KEITH JARRETT, al cim més alt
Ara no sé ben bé d’on l’he treta, però acostumo a denominar “mestres moderns” als grans músics contemporanis que no ho són de clàssica, ni exponents de la cançó d’autor, per exemple. I el pianista nord-americà Keith Jarrett, indiscutiblement, n’és un.
La seva producció i la creativitat que el distingeix, immensa, m’han fet passar un dels millors estius que recordo, musicalment parlant. I per sort em deuen quedar, encara, molts treballs per escoltar-ne…
Només amb dos d’ells ja n’hi ha per a llogar-hi cadires. Per començar, el mític The Köln Concert del 1975, que el consagrà internacionalment i en el qual, mitjançant l’àgil majestuositat del seu solo de piano, ens oferia una més que interessant relectura del jazz. Cal dir que no gens estranya en un artista que també té una trajectòria paral·lela com a compositor i pianista de clàssica.
Un plaer posar-vos ara el Köln íntegrament a l’abast https://youtu.be/actkvl0mGf8.
També he escoltat amb gran delectació l’àlbum Rio, gravat en directe el 2011 a la meva estimada capital brasilera. Us n’adjunto una de les peces que considero que són més fantàstiques: https://youtu.be/73EDKVHO2TM
De Jarrett ja en coneixia, sobretot, My Song, disc del qual no n’és el protagonista absolut, sinó que hi toca com a membre d’un més aviat nòrdic quartet autènticament de luxe, amb el saxofonista noruec Jan Garbarek, el bateria del mateix país Jon Christensen i el contrabaixista suec Palle Danielsson. Però aquests només són alguns dels noms llegendaris amb els quals ha col·laborat, començant pel mític Miles Davis…
Cal dir que My song -aquí n’hi ha un dels temes, https://youtu.be/tZ88rj_fxCg– és un disc bàsicament de jazz, i m’interessa, perquè és molt bo. Però el Jarrett que he tastat darrerament va molt més enllà d’un gènere que, amb els anys, m’ha anat seduint, tot i no acabar-lo de tenir com el meu entorn musical de capçalera. En el qual sí que hi figura, ben cert, el piano com a instrument: http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=119108.
Sigui quina sigui la sonoritat, el que preval, per damunt de tot, són les bones vibracions… Precisament, el juliol del 2004, amb el meu germà Alfons -que és músic i de jazz en sap moltíssim més que jo-, vam anar a escoltar en directe el mestre al Palau de la Música Catalana. Va ser una actuació memorable, en la qual s’hi mostrava el Jarrett intens, proactiu i subtil alhora que el de Pennsilvània esdevé habitualment en els seus directes, i que exigeix -s’ho pot ben permetre- la màxima concentració del públic…
Aquell concert m’ha permès recordar-lo millor el rescat inusual -no llegeixo habitualment l’ABC, però Internet té aquesta gràcia– d’una crònica de l’editor, traductor i periodista i crític d’origen argentí Eduardo Hojman:
“Un concierto de Keith Jarrett es una ceremonia de comunión, reverente, silenciosa y casi religiosa con la música. El pianista, uno de los más importantes de toda la historia del jazz, se presenta altivo, como una suerte de sumo sacerdote y, para quienes aceptan -como lo hace, en pleno, la audiencia-, ese ritual, poco y nada importa que Jarrett y sus compañeros casi no presten atención a la presencia del público, o que el líder riña como un profesor enfadado a quienes pretenden hacerle fotografías”.
“Lo único que une a todos, músicos y espectadores, lo que justifica ese ritual, es la música, que, para un pianista como Jarrett, es un diamante de muchas y distintas facetas”.
Manel Camp, en l’entrevista que vaig fer-li a El Temps el maig del 2003 -també reproduïda al meu llibre 15 entrevistes cuinades a foc lent http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=188952–, ja em deia que el Keith “durant molts anys ha estat el músic que més m’ha interessat, sobretot pel lirisme de les seves interpretacions”. Si ho afirma Camp, un dels grans “mestres moderns” del pianisme a Catalunya, no és perquè sí…