Amb PUIGDEMONT… amunt!!
Han estat unes setmanes, i uns darrers dies, d’autèntic infart. Però Catalunya és un feliç encreuament -a voltes arriscat- de seny i rauxa, i s’ha imposat de nou aquesta combinació, que és la que fa anar endavant qualsevol itinerari vital.
Per això, la nau del procés salpa de nou, i l’amerenc Carles Puigdemont esdevé l’home clau d’aquesta hora. No és un desconegut, però segur que es donarà a conèixer molt més, perquè de poder comunicatiu no n’hi falta. Independentista de molt abans que ho fos, en conjunt, el seu partit, és valuosa saba nova. Prou que sap, tanmateix, que a la seva tasca presidencial s’hi oposaran dificultats de diversa mena…
Que el procés, abans de dissabte passat, va estar a punt d’anar-se’n a l’aigua és una exageració. Però si l’acord entre Junts X SÍ i la CUP no s’hagués produït in extremis, el seu impuls hagués quedat momentàniament tocat, això és clar.
Uns i altres han estat prou hàbils i, al límit, menys dogmàtics -a una i altra banda- per tal de trobar-ne el desllorigador. Ho han facilitat molt -a banda l’equilibrada actitud d’ERC, que cal posar especialment de relleu– les entitats de la societat civil -i sociopolítica- i una certa manera gironina de fer les coses que, pel que sembla, té futur.
El nou president, ho estem veient aquests dies, disposa de diversos actius, i no és irrellevant el fet que la seva dona, Marcela Topor, sigui una periodista romanesa de vocació cosmopolita. La mateixa que té Puigdemont, i que ha demostrat durant anys, molt abans que fos alcalde de Girona i segon president de l’AMI, l’Associació de Municipis per la Independència…
Sobiranista de sempre -va ser un jove activista a la Crida-, és obvi que CDC -i prèviament la JNC– l’ha bressolat. Però ell no ha crescut a l’ombra del partit, sinó que, com a emprenedor que és, s’ha espavilat tot sol. Amb diverses iniciatives de caire periodístic, digital i tecnològic, cultural i de projecció internacional de Catalunya.
No em correspon de fer-ne cap mena d’hagiografia, i si ja fa temps que em queia bé, i que com a batlle de la Girona actual em transmetia bones vibracions, a partir d’ara podré valorar-lo -o no tant- pels seus nous fets. I sobretot, per la capacitat que tingui de tirar endavant el full de ruta d’un procés ambiciós, il·lusionant i de nou reactivat.
Però el punt de partida és molt consistent, i a la inevitablement precipitada sessió d’investidura el Puigdi -que li diuen- ja ho va demostrar, singularment en el torn de rèplica…
Algú que el pot ajudar força és el fins ara president. Artur Mas s’ha adonat amb bon criteri -i el seu entorn ha aconseguit fer-li veure- que, pel que fos, formava més part del problema que no pas de la solució. Mas, per raons prou conegudes, té actius i passius, però també l’ha perjudicat una certa obsessió contra la seva persona -i no solament per part dels cupaires-, com si ell fos corrupte d’una manera directa o com si les doloroses retallades i altres mesures de govern no fossin -en molts casos, potser no en tots-, inevitables…
Amb el seu oportú pas al costat, ara tindrà ocasió de refundar i netejar degudament Convergència, o com se digui la nova formació que en serà hereva. Si vol fer-la -i sembla que vol- té molta feina i, amb la seva tenacitat i demostrada capacitat de lideratge -que no tenia massa no fa tants anys- pot fer-la bé. I prestar -des d’una relativa segona fila– un nou i destacat servei al país.
I el procés? Bé de nou, doctor, gràcies. Però les patacades no han fet més que començar. Superada amb èxit la llarga etapa d’entrenament, ara jugarem el partit de veritat, amb un equip netament sobiranista. Però no és clar que hi hagi àrbitre, o que no piti habitualment a favor de l’equip que encara ostenta la titularitat del camp.
Carles Puigdemont, els seus consellers i les seves conselleres hauran de dur la nau amb prou impuls, sense fer-la embarrancar però tampoc estavellar-se contra cap roca. Per a dir-ho d’una altra manera, és allò de “puny de ferro amb guant de seda”…
Per tant, no sembla aconsellable -ni segurament possible- cap mena d’independència exprés, però el procés tampoc no pot dilatar-se massa en el temps. Cal continuar-ne ampliant-ne la base social de suport -encara insuficient-, per allò de “si la manta cobreix el cap, que no es destapin els peus”. I a l’inrevés…
Els i les qui sempre hem preferit els Beatles al Rolling Stones, l’estil i la imatge aquest presi, d’entrada, atrauen. Que la seva singladura i la del seu Govern, també amb el decidit -i decisiu- impuls ciutadà, ens dugui, per fi, a la llibertat.