A la brasa i al caliu

El seu director, Josep Maria Forn, sosté que la pel·lícula El coronel Macià és de plena actualitat. Ho és, sobretot, perquè l’essencial de la relació Catalunya-Espanya continua patint els desequilibris de costum, tot i que els militars ja no ens assaltin -només faltaria!- les redaccions dels periòdics. Em quedo, sobretot, amb la superba interpretació de l’antic oficial i després president que ens ofereix l’Abel Folk. 

Es va estrenar el dia 20 d’abril a Barcelona -després d’haver recorregut el territori, fet no gens habitual- i només la feien ja a l’Aribau Multicines. La por, doncs, que aviat la retiressin de la cartellera era prou fonamentada, i el cas és que no volia perdreme-la. Ahir dijous, acompanyat -ai!- d’un públic amb excessiu blanqueig de cabells, vaig poder veure, per fi, El coronel Macià.

I no em va desagradar, la pel·lícula d’en Forn, però no sé si m’hagués complagut tant si no hi hagués, per part meva, un interès previ i evident pel personatge. Trobo, com va dir el crític Carlos Losilla a l’Avui [www.avui.cat] del 23 d’abril -diada de Sant Jordi- que la gramàtica visual del film és una mica antiquada, en la línia de productes històrics com La ciutat cremada, d’Antoni Ribas; Companys, procés a Catalunya, del mateix Forn, o La plaça del diamant, de Francesc Betriu.

En canvi, no estic tan d’acord amb Losilla en què la interpretació resulti encarcarada. No ho és en absolut en el cas d’Abel Folk, que fa una autèntica creació de personatge ficant-se dins la pell de Francesc Macià. Marta Marco també em convenç en el paper d’Eugènia Lamarca, l’esposa del dirigent. I ho fa força bé l’actriu nordamericana -resident entre nosaltres- Molly Malcom tot donant vida a una suposada historiadora irlandesa interessada en la causa d’aquest país i, singularment, en la trajectòria del futur líder d’Estat Català i la primera Esquerra Republicana de Catalunya.

Macià volia fer una carrera de militar professional dins un exèrcit en el si del qual devia ser molt complicat -com ho deu ser ara- sentir-se dignament català. L’escena de la pel·lícula en què, ja vestit de carrer, torna el sabre als seus superiors és una metàfora del que ens passava a començaments del segle XX i, d’una manera més esmorteïda, ens continua passant el XXI.

Els militars, certament, ja no ens assalten redaccions de periòdics com les del Cu-Cut! o La veu de Catalunya, i el general Franco aviat farà 22 anys que es troba sota una llosa al seu Valle de los Caídos (els seus). Però les campanyes anticatalanes en el recent debat de l’Estatut van ser les que heu pogut veure; del recurs presentat davant del Constitucional ja en parlarem de com anirà, i del dret de decidir… ni pel forro!

"La pel·lícula sobre Macià és de plena actualitat", diu Josep Maria Forn. Per això em complau que, si no un gran èxit, no hagi estat un fracàs de taquilla. Podia estar més ben feta, i podia haver disposat de més pressupost. Però, si del que es tractava és, sobretot, de donar a conèixer aspectes de Macià massa poc coneguts i de contribuir així a la memòria històrica, crec que els resultats no són dolents. I a la pel·lícula li veig encara una altra virtut: trenca una mica el tòpic de l’Avi que, aplicat a Macià, era veritat, però no era, ni molt menys, tota la veritat.