A la brasa i al caliu

L’Ara, el nou diari que tenim amb nosaltres des del dia de les darreres eleccions, és un producte ben fet, còmode de llegir, fàcil d’abastar. És un rotatiu modern, que ha esdevingut una bona alenada d’aire fresc per a la premsa en llengua catalana, que mai no n’ha anat -si més no, en temps contemporanis- sobrada del tot.

L’Ara no pretén explicar-nos cada dia Catalunya i el món d’una manera exhaustiva, perquè sap que avui hi ha moltes maneres -i ben complementàries- d’informar-se. Fixa el seu criteri i la seva mirada en els temes de més interès i en aquells rastres de vida que creu que són referents, d’alguna manera, de la nostra època. Ho fa d’una manera molt visual, amb un disseny agosarat, i compta amb un bon estol de col·laboradors. Dels que configuren l’opinió i contribueixen a crear-ne. 


Des del 28 de novembre, un nou paper anima diàriament la premsa del nostre país, pensat i escrit en la seva llengua pròpia. I és que ara -a desgrat de la crisi- era l’hora de donar un nou pas endavant, també en l’àmbit informatiu.

L’Ara -que a dia d’avui ja ha publicat 53 números- és un diari pensat i fet per a aquesta Catalunya que viu en una certa incertesa, però que té grans actius de futur. Les seves pàgines, espectacularment dissenyades, molt visuals, reflecteixen amb lucidesa, però crec que també amb il·lusió, la nostra realitat. És un diari que s’adreça a un públic ampli en un entorn 2.0. Unes lectores i uns lectors immersos, poc o molt, en les noves xarxes socials i beneficiaris dels avenços de la tecnologia.

Un personal més sobreinformat que mai, per al qual s’ha pensat un producte més selectiu que no pas exhaustiu. Unes pàgines amb grapa no solament pels seus continguts, sinó també perquè van grapades, i així no se’t desmunta el diari entre estació i estació de metro. Suposo que això deu tenir el seu cost econòmic, però, com a usuari, ho agraeixes molt…

Destriar el que més interessa del panorama informatiu no deu ser una tasca fàcil. Alguns sectors empresarials nostrats i un grup de periodistes mediàtics han vist clar que, en la Catalunya i el món d’avui, valia la pena d’intentar-ho de nou. I sembla que, de moment, els va prou bé. Veurem si aquesta nova aventura de la premsa en català arriba, definitivament, a bon port.

He comprat o vist l’Ara força dies. Miro de pescar-lo fix, sobretot, cada divendres, perquè a contraportada hi apareix la columna de la Sílvia Bel, una de les nostres millors -i més adorables- actrius. La Sílvia hi escriu uns textos que tenen, habitualment, molta força, i que demostren que les seves taules van més enllà de l’escena o del plató. Però hi ha molts altres col·laboradors i col·laboradores del diari que, tot promovent un debat sense fronteres mentals, es fan llegir amb avidesa… I no cal dir que, quan necessito estar puntualment informat, miro la web del rotatiu [www.ara.cat] i, amb uns quants clics, em poso al dia.

En sortir el nou diari en català, als subscriptors de l’Avui se’ns presentava un cert dilema. Però jo l’he resolt no pas suprimint-me feina, sinó incrementant-me-la. És a dir, el veterà periòdic, ara en mans gironines, em continua agradant, i crec que no puc prescindir-ne. En poques paraules: em plau l’Avui i em sedueix l’Ara -que són models distints de diari- per motius diferents. Sobretot, desitjo que la premsa en català se’n surti, i m’agradaria que l’altra quedés, ara i aquí, més arraconada, si això és possible…