L’ORTUÑO insisteix, persistent
Pienso, luego insisto és el tercer volum del singular Diario de un náufrago de Facebook. L’autor, l’amic Joan-Ignasi Ortuño, ja fa tres anys llargs que ens demostra que és persistent, en aquesta escriptura en xarxa que val tot el que pesa, encara que pesi poc… i valgui molt.
I també és persistent en la mesura que ha volgut que jo tornés a presentar-lo a Terrassa. L’any passat, als Amics de les Arts i Joventuts Musicals, el segon volum de la sèrie, Rondando la Modelo, va suposar la primera vegada que jo exercia aquest ofici d’introductor literari. I enguany hem oficiat a un acollidor Ateneu Terrassenc.
Des de juliol del 2011, el Diario de un náufrago de Facebook és un projecte penjat cada dia a la xarxa pel periodista, escriptor i tot terreny cultural Joan-Ignasi Ortuño (Barcelona, 1957). Són textos breus -o clips, que diu ell- que ofereixen una visió de la vida tendrament àcrata, encara que a voltes destil·lin mala llet…
Són, en tot cas, la reflexió que es fa, amb bona ploma, un solitari solidari. Que s’esplaia sobre la quotidianitat i les seves paradoxes. Que fa una crítica, sovint sarcàstica, dels poders establerts. Que se’n riu de moltes coses i, quan cal, d’ell mateix. Que denuncia el despotisme, l’egocentrisme, la prepotència. Amb un llenguatge moltes vegades joganer, i de gran capacitat metafòrica.
Ja us n’he parlat més d’un cop, i n’he reproduït textos. Per començar, del primer dels volums, Mientras me ducho, quan qualificava l’autor d’“un nàufrag que sura” http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=236355
Ara vull que en conegueu un d’aquest tercer volum, Pienso, luego insisto:
969* COCHIQUERA
Me estoy construyendo mi propio refugio. Espero, porque no estoy nada acostumbrado a ello, por mi condición de Náufrago, claro, y, sobre todo, por mi cualidad de nómada, que no sea el último y que no sea hosco. Toda guarida tiene algo de cochiquera, de conejera, de madriguera y, a mí, lo que me gusta, lo que me fascina, lo que me divierte, es vivir y volar en libertad. Volar sin amarres. Volar sin lastre. Me preocupa tanto, por lo tanto, lo que pueda tener de fosa mía (de común ya sé que no tiene nada) ese reducto personal de mi actual existencia, de contenedor de polvo y cenizas, que me he hecho la promesa de trastornarme (hablo metafóricamente, todo lo dicho aquí es metafórico, por supuesto), en fin, por fin, de una vez por todas.
En la presentació de dijous passat, l’autor i una seva amiga, l’actriu Montse Herrera, van llegir un seguit de clips del llibre. El públic que va venir a l’Ateneu Terrassenc -una entitat relativament nova en la seva segona època, però amb una història que es remunta al 1879 http://ateneuterrassenc.terrassa.net/– s’ho va passar bé perquè va saber-se imbuir del talent i de l’esperit lliure d’uns textos que enganxen realment des del Facebook, on el Joan-Ignasi ja té 2.700 seguidors.
I que també sedueixen aplegats en llibres de format almanac que l’autor s’autoedita pulcrament, i aquest cop havent-hi afegit uns divertits dibujillos. Jo crec -i l’altre dia vaig dir-ho públicament- que una selecció d’aquests clips mereixeria la difusió que pot donar-li una editorial establerta. S’ho han ben guanyat. L’Ortuño, en una part decisiva, té la paraula…