L’ANY en què ens hem DESCARAT
El que ara s’acaba ha estat, des del punt de vista català, un any intens, esclatant. L’any del Tricentenari de les llibertats perdudes, de la V de Victòria, del 9-N de Democràcia. L’any en què hem avançat vers la independència com no ho havíem fet, pràcticament, en tres segles. L’any en què, d’una manera o altra, hem desobeït col·lectivament l’Estat que moltes i molts no volem. L’any en què ens hem descarat…
No tot han estat, òbviament, flors i violes: el cas Pujol, singularment, ens ha creat més pesantor moral que no pas dany polític, tot i que alguns poden estar-ho patint, com és lògic, d’una altra manera.
El protagonisme d’enguany, tot i no deixar de correspondre als polítics, ha reforçat decisivament el paper d’una societat civil com més va més ben organitzada, i amb alguns lideratges marcadament femenins que s’han fet notar. Moltes picabaralles que semblaven eternes han estat substituïdes, progressivament, per la capacitat d’arribar a acords. S’ha anat veient clar que la unitat -que no exclou la diversitat- ens fa més poderosos i, sobretot, més eficients en la construcció de futur.
Ara, en aquest final d’any, tornem a viure moments de relativa incertesa. En primer lloc, perquè no és tan fàcil, per molt que els principals actors hi estiguin ben predisposats, resoldre definitivament una qüestió nacional com la nostra, la qual cosa no vol dir que no sigui possible. I també perquè en la societat i el món d’avui són diversos els factors que en determinen l’evolució, que no pot deixar de ser polièdrica i, per tant, complexa.
En qualsevol cas, si el 2014 ha estat un any apassionant, el 2015 no hi ha cap dubte que també ho serà. Personalment, trobo que no hem d’excloure cap repte ni defugir els nostres objectius. Entre els quals la independència ha d’esdevenir una necessitat encara més clara que atregui els indecisos, no una obsessió que pogués generar rebuig, ni que fos per cansament…
Vull confiar que els actors que dèiem, els polítics i els civils, sabran trencar aviat el nus, o passar la cruïlla, on sembla que som ara. I trobar la via més directa que ens permeti continuar-nos descarant.
Bon, feliç i combatiu 2015!!!
Siiii… si us plau, que no ho facin tan complicat, no ens perdem ara la oportunitat històrica… Els polítics no es poden permetre el luxe d’exigir, ni de demanar-se generositat els uns als altres. Si no es convoquen les eleccions passat Festes, si això no es desencalla (que deixin de banda l’afany de protagonisme i els partidismes) podria passar -i tan de bo no passi- que la gent s’anés desanimant… que hi hagi la percepció de desencant i cansament… i que es vagi diluint l’entusiasme i l’esperit de lluita. La societat civil no ens ho perdonaríem, i no podríem tampoc perdonar als polítics. Almenys hem de tenir l’oportunitat de votar! Si després, malauradament, els resultats fossin com a Escòcia o Québec… seria lamentable i trist, però almenys s’hauria intentat!
Cal convocar les eleccions autonòmiques, cada partit sobiranista amb un únic punt al programa: la independència. Després, quan siguem la República de Catalunya, ja ens organitzarem, en funció dels resultats de cada partir. Ara toca unificar esforços, que no llistes…
Bon i feliç 2015… i que el nou any no ens porti el desencís.
Certament, el 2015 hem de continuar arriscant per la independència. No podem malbaratar l’esforç dels últims anys…