A la brasa i al caliu

Continuo força corprès amb el concert de Lídia Pujol que he sentit fa poques hores a L’Auditori barceloní, un dels inicials del Barnasants’08.  Fins ara no havia tingut l’ocasió d’escoltar-la en directe, tot i que ho desitjava des de feia temps. I és que la Lídia serà -ho és ja- la nova dama de la Cançó d’aquí al segle XXI, i el nombrós públic d’aquest divendres, amb els seus aplaudiments incessants, n’és un dels millors testimonis. 

El concert d’ahir servia per a presentar els temes del nou disc Els amants de Lilith, gravats en part en directe fa uns mesos al TNC. Un plàstic -n’estic gaudint ara mateix- que us recomano vivament, de la mateixa manera que potser ja sabeu que valia molt la pena l’anterior, Iaie (2003), el primer de la Lídia com a solista després de la seva interessant -tot i que massa bilingüe, per al meu gust- primera etapa, quan formava duet amb la Sílvia Comes.

Concebut en format d’espectacle -que atrau des del primer moment, quan la cantant surt a l’escenari en penombra i coberta del tot per una capa blanca-, Els amants de Lilith reflecteix les llums i, singularment, les ombres de la nostra condició, i sobretot des del paper subaltern que li ha tocat, històricament, a la dona. Ho fa de la mà de primoroses adaptacions del cançoner de tradició oral als Països Catalans i a través del mite de Lilith, la primera figura femenina de la creació que, per la seva condició de rebel, fou ràpidament expulsada del paradís i substituïda per la molt més submisa Eva.

Eva, sí, aquella que fou reduïda inicialment -i de manera flagrant- a la condició de costella d’Adam. Lilith, en canvi, no es volia sotmetre a aquest ja que, com ell, era feta de fang.

Lídia Pujol [www.lidiapujol.com], amb la seva veu per mi realment preciosa -tan ben modulada, tan clara en la seva dicció- i amb gran versatilitat, ens explica històries d’amors prohibits, de desitjos inconfessables, de violència de gènere implícita o explícita -no us sona, malauradament, massa actual, això?-, de plaers que han estat històricament mal vistos i que avui, sortosament, tenen el camp una mica més lliure, tot i els riscos que també poden comportar. 

La Lídia -molt riallera i per tant agraïda al caliu del públic entre cançó i cançó- es troba molt ben acompanyada de grans músics, entre els quals destaco Dani Espasa i Pau Figueres, sense desmerèixer la resta. En conjunt, Els amants de Lilith -que també inclou un deliciós tema d’Albert Pla- és una proposta tan valuosa en l’aspecte artístic com valent, i fins i tot arriscada, des del punt de vista dels valors de llibertat i autonomia personal que transmet.

Ja se sap que l’amor, que és a la base de tantes coses, ha generat plaers immensos -és la seva funció, al cap i a la fi-, però també dolors que hauríem de saber i voler bandejar -sobretot, quan van massa al límit- de les nostres vides. I evitar que les dones en siguin, massa sovint, les primeres víctimes.

Lídia Pujol em sembla que és, ara com ara, l’única cantant d’aquí de nivell comparable a la gran -i també pletòrica després de quatre dècades de trajectòria- Maria del Mar Bonet, amb qui, precisament, vaig publicar el mes de desembre una entrevista -la segona que li feia després de disset anys- a la Revista Musical Catalana.

En clara recessió Marina Rossell -la qual cosa, en algú que ha estat capaç de composar i interpretar una cançó com Màrmara, per dir-ne ara només una de meravellosa, a mi em sap particularment greu-, i en clara progressió Maira Comalat com a solista del grup Relk -comproveu-ho a blocs.mesvilaweb.com/relk-, la Lídia no és, ni molt menys, un oasi en el desert, sinó un gran actiu de present i de futur de la nostra música i la nostra cultura.