L’ARNAU
La mort esborrona sempre, i encara més si és d’un noi de quinze anys i no pas d’accident. I encara més en aquest temps i aquest país, que gaudeix d’uns estàndards sanitaris i de benestar generalitzats.
No podria -ni vull- començar a escriure aquest bloc sense passar per alt la mort, en els primers dies de l’any, de l’Arnau. Ha estat un decés molt poc habitual, a Barcelona, a Catalunya, en aquest autèntic balneari que és Occident. A l’Arnau, de quinze anys -crec que ara n’hagués fet setze-, se’ns el va endur un estrany virus letal al cor, per a desesperació de la seva família -els pares, els avis, el germà…- i astorament de tots els qui els coneixem.
El meu metge, a qui vaig haver de visitar coincidint amb aquells dies, em comentava que avui hi ha desgràcies que no és freqüent que puguin passar, però que tampoc no és impossible. L’Arnau era company d’escola, des dels tres anys, de la meva filla gran. A casa no l’oblidarem mai.
I que sigui per molts anys, amic Alcaraz. JJI
I més si ets el Joan Alcaraz que em penso.