS CEL QUE AQUEST CEL BLAU…”

  5. Ja saps que darrerament en disposar de temps a lloure, sense restriccions, visito els blocs dels amics i preferits per alguna raó i m’hi dedico, de vegades m’hi capbusso i tot: els llegisc, veig els comentaris, “m’actualitzo”. Resulta per vosaltres una mirada intermitent, però a mi me permet estar-m’hi com qui ha quedat a fer un café amb l’amic/ga i el gaudeix i s’adiu més amb els meus ritmes i feina. Vet aquí doncs que aquest post que ens oferies fa dies és per a mi, avui que el vinc a compartir. És una reflexió que tu i jo ja hem compartit altres moments: l’espiritualitat, la bellesa, l’ética, aquesta ànima del paganisme, allò que ens restaura, la religió, els fanatismes, els totalitarismes d’estat o ideològics, l’abús de poder…l’ànima humana,en definitiva, que fa i desfà i crea a imatge i versamblança del cúmul de forces contradictòries que l’alberguen. Si tots plegats poguéssim ser lliure-pensadors i no ens volguéssim sotmetre els uns als altres… ni a cap dictat ni a cap judici…
  6. Tota una cadena de casualitats: navegant per la xarxa, vaig a parar al blog de Joan Alcaraz, vell conegut i conciutadà, on hi trobo aquest article, i una insòlita declaració de politeisme del Baltasar Porcel (qui ho hauria dit); la mateixa setmana que he començat a llegir el llibre “Drawing Down the Moon: Witches, Druids, Goddess-Worshippers, and Other Pagans in America Today”, de Margot Adler (la neta del psicòleg Alfred Adler), un reportatge en profunditat, publicat per primera vegada el 1979, i que, pel que sembla, ha esdevingut l’obra de referència sobre el neopaganisme actual (pel que porto llegit, em sembla la millor introducció possible, a més, Margot Adler és periodista i escriu de manera entenedora, amena, molt llegidora). I la mateixa setmana, Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa anuncia un “recital de poesia pagana” com acte inaugural de la Primavera Poètica de l’entitat. Serà aquest divendres 28 de maig, a les set de la tarde, a càrrec de Kris Linça, poetessa pagana terrassenca. El futur es pagà?

Respon a Victòria Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.