A la brasa i al caliu

Durant el franquisme va haver-hi a Barcelona una vaga de tramvies que esdevindria mítica, la del 1951. Tanmateix, no va ser l’única. Sis anys després, el 1957, se’n va desenvolupar una altra que, sense assolir els nivells de participació de l’anterior, també seria molt important. Però, pel motiu que sigui -i això és ben curiós, atès que hi ha encara prou testimonis-, havia quedat com soterrada. Ara, els historiadors mataronins Maria Coll i Pigem i Josep Puig i Pla ens l’expliquen, molt reeixidament, al llibre La vaga d’usuaris de tramvies de Barcelona de 1957.

Paga la pena de llegir aquesta obra, en la qual la situació dels tramvies i la carestia de la vida són el detonant d’un moviment d’oposició ciutadana molt més ampli, preludi de la transformació i desfeta posterior d’una Dictadura que, malgrat tot, encara trigaria massa anys a esvair-se. Si és que, en el fons -penseu-hi un moment-, ho ha arribat a fer del tot…
“No era una simple resposta davant l’increment de 20 cèntims en el preu del bitllet, ni tampoc una simple queixa davant la crisi econòmica i l’augment constant dels preus dels productes bàsics”, es diu a la reracoberta. No, aquella nova crisi dels tramvies constituïa el detonant d’un desafiament molt més ampli a un règim que, malgrat tot, s’havia anat consolidant, en bona part gràcies al suport nord-americà.

Van ser dotze dies, del 14 al 25 de gener del 1957, d’una vaga que comportava que la major part de la ciutadania anés a peu a la feina i en vingués -tot suportant les temperatures d’uns hiverns que no eren com els d’ara- d’una manera massiva. Cal tenir en compte que, en aquella època, el tramvia era el mitjà de transport més utilitzat pels obrers i les classes populars. D’autobusos n’hi havia pocs, i de metro, només dues línies, les actuals 1 i 3, a més dels futurs Ferrocarrils de la Generalitat amb un trajecte que no era com el d’ara.

La protesta no solament va tenir un impacte molt notori entre els usuaris dels transports públics -que anaven pràcticament buits-, sinó una àmplia repercussió entre els estudiants. Aquesta situació culminaria -sempre provisionalment, és clar- poc temps després en els coneguts fets del Paraninf, un altre episodi emblemàtic del combat antifranquista.

Totes aquestes i més referències les trobareu al llibre que ha editat Eumo Editorial [www.eumoeditorial.com], les prestigioses edicions vinculades a la Universitat de Vic. Amb un dels autors, l’amic Josep Puig -funcionari de la Presidència de la Generalitat que havia estat uns quants anys regidor socialista a Mataró-, hi estic en freqüent contacte. Ell i la Maria Coll han elaborat a quatre mans una obra excel·lent que també ens permet observar de prop els conflictes que hi havia entre els propis representants de l’aparell franquista.

Em refereixo, per exemple, a l’enfrontament poc dissimulat entre el ferotge governador civil Felipe Acedo Colunga o el mediocre alcalde barceloní Antoni Maria Simarro. I també és prou interessant constatar el paper rellevant que jugava un capità general com Juan Bautista Sánchez -figura que mereix ser estudiada en un o altres treballs. Es tractava d’un militar de sensibilitat monàrquica mort ben pocs dies després d’acabada la vaga, en circumstàncies que mai no han estat prou aclarides…

Va ser una protesta coratjosa i solidària, però no, com la del 51, exactament espontània. Els monàrquics partidaris de Joan de Borbó, precisament, hi destacarien pel seu impuls, així com personalitats de la influència de Jaume Vicens Vives, Joan Reventós o Josep Benet. 

A aquest darrer, no és estrany que l’obra li sigui dedicada, justament perquè va ser ell mateix qui la va suggerir en adonar-se que, de la vaga del 57, en restava molt poca memòria històrica. Deuria ser un dels últims resultats -llàstima del pròleg que ja no va poder escriure!- d’un extensíssim full de serveis a Catalunya.