MAHOMA també era “senyor de la guerra”…
Les festes del cicle nadalenc havien transcorregut plàcides -tot i que més aviat desencantades, ai!, des del punt de vista nacional català. Però, de seguida, l’atemptat a París contra Charlie Hebdo i els fets que l’han succeït han trasbalsat França, Europa i Occident.
Ni islamofòbia ni bonisme: les coses, sovint, no són com ens agradaria que fossin. Històricament, el musulmà ha estat un món convuls, i és obvi que no ha deixat de ser-ho. Per molt que, tantes vegades, l’hi haguem donat motius. O que l’Església catòlica, al seu torn, hagi traït amb freqüència el missatge positiu de l’Evangeli…
D’islamofòbia en sentíem parlar darrerament arran de la irrupció pública a Alemanya del moviment Pegida, acrònim dels Patriotes Europeus contra la Islamització d’Occident. No seré jo qui els faci costat -no m’agrada la xenofòbia de cap mena-, però tampoc no puc tancar els ulls sobre la significació dels lamentables fets parisencs.
Quan el brutal atemptat contra el setmanari d’humor irreverent -potser massa i tot- i la mort de la policia municipal s’havien consumat, vaig tenir la curiositat de repassar la biografia de Mahoma. Costa molt menys que llegir-se l’Alcorà, lectura que no descarto fer un cop m’hagi jubilat.
Doncs bé, el fundador de la religió islàmica podríem dir que fou més que un profeta. Fill d’un mercader pobre i mercader ell mateix, la tradició diu que als 40 anys se li va aparèixer l’arcàngel Gabriel i li manà que prediqués, em nom de Déu o Al·là, la religió veritable…
Rebutjat inicialment a La Meca, va buscar refugi a Medina i assumí la posició de governant i jutge de la ciutat. Posteriorment, va entrar en guerra contra els enemics de l’Islam, i la seva trajectòria victoriosa afermaria la nova religió i la unificació de les tribus àrabs. Que no trigarien, un cop ell mort, a iniciar la seva ràpida i fulgurant expansió. El braç més sagnant de la qual pren avui els noms d’Al- Qaida, Estat Islàmic, Boko Haram i altres sinistres referències…
Amb tot això no vull dir que no hi hagi, també entre nosaltres, milions de musulmans pacífics. Ni que aquest món no s’hagi sentit sovint humiliat per Occident, que històricament no ha tingut manies a l’hora d’exercir el colonialisme i avui pateix una crisi econòmica que accentua les desigualtats. Ni que la pròpia Església catòlica no s’hagi comportat, massa vegades, d’una manera gens santa. I sort, ara mateix, d’aquest bon Papa que és Francesc!
En tot cas, el món de tradició cristiana en el seu conjunt, sovint gràcies a persones que no han estat creients o, si més no, dogmàtiques, s’ha vist forçat a evolucionar, i ara conviu amb dificultats amb un Islam fragmentat, convuls i massa sovint condicionat per fanàtics.
Aquests dies s’han expressat moltes opinions i anàlisis al respecte, però una de les més interessants que he llegit és l’article de Xavier Rius Sant La cruïlla de l’islam a Europa www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/811015.html. Veureu que no és, com jo pretenc, ni islamòfob ni bonista, sinó que situa un conflicte d’abast global en els seus justos termes.
Una de les possibles solucions al qual és, al meu entendre, el de la llibertat de creences -o de no creences- en un àmbit públic dominat per la laïcitat com un dels valors bàsics. I això -per difícil que sembli- arreu del món…