L’ESPRIU d’Agustí Pons: exhaustiu, TRANSPARENT, resplendent
Acabo l’any havent enllestit, per fi!, la completa biografia que el periodista i escriptor Agustí Pons ha dedicat al poeta de Sinera amb el títol -clar, net i concís- d’Espriu, transparent. Vaig adonar-me ben aviat que la lectura d’aquesta obra era una de les millors maneres d’implicar-me amb l’oficialment ja acabat Any Espriu d’una manera, més que festiva, rigorosa. A les seves pàgines hi he après, i també he gaudit, molt.
I és que ens trobem davant d’una gran biografia, de la mà d’un autor que, amb els anys, ha esdevingut un mestre del gènere. I que ens presenta, amb tot luxe de detalls, la trajectòria vital i intel·lectual d’un dels nostres màxims referents de cultura, i no tan sols del segle XX. D’un homenot -no massa amic de Josep Pla, precisament- que havia dit d’ell mateix que “sóc un home sense biografia”. Doncs, si n’arriba a tenir…
Perquè aquest és un llibre exhaustiu, fins i tot generós a l’hora de contextualitzar la inserció espriuana en la història i la cultura catalanes del segle anterior. És un llibre, ben cert, transparent, en la mesura que ens posa a l’abast, d’una manera alhora rigorosa i amena, una figura que no era, precisament, nítida. Sobretot en la seva obra, deutora, entre altres altes influències, de la càbala jueva. Un llibre, en definitiva, resplendent, perquè quan l’has llegit t’adones que t’ha il·luminat sobre molts aspectes d’interès cultural i més àmpliament col·lectiu.
Singularment, sobre la gran influència que Salvador Espriu -la seva actitud i la seva obra- exercí sobre l’ambient cultural català, en bona part durant el franquisme. Una influència iniciada en el temps d’estudiant a la Universitat de Barcelona del període republicà, on coincidí, entre d’altres, amb el malaguanyat Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Una influència que després trobaria grans eines de difusió mitjançant el teatre de Ricard Salvat, el cant de Raimon, els estudis de Josep Maria Castellet o l’amistat i el suport constant de la seva primera biògrafa, Maria Aurèlia Capmany, per dir-ne només quatre…
No tot serien unanimitats, és clar. Ja m’he referit a la tibantor amb Josep Pla, però també podem parlar dels enfrontaments que Espriu va tenir amb els germans Joan Ferraté i Gabriel Ferrater, o del distanciament intel·lectual que mantenia amb Carles Riba i JV Foix. O de la mala relació amb un altre poeta major, Agustí Bartra. Jo mateix, quan tractava Bartra a la Terrassa dels anys 70 i primers 80, vaig rebre una influència força negativa sobre Espriu: “És un bon poeta menor”, em deia, amb la seva característica veu nasal, l’autor que havia viscut tants anys a l’exili de Mèxic. Però no era, ni és, així, i la biografia de Pons ens ho demostra plenament.
Deixeu-me ara explicar una altra petita vivència personal. Vaig tenir ocasió de saludar Salvador Espriu en ocasió d’un reportatge videogràfic que la desapareguda entitat Xarxa Cultural va realitzar sobre la nostra cultura amb alguns dels seus màxims referents. El recordo tal i com el llibre que acabo de llegir aconsegueix de transmetre’ns: un home molt culte, educadíssim, d’aspecte certament capellanesc, tot i el seu agnosticisme relatiu… I cal dir -tot i que aleshores no me n’adonés del tot- que aquests trets corresponien a una personalitat realment singular, orgullosa sense ser vanitosa, altiva i irritable quan calia, però mai prepotent.
Les opinions sobre aquesta nova biografia ponsiana -cerqueu i trobareu de seguida de quines altres personalitats s’ha ocupat l’Agusti- han estat, en general, molt positives. Algun llepafils hi ha trobat alguna inexactitud, o no haver insistit prou en determinats aspectes… No m’hi ficaré: en primer lloc, perquè no en sé prou, i després perquè ja m’agradaria haver escrit un llibre en conjunt tan brillant al llarg de 763 pàgines. En poques paraules: si encara no heu llegit aquest Espriu, transparent, correu-hi: us el recomano del tot.