A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

La BÍBLIA dels cantautors (i 3)

General

Fernando González Lucini va decidir, molt encertadament, dedicar un tercer volum d’aquesta gran obra que és … Y la palabra se hizo música a El canto emigrado de América Latina. Tota una gran tradició que parteix de tres referències clau de la música popular d’arreu del món: Violeta Parra, Víctor Jara i Atahualpa Yupanqui, la imatge del qual, interpretada artísticament, us adjunto. Tot un recorregut per països com Xile, l’Uruguai, l’Argentina o Cuba, entre d’altres menys significats en aquest llarg itinerari pel món de la cançó d’autor. I sense oblidar-nos d’un seguit de creadors i intèrprets llatinoamericans que van arrelar-se a l’Estat espanyol. 

La xilena Violeta Parra, el xilè Víctor Jara i l’argentí Atahualpa Yupanqui són tres creadors que, sobretot durant la dècada dels 60, van influir molt en el naixement de la cançó d’autor en els pobles ibèrics, inclòs el català. A la Violeta -desapareguda l’any 1967 després de suïcidar-se a partir d’una profunda depressió- l’he sentit molt poc, i aquesta també serà, a partir d’ara, una de les meves assignatures pendents.

Amb el Víctor molts vam vibrar-hi no tan sols per la seva evident qualitat, sinó per la ràbia de la tràgica mort a mans dels militars després que aquests li destrossessin les seves, de mans. Va ser el 16 de setembre del 1973 a l’estadi de Santiago de Xile, cinc dies després del cop d’Estat de Pinochet sota la tutela nordamericana.

I amb l’Atahualpa… què us hagi de dir, d’ell, que no sigui per a incitar-vos a admirar-lo? Ja fa anys que jo tenia un disc amb setze dels seus grans èxits, però ara m’he decidit a escoltar completa la seva Integral per tal d’acabar de meravellar-me, i és una de les millors coses de les que estic fent aquestes darreres setmanes. M’hi ajuden cinc CD publicats per Le Chant du Monde que inclouen 80 cançons que Atahualpa Yupanqui -Héctor Roberto Chavero Haran a la vida civil- va gravar a París entre el 1968 i el 1980.

Després de compendiar la vida i la trajectòria d’aquests tres grans referents, González Lucini ens ofereix un capítol del que ell anomena El canto emigrado, o sigui, els cantautors llatinoamericans que es van arrelar a l’Estat espanyol, sobretot a Madrid. Noms, entre d’altres, com el duet format per l’argentina Olga Manzano -a qui va dedicat aquest volum- i l’uruguaià -mort el 1994- Manuel Picón, el conjunt d’origen xileno-argentí Los Calchakis, l’uruguaià Quintín Cabrera -artista que ha estat també vinculat a Barcelona, i que parla català-, el duet d’origen argentí integrat per Claudina y Alberto Gambino o un creador que va arribar a ser molt popular: l’argentí Alberto Cortez.

Un altre capítol de l’obra repassa les aportacions de la nova cançó xilena a partir del llegat que van deixar Violeta Parra i Víctor Jara. Hi trobem referents com Isabel i Ángel Parra -fills de la Violeta-, un conjunt que tots tenim a la memòria com Quilapayún o un altre grup també de molta qualitat, Inti-Illimani, per només esmentar els noms més coneguts. Quant a l’Uruguai, suposo que us sonaran, sobretot, Daniel Viglietti i el ja fa anys desaparegut Alfredo Zitarrosa.

I ens situem a l’Argentina, la pàtria d’Atahualpa. Allí, a part d’ell, hi ha o hi ha hagut moltes figures: Eduardo Falú, Jaime Dávalos, Jorge Cafrune -a qui ja vaig dedicar recentment un post-, José Larralde -de qui tant m’havia fascinat, ja fa anys, la seva Herencia pa’ un hijo gaucho-, Facundo Cabral, Horacio Guarany, Mercedes Sosa… fins arribar a músics ben actuals del prestigi d’Andrés Calamaro o Fito Páez. 

I què us diré de l’anomenada Nueva Troba Cubana? Cantants i autors com Pablo Milanés o Silvio Rodríguez -que recentment tornà a passar per Barcelona- són immensos, senzillament. Si el castrisme només ens llegués això, seria un dels règims polítics més perfectes del món, i segur que no és el cas… 

Però a Cuba hi ha també altres noms. Per exemple, un dels precedents de la Nueva Troba, Carlos Puebla, mort l’any 1989 i que fou conegut com el Cantor de la Revolución. O Noel Nicola, desaparegut molt més recentment, el 2005. O Sara González, o Amaury Pérez… En definitiva, una altra de les tradicions musicals i populars realment potents. 

Com és poderosa la colombiana -emigrada a Veneçuela des de petita- Soledad Bravo, que va viure també uns anys a Espanya. O Carlos Mejía Godoy, de Nicaragua -autor de la compromesa Misa campesina nicaragüense-, a qui acompanyava el conjunt Los de Palacagüina. O, en fi, el magnífic Alejandro Filio, cantautor mexicà que aquí vam conèixer sobretot gràcies a la versió que ha fet Joan Isaac del seu tema Sin la luna (Sense la lluna) al tan extraordinari disc del d’Esplugues Joies robades (2002).

I acabo. He intentat fer, en tres posts, una mena de guia de lectura d’aquesta obra en també tres volums que crec que marca un abans i un després en l’estudi i la difusió de la cançó d’autor al nostre entorn. Per a tots els qui estimem el gènere -i espero que, com jo, en sigueu moltes i molts-, el que ha fet González Lucini no té preu. Tal com va dir Miquel Pujadó en el seu comentari al Serra d’Or del mes de gener d’enguany, es tracta d’"una obra feta tant amb coneixement com amb passió".

Per això desitjo que, comprada a la llibreria o consultada o treta amb préstec a la biblioteca, gaudiu a plena satisfacció de … Y la palabra se hizo música. Les seves moltes pàgines posaran al vostre abast -o us hi endinsaran encara més- un món els recursos naturals del qual semblen, contra el que a voltes es creu, lluny d’esgotar-se… 

  1. Formen part de nosaltres, d’aquell universal de servar la llibertat de les persones i els pobles, de donar-hi la vida…I fer-ho des de la bellesa de la música i la poesia. És bo recordar-ho. Gràcies 

    Salutacions cordials. Una abraçada

  2. Hola Joan,

    Primerament felicitar-te pel teu bloc, molt interessant.

    D’altra banda, no coincideixo gens amb la teva elogiosa valoració de l’obra "…Y la palabra se hizo música" ´(si més no en relació als dos primers volums, que són els que jo tinc). Primerament, es tracta d’una obra que tot i tenir pretensions monumentals i enciclopèdiques, aporta realment poca informació nova sobre la cançó d’autor a l’Estat espanyol; les més de mil pàgines que la componen -a doble espai i plagades de fotografies- ni tan sols inclouen les discografies -i cronologies- completes dels diferents artistes, i la narrativa és palesament superficial i sovint es perd en una reiterativa crònica de fets i dades ja prou conegudes. Sense prejutjar la bona voluntat de l’autor, penso en definitiva que s’ha perdut
    una gran ocasió per publicar una obra suficientment documentada i exhaustiva per divulgar amb rigor la història de la nostra cançó d’autor, tal i com per exemple s’ha aconseguit amb èxit en el cas del rock (veieu "Bienvenido Mr. Rock", de Salvador Domínguez).

    Cordialment,

    Raül

Respon a Victòria Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.