A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

La segona i tan intensa època de JOAN ISAAC

Sense categoria

Ja fa una dècada que Joan Isaac va retornar del seu exili interior com a artista. Des d’aleshores, l’èxit ha estat continuat i sòlid, persistent. Són ja, doncs, uns quants discos a l’esquena i nombroses actuacions, entre les quals figura la commemoració dels seus cinquanta anys al Teatre Nacional de Catalunya. Joan Isaac -mestre en emocions i referent de molta tendresa- continua aportant a la Cançó catalana una qualitat considerable i, tot fent una molt interessant drecera per Itàlia, la connecta amb el bo i millor de la cançó d’autor internacional.

Sempre dic que aquest fill d’Esplugues de Llobregat (1953) i farmacèutic a la Ciutat Vella barcelonina, el ciutadà Joan Isaac Vilaplana i Comín, és una mica el culpable del meu renovat interès per la cançó d’autor. Va ser el 1999 i a partir de l’entrevista que vaig fer-li per a El Temps -amb els anys n’hi faria una segona i més extensa a www.cantautors.com. Des d’aleshores, i ja posats a fer, m’he interessat pel gènere no ja únicament en relació a la nostra cultura -com havia fet de més jove- sinó a les altres, com ja haureu anat veient. I n’he fet també un motiu de dedicació professional.

El Joan [www.joanisaac.cat] acaba de treure el seu nou CD, La vida al sol (Discmedi), i el va presentar -ja ho havia fet el dimecres dia 16 al Teatre Kursaal de Manresa- divendres passat a L’Auditori, no cal dir que en el marc -magnífic, insisti-m’hi- del Barnasants’08. Tot i que el públic no omplia completament la sala Oriol Martorell, l’èxit va ser sòlid, important, aclaparador, càlid. Vaig saludar breument l’artista a la sortida i vam quedar per a prendre un cafè un dia d’aquests. Se’l veia, de veritat, molt satisfet.  

La vida al sol es troba al nivell de l’anterior àlbum de cançons originals d’Isaac, De profundis (2006), un gran treball en el seu conjunt. Inclou, a més dels temes propis -n’hi ha de molt bells- una cançó meravellosa d’un dels chansonniers mítics que ara, precisament, s’està retirant, el grandiós Charles Aznavour. La versió de Joan Isaac, com sempre -passa el mateix amb Vida, de Lluís Llach, o La tieta, de Joan Manuel Serrat, que ens va cantar també divendres-, no desmereix gens de l’original, la qual cosa, a voltes, no es pot dir de cantants o grups que es dediquen a versionar èxits d’altri.  

Em va impressionar força la lectura prèvia de l’entrevista que el conegut crític Josep Maria Hernández Ripoll va publicar amb el Joan dijous passat -dia 17- a l’Avui (com sempre, www.avui.cat). Per si no ho sabéssiu, el nostre cantautor -un dels millors que tenim- va patir el 2006 un ensurt cardíac que ha fet que ara es prengui la vida d’una altra manera, o sigui, més relaxadament, com acostuma a passar en aquests casos. "He fet un canvi profund de mentalitat", diu, tal com l’entrevista reflecteix prou bé. I les seves noves cançons i la molt ben pensada imatge del disc, també.

No hi ha, doncs, en les lletres d’ara, cap renúncia explícita a la seva visió anarquista -passada pel catalanisme- de la vida, que ja fa anys el va vincular a la torturada figura de Salvador Puig Antich a través de la gran -i tan emblemàtica cançó- que és A Margalida. Però sí que ara les idees sembla que s’enretirin una mica per tal que aflorin encara més les emocions, les sensacions, els sentiments, tot que que aquests factors ja eren sempre presents a la producció isaachiana. I és que viure i, segons com, renéixer, també implica "invertir el temps en estimar-se", com diu el Joan a la cançó La vida al sol, que dóna títol a l’àlbum. O sigui, tornar-se a valorar adequadament un mateix sense perdre mai de vista els altres…  

L’any 2002, Joan Isaac -que anteriorment havia publicat un disc en conjunt una mica més fluix com trobo que és De vacances (2000), tot i contenir unes poques grans cançons- ens va delectar amb una autèntica joia de la discografia catalana d’aquesta dècada, Joies robades. Com que, ja us ho he dit, les seves versions no fan enyorar l’original, va gosar fer-ne d’alguns del millors cantautors internacionals. Noms com Jacques Brel, Paolo Conte, Pablo Milanés, Silvio Rodríguez, Chico Buarque, Pedro Guerra, un mexicà molt interessant que es diu Alejandro Filio, l’italià Roberto Vecchioni i el seu compatriota Mauro Pagani -exmembre del que fou mític grup Premiata Forneria Marconi-, Luis Eduardo Aute, Joaquín Sabina, Joan Manuel Serrat… 

Mentre confiem que ens robi noves joies d’aquest fulgor, cal remarcar que el Joan s’ha anat configurant com el més italià del nostres cantautors. Les seves estades al país transalpí són freqüents, i té una connexió amb el prestigiós Club Tenco de San Remo que suposo que entre nosaltres no la té ningú. Beu, doncs, de fonts itàliques, però la chanson d’expressió francesa no deixa de ser, per a ell, un referent sempre viu. Fins i tot s’ha arribat a dir que era el nostre Jacques Brel, sense necessitat d’establir comparacions innecessàries.

Abans de Planeta silenci (1998), que és el disc que em va fer retrobar-lo i conèixer-lo personalment -tot i que ja en tenia algun de la seva primera època-, Joan Isaac va patir -i sort de la farmàcia!- els seus particulars anys de plom, que de fet van coincidir amb la greu crisi de la Cançó durant bona part dels anys 80 i 90. Ara, el gènere s’ha refet una mica d’aquella inanició, però no desvetlla, ni de lluny, l’expectació que havia tingut durant l’època mítica de la Nova Cançó. D’aquesta i d’algunes perspectives de present i de futur -paradoxalment, ara torna a haver-hi figures molt interessants, noves i no tan noves- n’haurem de parlar amb una mica més de detall.
 
I és un moment oportú per a fer-ho, ja que diumenge passat, precisament, va acabar-se el lliurament de la tan valuosa antologia La Nova Cançó 1965-1982, difosa de la mà de l‘Avui. Personalment, deploro que un tema com A Margalida no figuri entre les ara considerades deu millors cançons del període esmentat, però les votacions dels lectors del diari -i lamento no haver-hi contribuït mínimament, potser a causa del meu presumpte elitisme– no ho han decidit d’aquesta manera. M’agradaria saber què hi diu la crítica, tot i que de Cançó n’hi hagi tan poca…

En qualsevol cas, Isaac és un dels grans, i retirat un dels mestres que ell reconeix -el gran, immens, Lluís Llach-, el d’Esplugues ve ja de lluny però continua avançant, decididament, cap al futur.

  1. No sóc massa seguidor de l’Isaac, però li reconec algunes grans cançons com tu bé dius. Preferències a banda, té títols que ja formen part del nostre imaginari, i això no és poc. A la meva adolescència hi ha encastada la Margalida. Però per cert i a tomb d’això: ens podries explicar també la curiosa pugna entre l’Isaac i en Llach a porpòsit de la banda sonora de "Salvador". Tu com la interpretes? O prefereixes no fer-ho? Entenc que vivim en un país petit on gairebé tots coneixem els petits defectes dels altres, de quina casa són i què van fer quan eren joves. En fi… les curiositats habituals, que potser al capdavall no tenen massa interès.
    I ja posats a demanar (per demanar que no quedi, oi?, que és gratis i català), què en diries dels nous valors? Guillamino, Mazoni, etc. Els has escoltat?

  2. Agraeixo la cita i em consta que no és la primera, ja que també vaig llegir l’entrevista de la web cantautors. Em sento afalagat, tant per aconseguir "impressionar", com per considerar-me un "conegut crític". Repeteixo, moltes gràcies.

Respon a ef Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.