A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

L’ENRIC BARBAT s’embala

General

Enric Barbat, després de tants anys de no sentir-lo, va tornar el 2005 amb un gran disc, un dels més frescos i estimulants que ha produït darrerament la Cançó. I ara, embalat i esperonat, ja en prepara un altre… que estem delerosos de tenir aviat. I d’escoltar-lo en directe.

L’Enric Barbat -us en recordeu?- va ser els sisè membre dels mítics Setge Jutges i, des del 1983 en què va sortir el singular i electrònic àlbum 4, no havia tornat a gravar fins al 2005. És aleshores que va treure Camins privats, produït artísticament amb gran encert per Miguel Aranda i distribuït per Vale Music.

Un gran disc… que ja calia témer que passés massa desapercebut. És clar, feia massa anys que l’Enric -que no va arribar a ser crematísticament allò que en diem un number one en els seus millors moments- no ens freqüentava. Però la seva qualitat mereixia el retorn. I hi ha estat, i de quina manera!

Però ja m’adono que els que no el coneixeu massa encara no sabreu prou bé de qui us parlo. Us remeto a la pàgina 98 de l’indispensable Diccionari de la Cançó de Miquel Pujadó (Enciclopèdia Catalana, 2000) o a l’amic JJ Isern, que des del seu bloc Totxanes, totxos i maons, penjat a mésVilaweb, va dedicar unes quantes peces a l’Enric -de qui n’és també admirador- fa un temps.

Deixeu-me dir, només, que a Camins privats hi ha cançons esplèndides, fresques, vitalistes, estimulants i amb unes lletres que, a voltes d’una manera concisa, diuen molt. Temes com Recorda, Demà qui sap, La teva , Drapaire del temps, Tendresa o Lluny de casa (so long Bob), per dir-vos els que m’agraden més, tenen un so molt més jove que més d’un i de dos dels joves que ara sorgeixen i que es creuen que en saben tant. 

Enric Barbat Botey -nascut el 43- viu i treballa com a aparellador a Menorca des de fa força anys. Ara, embalat i esperonat, prepara un altre compacte que volem sentir aviat i, si pot ser, en directe i a Catalunya -a la seva Barcelona, per començar. L’Enric posarà al nostre abast deu cançons noves de trinca -no ho eren tant les de Camins privats– que seran, n’estic segur, lluents i brillants.

Enric: les esperem!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.