A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

La XINA, assignatura no pendent

General
M’agrada, el fet d’haver viatjat a la Xina l’any 1988. O sigui, l’anterior a la matança de Tiananmen, la qual cosa em descarrega de la ràbia que hagués suposat fer-ho després. M’agrada que l’antic, gran i qui sap si celeste Imperi del Mig sigui una assignatura donada, com una lliçó ja apresa, ni que només fos per aprovar l’examen.

Hi vam veure, amb la meva dona, moltes coses interessants, però potser ha estat el viatge més dur -en el sentit de cansat- dels que hem fet. I és que la Xina ho és molt, de dura: per un règim polític i econòmic que ja no se sap ben bé el que és, pel menyspreu sistemàtic dels drets humans, per l’opressió a les minories culturals, per un desenvolupament poc sostenible, per una projecció al món força desendreçada… 

Tot i que la seva influència en ple segle XXI no sigui, òbviament, gens negligible. 

El Pequín al qual vam arribar fa ja prop de 24 anys, en plena era Deng Xiaoping, era encara ple de bicicletes. Els nous gratacels començaven tot just a guanyar terreny, en substitució dels vells i modestos immobles d’estètica Mao. Tiananmen era -í és- un rectangle immens, producte de la destrucció d’un gran nucli del barri antic: amb molts més espais per a matar gent concentrada, doncs, tal com passaria ben aviat.

La Ciutat Prohibida -que ja havíem vist a la ficció gràcies a Bernardo Bertolucci- impressionava i suposo que ho continua fent, amb els seus palaus tan buits, amb els seus patis tan vastos. O el Palau d’Estiu. O el Temple del Cel -que teniu a la imatge-, una meravella a la Terra…

I què us diré de la Gran Muralla, ni que sigui reconstruïda en petits trossos. O dels famosos Guerrers de Terracota, a Xi’an. O del vertical monument a Sun Yat-sen, a Nanking. O del Temple del Buda de Jade, a Shangai, gran ciutat algun carrer de la qual em va semblar, ja aleshores, tant o més dinàmic i sorollós que el barceloní de Pelai, per exemple. O de bells espais i monuments a d’altres urbs més petites i menys conegudes.

No vam tenir l’oportunitat de visitar Hong-Kong -metròpoli poc o molt mítica-, aleshores encara sota sobirania britànica. Ni Canton. Ni -ai!- el Tibet, ni les també maltractades terres dels uigurs. Ni -per sort o per desgràcia- el gran desert de Taklamakan…

La Xina, ja us ho dic: examen profitós, però definitivament aprovat. Assignatura no pendent. Ara no hi tornaria, ni crec que ho faci mai. Ja sé que són poderosos -cada cop més-, però em desplau la brutalitat moderna del seu règim, l’ús i abús de la pena de mort, el menyspreu a tota mena de drets, el tracte als dissidents, les traves -poc o molt ingènues- a Internet, l’intent -progressivament reeixit- de subtil domini econòmic del planeta, la poca cura amb els temes mediambientals…

Tot plegat fa una mica de ràbia. Però és evident que es tracta d’un país que és i ha estat gran, i que, probablement, ho serà encara més. I que qui sap si ens haurà de salvar -cap divinitat no ho vulgui- als pobres i desorientats europeus… Per si de cas, només cal tenir en compte que la Xina té la reserva de divises més gran del món, valorada en 2,3 bilions d’euros. 

Perill groc? Ja es veurà… Sigui com sigui, junts i/o separats, és obvi que hi ha molts xinesos i xineses –han i no han– a aquella gran part de l’Orient, i arreu del planeta.

Respon a jose luis Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.