L’últim “PASTÍS”… o el primer
Ahir, mentre les propostes de la CUP s’anaven coneixent -malgrat la seva escassa flexibilitat, confio que el pacte sobiranista qualli-, jo intervenia en un acte al Col·legi de Periodistes de Catalunya. Hi presentàvem el quart lliurament del Diario de un náufrago de Facebook, de l’amic Joan-Ignasi Ortuño.
L’últim pastís… o el primer per a mi, segons com es miri. I és que és la primera vegada, després de tants anys, que al saló d’actes del Col·legi no hi anava de públic. La qual cosa, per què no dir-ho, té el seu encant…
A la imatge estic prenent-me un pastís i tinc l’autor -de gorra i corbata- al costat. No acostumo molt a consumir aquesta dolça beguda, tan típicament francesa i sobretot provençal, o occitana. Però ja sabeu que al barri del Raval barceloní hi ha un bar molt característic, el Pastís, que duu incorporada al seu ambient molta memòria sentimental. Precisament perquè no és qualsevol local, ni de qualsevol lloc…
La fotografia de la Inés Mellinas li fa justícia. I, amb la seva mirada escrutadora i que ens interpel·la, fa encara més personatge l’autor del volum, aquest Ortuño -periodista i creatiu barceloní, de la collita del 57- del qual ja us he parlat altres vegades (per exemple, a http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=268308) i que ja fa més de quatre anys que ens transmet diàriament des del Facebook la seva creativitat, eficaç, inusual i ameníssima.
Ahir ens ho vam cuinar a quatre mans amb ell, l’actor Frank Capdet i el periodista, assagista i il·lustrador Rai Ferrer. Va ser una vetllada entretinguda i singularment enginyosa, de la qual tothom sembla que va sortir-ne complagut.
I és que el talent del nostre nàufrag bé que s’ho val. La seva mirada més aviat descarada sobre el món; la seva visió àcrata, però també irònica, tendra i particularment lúcida, sedueixen de seguida. Mitjançant els recursos d’un artista del llenguatge -també amb els seus dibujillos, o els aforismes recents- que sap treure punta a tota mena de situacions, actituds, circumstàncies…
Fins aconseguir fer dels seus presumptes naufragis matèria de reflexió constant. En solitari, és clar, però també en clara solidaritat amb les vivències i pensaments que ens inquieten o ens aclaparen, perquè tothom és, en el fons, molt més nàufrag del que es creu. Per això, el naufragi de Joan-Ignasi Ortuño no va mai del tot a la deriva…
Com jo deia en la presentació d’ahir al vespre, ell s’autoedita molt bé els seus propis volums. Per tant, ja no goso demanar-li -tal com he fet fins ara- que intenti publicar-los a través d’una editorial comercial per tal d’assegurar-ne força més la difusió. Però sí que caldria -potser després del pròxim i cinquè lliurament del Diario de un náufrago de Facebook– publicar comercialment una antologia d’aquests clips o petits textos. Ortuño, fes-me cas…
En les seves miniatures facebookianes, Rai Ferrer hi veu els rastres de mestres com Jaume Perich -a la imatge anterior-, Ramón Gómez de la Serna, Enrique Jardiel Poncela, Groucho Marx… I jo també les interpreto com una mena de posada en pràctica dels antics -però no gens vells– ideals de la Revolució Francesa. Aquell programa tan senzill, però encara força inaplicat i per tant subversiu de Liberté, Egalité, Fraternité…
Per tal de tancar barraca, assaborim-ne ara aquesta poètica i emotiva confessió, escrita l’1 de febrer d’enguany:
“Siempre me han fascinado las ballenas (es por eso que mi alter ego se llama, precisamente, Jonás). Muchas veces me imagino engullido por una de ellas. Llamada, de nombre, Deyanira, me lleva recorriendo el Mediterráneo (“de Algeciras a Estambul”), dentro de su vientre. Se ha tragado, además de a mí mismo, una pequeña biblioteca, con unos cuantos discos, y un tocadiscos, con unos cuantos LP (lamento hacer esta confesión pública de inmovilismo, que en absoluto es político, sino emocional, pero yo soy más de vinilo), para que, nunca mejor dicho, me entretenga con ellos. Además, me alimenta de marisco y, a veces, me trae alguna botella de ron. ¡A saber de dónde demonios las saca! De noche, me canturrea. Y para paliar mi soledad, porque Deya (así la llamo yo con cariño) me conoce más que nadie, ha ingerido, también, un teléfono (fijo, eso sí) para que reciba llamadas”.
L’últim pastís… o el primer. Al vostre gust.