A la brasa i al caliu

Des que l’any 1961 va ser fundada a Londres, Amnesty International és un baròmetre indispensable de l’estat de feblesa -relativa, segons els barris-dels Drets Humans al món. Dic baròmetre no perquè sí, sinó perquè als EUA hi ha una altra organització valuosa en aquest àmbit, Human Rights Watch (El Rellotge dels Drets Humans), que té obertes oficines a d’altres països.

Però jo, seguint més aviat una tendència europea, sóc soci d’Amnistia des de fa força anys i, malauradament, no tinc previst de donar-me de baixa. M’agradaria, és clar, perquè una ONG d’aquesta mena hauria de dissoldre’s… a condició que aconseguim, algun dia, viure al paradís terrenal o si més no que triomfin, arreu, el conjunt dels drets democràtics. Però crec que n’hi ha per estona.

Obrir qualsevol revista o publicació d’Amnesty International [www.amnesty.org] és entrar, voluntàriament, en una mena de museu dels horrors. L’horror que continuen sent la tortura, les execucions, el tracte als presos polítics i als dissidents… L’horror que suposen el racisme i la xenofòbia. L’horror de la violència contra les dones i, encara a massa països, l’homofòbia.

I no cal parlar de tots els problemes derivats de la pobresa, que, justament perquè és un tema econòmic, també entra de ple en la problemàtica dels drets humans. Ara que travessem una crisi de pronòstic encara incert, veurem, un cop més, com molts dels responsables d’aquest desgavell restaran impunes…

El món hauria de convertir-se en un lloc insegur per a totes aquelles persones i organitzacions que cometen crims contra la humanitat, en forma de guerres -a voltes il·legals- i de genocidis. Això és difícil, que ja veiem que el Tribunal Penal Internacional és un organisme amb poc poder, com no el té, no cal dir, l’ONU.

Per tant, el testimoni i les iniciatives d’organitzacions com Amnistia no solament són valuosos, sinó que continuen resultant necessaris i em temo que ho seran durant molt de temps. Ara que veiem que Obama té problemes en la seva política antiterrorista -tancar Guantánamo, com ja es preveia, no és tan fàcil-, cal que totes les ONG i grups pro-drets humans pressionin en un sentit, que prou que s’encarreguen altres instàncies de fer-ho en el contrari.    

Amnesty convida habitualment a escriure cartes als presidents de països on hi ha presos de consciència. Jo he enviat missives d’aquest caire a alguns d’aquests dictadors, però a voltes m’ho he repensat, en la temença que els reus encara serien més represaliats -i torturats, no cal dir- si les autoritats del país en qüestió constataven la tramesa de nombrosos suports per a aquella persona. No sé si aquest prejudici meu és prou correcte, però la reivindicació dels Drets Humans també té sentit justament perquè al planeta encara hi ha molta maldat humana, massa crueltat.

La Declaració Universal dels Drets Humans va complir, el 2008, seixanta anys. La seva mera existència és valuosa per tot el que suposa de progrés de la democràcia en un sentit ampli, però hi ha encara molta feina pendent si es volen adequar els fets a les paraules. I és que cada dia els drets de les persones, els grups i els pobles són trepitjats a diversos països, i en això el segle XXI no aconsegueix millorar fàcilment els horrors del XX…

Mentrestant, una entitat com Amnesty International -liderada actualment per una dona amb la personalitat de l’advocada i activista de Bangladesh Irene Khan-, continuarà intentant trencar, a la llum de les espelmes, les múltiples filferrades que oprimeixen la nostra dignitat.