A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

La meva BUFANDA Atahualpa

General
Ja la torno a dur perquè -com és lògic- fa un cert fred, fins i tot a Barcelona. M’empara en la meva fragilitat climàtica, i vés a saber si també en l’anímica. Potser em fa conscient dels punts febles, però m’aferma en els forts i m’ajuda, des de la fredor de l’ambient, a continuar avançant pel camí del caliu. A la brasa, si s’escau… 

Ella és, ras i curt, la meva bufanda. La vaig descobrir fa uns quants anys i, de mica en mica, me’n vaig anar enamorant. L’he batejada amb el nom d’Atahualpa pel que diré després, i en homenatge a un dels meus ídols més preuats.  

La meva bufanda em protegeix del fred, m’empara del vent, em preserva força -en la mesura que pot- de l’agressió ambiental, tot i que no deu ser prou efectiva amb algunes persones, físiques o situades en el núvol…

No és ben bé de colorins, sinó tirant a seriosa. Per això, quan ja l’havia adquirida, em deia: “Joan, potser t’has equivocat”… No va ser, doncs, un amor a primera vista, però va arribar un moment que la relació va evolucionar cap a un enamorament mutu, i ja fa temps que ella i jo estem encantats d’haver-nos conegut.

La meva bufanda remarca que ja no sóc jove d’edat, però tampoc vell d’esperit. Em fa, potser, més respectable: no tant per als altres, sinó per a mi mateix. És companya fidel, tot i que haig de vigilar, sovint, que el vent no se me l’endugui, ja que habitualment la porto penjant…

M’assenyala les fragilitats però em fa, paradoxalment, menys vulnerable. La seva protecció no sé si és garantia d’èxit, però sí de companyia i, per tant, de viure la vida una mica més agradosa, que és el mínim desitjable si volem acaronar-la, poc o molt, en plenitud.

I sí, m’acarona, m’abriga, m’envolta el coll, fins i tot m’acaricia… Sento el seu frec suau i plaent al meu entorn. És una relació, i una acomodació mútua, afectives, gairebé sensuals… 

A la meva bufanda l’anomeno Atahualpa perquè ben aviat em va donar per associar-la a un paisatge dels Andes -serralada que, de moment, encara no he trepitjat-, a un poncho indi i a la figura i el cant del meu admiradíssim Atahualpa Yupanqui
[http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/113711].

I, parlant d’aquest cant tan pur, ara vull dedicar-vos, precisament, Camino del indio, un altre dels temes més coneguts del gran argentí [http://youtu.be/AoSjq31K3aM]. També en una segona versió videogràfica, diferenciada però complementària de les imatges anteriors [http://youtu.be/cKApsZ4t-5g].

Ja veieu el que l’evocació d’una bufanda pot inspirar. Ara abrigueu-vos bé, per si de cas. Avui, a Barcelona, no fa massa fred, tot i que hi ha una mica d’humitat. Però en farà més…

  1. M’ha agradat aquest -gairebé poema- dedicat a una bufanda. És tendre, és d’una sensibilitat exquisida… i això d’haver-la batejat amb aquest nom encara la fa més poètica.

    Que per molts anys, avui que és el teu aniversari, puguis comptar amb l’agombolament de la teva família, els teus amics (i amigues!) els teus companys, les teves il·lusions per viatjar, per la lectura, per escriure en aquest bloc… i també, és clar, de la teva bufanda Atahualpa!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.